PEDRO ORTIZ
(Cieza, Múrcia, Espanya 2001)

Donde se disipa la niebla

Obra encàrrec a l’aula de composició de l’ESMUC – (2023) – 5’

JORGE SALGUEIRO
(Palmela, Portugal 1969)

Concert per a tuba, op. 139

(2006) – 18’

I. Profunditats (Depths)
II. Bategar (Beating)
III. Cadència (Cadenza)
IV. Fantasia (Fantasy)
V. Focs d’artifici (Fireworks)

PAUSA 20’

JAMES BARNES
(Oklahoma, Estats Units 1948)

Simfonia n. 9, op. 160 

(2018) – 35’

I. Elegia (Elegy)
II. Scherzo
III. Música nocturna (Night Music)
IV. Finale

COMENTARI

per José R. Pascual-Vilaplana

Quan escoltem música, ens arriben missatges que viatgen entre el raonament i l’hedonisme. De vegades conflueixen, d’altres ens confonen, però si es provoca la catarsi autèntica sempre ens commouen; és a dir, ens trauen del nostre estat de confort. La intenció del compositor és l’excusa per a la creació, la qual sempre agafa el timó de l’autenticitat, més enllà de com es reflexa en qui escolta.

Dins de la iniciativa que naix de la Banda Municipal de Barcelona i l’ESMUC per promocionar la composició per a banda entre els joves compositors, aquest any estrenem una partitura de l’autor murcià Pedro Ortiz (Cieza, 2001), alumne de Composició de l’ESMUC amb els mestres Mauricio Sotelo i Aureliano Cattaneo. Trombonista i músic de banda a la seua localitat natal, ens proposa una partitura suggeridora: Donde se disipa la niebla(2023). La partitura evoca diversos ambients sonors que volen descriure un paisatge amb boira que a poc a poc s’obre a la llum. Amb aquest propòsit, l’autor utilitza tècniques esteses i d’altres més clàssiques, tot emprant recursos texturals i tímbrics ben expressius.

L’instrument solista del concert d’avui no és d’aquells que habitualment trobem a les programacions. La tuba és, potser, un dels instruments més desconeguts per al públic melòman. El nostre propòsit amb la invitació a l’extraordinari solista Sergio Carolino (Alcobaça, 1973) és demostrar i evidenciar el potencial i la personalitat de la tuba i, és clar, la mestria i personalitat d’aquest eminent instrumentista. De fet, basat en la seua personalitat i en les seues qualitats tècniques, el compositor portuguès Jorge Salgueiro (Palmela, 1969) escriu aquest Concert per a tuba, op. 139(2006). El binomi Carolino-Salgueiro ha produït diverses obres artístiques que barregen el talent i la gosadia, eixe compromís dels artesans que combinen una tècnica depurada amb un objectiu de treball evolutiu. L’obra que avui escoltarem no és un simple concert per a solista i formació simfònica, sinó que és tota una evidència de la destresa interpretativa del solista i la seua barreja amb els colors que una banda contemporània li pot aportar. No en va, el compositor basa les textures sonores d’aquesta partitura en l’estil del pintor expressionista austríac, deixeble de Gustav Klimt, Egon Schiele (1890-1918). La sensualitat melòdica i tímbrica, fins i tot l’exuberància, ens envolta d’un ambient personal en què la tuba agafa el rol protagonista i esdevé un revelador vehicle d’emocions.

En aquest sentit de fer de la música el principal objectiu, sense elements que la justifiquin, el compositor nord-americà James Barnes (Oklahoma, 1949) ens proposa la seua Ninth Symphony, op. 160 (2018) per a gran banda. La partitura fou un encàrrec d’un consorci tant de bandes comunitàries com d’universitàries per celebrar el 70è aniversari del compositor. James Barnes és un dels autors més importants de la literatura bandística dels darrers quaranta anys. Guanyador en dues ocasions del prestigiós ABA Ostwald Award, la seua música abraça diversos i eclèctics estils, tot evidenciant sempre un ofici i un compromís envers la banda contemporània. La seua novena simfonia (de moment, la darrera que ha escrit) és música en estil pur que vol mostrar el seu llegat i la seva experiència a través de quatre moviments (“Elegy”, “Scherzo”, “Night Music” i “Finale”) que, sense cap intenció programàtica, estan connectats per elements temàtics i formals. La partitura mostra influències des de Mahler a John Corigliano i enlaira la proposició formalista de l’autor. En paraules del mestre Barnes: «La simfonia és per a un compositor el que la novel·la és per a un escriptor. En el cas de la simfonia, és aquesta la que ofereix al compositor el temps i l’espai per expressar molts estats d’ànim diferents. Dona temps al creador per aprofundir en molts matisos de pensament i el temps i l’espai per construir moments dramàtics, episodis tràgics, expressions commovedores i, fins i tot, un poc d’humor; tot dins els límits d’una forma meravellosa».

En programes com el d’avui es fa palesa la riquesa tímbrica i la potencialitat estètica de la banda de música actual. Aquesta versatilitat envolta les notes d’una obra descriptiva, un concert per a solista i una simfonia. L’estructura del concert no podia ser més clàssica; tanmateix, el contingut ens aporta noves sendes que ens ajuden a obrir la boira cultural i ens ofereixen nous camins per entendre el paper de la banda en la cultura musical contemporània.