OLGA NEUWIRTH
(Graz, Àustria 1968)

Dreydl

Estrena nacional – 12’

WILLIAM WALTON
(Oldham, Anglaterrra 1902 – Ischia, Itàlia 1983)

Concert per a viola i orquestra

(1928-29, rev. 1962) – 27’

Andante comodo
Vivo, e molto preciso
Allegro moderato

Antoine Tamestit, viola

PAUSA 20’

JEAN SIBELIUS
(Hämeenlinna, Finlàndia 1865 – Järvenpää, Finlàndia 1957)

Simfonia n. 1 en mi menor, op. 39

(1899) – 38’

Andante, ma non troppo – Allegro energico
Andante, ma non troppo lento
Scherzo: Allegro
Finale (quasi una fantasia): Andante – Allegro molto

COMENTARI

per Asier Puga

POLIRÍTMIES

«Cada societat pot definir-se per l’epidèmia que l’amenaça i per la manera d’organitzar-se per fer-hi front», va escriure el filòsof Paul B. Preciado en un article del 2020 sobre la pandèmia de la COVID-19.

Un any després, el 2021, la compositora austríaca Olga Neuwirth va compondre la seva obra Dreydl, una peça orquestral d’un moviment que sorgeix de «la meva preocupació per la memòria i el pas del temps», explica la mateixa compositora. Utilitzant textos del poeta, compositor i fuster jueu Mordechaj Gebirtig (1877-1942), així com cançons infantils en ídix, l’obra exemplifica els interessos de Neuwirth per remodelar i reinventar ritmes o patrons que gairebé no tenen desenvolupament. Aquests continus patrons rítmics, subjacents durant tota l’obra, representen «la circularitat fatal del destí com la que hem experimentat durant els dos anys de la pandèmia, on el temps s’havia suspès i ningú no sabia què ens oferiria el futur», conclou la compositora.

El 1928, el director d’orquestra Sir Thomas Beecham va suggerir a un jove William Walton la composició d’un concert per a viola perquè l’interpretés el reconegut violista Lionel Tertis. Dins l’ambient musical anglès, Walton tenia fama de compositor avantguardista per obres com Façade (1923), Portsmouth Point (1925) i la Sinfonia Concertante (1928). Lionel Tertis, en rebre el concert, es va negar a interpretar-lo per la seva modernitat, fet que va portar Paul Hindemith, que era un fantàstic violista, a estrenar l’obra.

Al Concert per a viola s’hi poden apreciar ecos de Prokófiev, Hindemith i, sobretot, d’Elgar, per a qui Walton tenia una gran admiració. «Walton, com Elgar, comença amb un lent moviment reflexiu. Es poden identificar les característiques distintives de l’estil del compositor: intervals amplis, arabescos en bucle, juntament amb patrons rítmics irregulars i sincopats. El final del primer moviment és un dels passatges més bells de tota la música de Walton», va escriure Michael Kennedy, crític musical i biògraf de Walton.

Sibelius va néixer el 1865 al Gran Ducat de Finlàndia, una regió autònoma però dependent dels volubles interessos dels tsars de l’Imperi Rus. Aquest clima polític i social va afectar de manera directa el jove Sibelius, que, de mica en mica, s’aniria convertint en un símbol de la lluita per la independència del seu país.

Després d’estudiar a l’Institut de Música d’Hèlsinki, Sibelius va començar a rebre classes d’un dels grans pedagogs, compositors i pianistes del seu temps: Ferruccio Busoni. Posteriorment va ampliar els estudis a Viena i Berlín, va anar a estrenes d’obres de Richard Strauss i va descobrir la música de Bruckner mentre continuava aprofundint en l’obra de Beethoven i Wagner.

És durant aquesta època que Sibelius comença a pensar en la composició d’una simfonia. Aquest primer intent donarà com a resultat un dels seus cèlebres poemes simfònics: Kullervo (1892). Posteriorment, Sibelius seguirà aquesta línia i compondrà altres poemes simfònics rellevants, com En Saga (1892) o El cigne de Tuonela (1895).

En aquesta primera etapa es fan més evidents les tensions en Sibelius entre la música programàtica (desenvolupada magistralment als seus poemes simfònics) i la música pura. «No voldria mentir a l’art… però crec que soc en el camí correcte. Ara capto aquestes tendències musicals finlandeses, purament finlandeses, menys realistes, però més veraces que abans», va escriure Sibelius a la seva dona.

Durant un dels seus viatges a Berlín el 1898, descobreix la Simfonia fantàstica de Berlioz, aquesta mena de simfonia literària que el deixa absolutament fascinat. «He treballat de valent durant tres dies. Ha estat meravellós. Estic treballant en una cosa nova, alla sinfonia», escriu Sibelius el 1899 des d’una Finlàndia cada cop més agitada per les tensions amb Rússia.

La Primera simfonia va anar prenent cada cop més rellevància com a forma ‘pura’ i va abandonar la idea d’una simfonia programàtica, com s’hauria pogut pensar per les influències prèvies de Sibelius.

El 26 d’abril del 1899, sota una atmosfera d’opressió i censura, Sibelius dirigeix l’estrena de la Primera simfonia a la Universitat d’Hèlsinki. Cada moviment és aplaudit i llegit com una resposta a les ànsies de llibertat del poble finès. L’estrena és un èxit absolut.

«És l’obra més grandiosa que la música finlandesa ens ha donat fins ara», va dir el compositor Oskar Merikanto després del concert. Aquest èxit va propiciar que l’obra s’interpretés a l’Exposició Universal de París el 1900, fet que va donar a Sibelius un dels seus primers èxits internacionals.