FRANZ LISZT
(Raiding, Àustria 1811 – Bayreuth, Alemanya 1886)

Après une lecture du Dante: Fantasia quasi Sonata, S 161/7

(1849)

MARIA ROSA RIBAS
(Barcelona 1944)

Mirada alta

(2022)

FRANZ SCHUBERT
(Viena 1797 – 1828)

Wanderer-Fantasie en Do, op. 15

(1822)

Allegro con fuoco ma non troppo
Adagio
Presto
Allegro

La durada aproximada del concert és de 45’

COMENTARI

per Alba Nogueras

Una reflexió a partir d’una lectura, un comentari musical posterior: la voluntat d’arribar a un ideal de música poètica que defuig una correspondència programàtica. Per parlar d’Après une lecture du Dante: fantasia quasi sonata de Franz Liszt, hem d’entendre que és una obra fruit d’una evolució, d’un qüestionar-se les formes tradicionals i d’una recerca artística que, efectivament, troba inspiració en la Divina comèdia de Dante, però que no pretén traduir-la sinó plasmar-ne una impressió. La va escriure i reescriure al llarg de gairebé vint anys, i es va publicar, finalment, el 1858, com a clausura del segon volum del cicle Années de pèlerinage.

Formalment, consta d’un sol moviment dividit en dues parts: la lamentació de les ànimes a l’infern i la joia beata del paradís. És quasi una sonata perquè consta d’una exposició, un desenvolupament i una reexposició, i segueix una relació tonal tradicional; les transicions, les metamorfosis dels temes i l’ambigüitat de les fronteres entre seccions, però són els trets que la defineixen com a fantasia. Liszt va compondre d’una manera més lliure a l’establerta i es va servir d’una tècnica pianística i d’uns recursos expressius innovadors que requereixen un gran virtuosisme per part de l’intèrpret.

L’obra que sentirem a continuació en el recital de Sandro Gegechkori, guanyador del 66è Concurs Maria Canals, és una partitura que va encarregar la mateixa institució a la compositora i pianista Maria Rosa Ribasi que parteix, com la resta del repertori d’aquesta vetllada, d’un poema –en aquest cas, del lleidatà Màrius Torres– que parla d’un amor correspost, però impossible: «Tu, que sempre m’aculls / amb una mirada tan alta, / digues: ¿de quin color són els teus ulls, / Mahalta…?»

Finalment, sentirem una peça que va interessar tant a Franz Schubert que el compositor austríac va escriure’n una versió per a piano i orquestra; es tracta de la Wanderer-Fantasie, (la Fantasia del viatger o Fantasia del caminant). Composta a finals de 1822, com a encàrrec d’Emmanuel von Liebenberg, es divideix en quatre moviments encadenats, estretament relacionats els uns amb els altres; comencen sempre amb la variació d’un motiu principal, la melodia de la primera frase del lied Der Wanderer, que el mateix compositor havia escrit sis anys abans i que donà nom a la partitura.

Els versos d’aquest poema parlen amb nostàlgia d’una no-pertinença i una incomprensió, una recerca que és interior, cap a un sentit existencial, filosòfic, més que no geogràfic: de la mateixa manera que l’obra anterior d’aquest programa, el fet literari reforça un sentit musical que, tot i dialogar-hi, li és independent. Considerada com la composició de Schubert més exigent tècnicament, es diu que el mateix compositor va exclamar: «que la toqui el diable!»

el festival emergents rep el suport de

i la col·laboració de