En una entrevista recent al voltant de la publicació del seu últim disc, Fatoumata Diawara -considerada una de les creadores més influents en la música actual i de demà-, exclamava: “aquest estil de música no s’ha fet mai abans”. En ple segle XXI, una afirmació com la de la cantant, compositora i guitarrista de Mali, d’entrada, impressiona.
‘London Ko’, el tercer àlbum de Diawara, és una compilació de cançons en què col·laboren artistes d’escenes vàries de tot el món i en què es creuen i s’enllacen la música d’arrel del seu país d’origen, el folk wassolou, i sonoritats contemporànies múltiples i diverses. És en aquesta suma de sons i freqüències i ritmes i escales, en aquest magma de referències pretèrites i presents, on, de manera precisa, en sorgeix una màgica musicalitat nova i original.
Aquest apropament a l’arrel i als orígens des de les músiques d’avui és d’interès vigent, compartit a escala global i una tendència a l’alça. Poques èpoques han viscut la proliferació abundant de formacions musicals modernes i populars amb el gust i l’ús de la música tradicional com en l’era actual. Nombroses propostes musicals mostren i manifesten una atenció captivada envers el folklore i la tradició. Ho fan amb respecte, gratitud i sensatesa, amb delit, goig i passió juganera, però, sobretot, amb atreviment i amb orelles i cervell deslliurats de prejudicis.
La veu i la paraula: Canta’m qui ets
Mitjançant l’exploració de la veu ancestral i tel·lúrica, propostes properes com les de Maria Arnal, Júlia Colom, Desert o Niño de Elche, condueixen la primera manifestació del so humà cap a un univers cada vegada més intervingut per la tecnologia. Agiten el ventall de matisos i registres vocals i corals tradicionals i l’amplien i disparen cap a noves derives.
Com ho aconsegueixen, també, les polifonies exquisides de Tarta Relena, a partir de la seva recerca i investigació minuciosa en la gènesi del cant mediterrani. Si la llengua i el llenguatge són el substrat de la identitat i del llegat cultural, en els seus versos en grec, fenici o judeocristià, ens recorden qui som i d’on venim. Així mateix, en l’occità de Cocanha, l’amazig d’Ikram Bouloum o, fins i tot, en els crits de guerra maputxe que rapeja MC Millaray.
La cançó: Activar la memòria
Homenatjar aquest llegat musical i cultural, recuperar i mantenir viu el cançoner antic i transmetre’l a les generacions presents són el gest i el propòsit de projectes com ‘Càntut‘. Al voltant de l’arxiu que compila més de miler i mig de cançons de tradició oral, la seva activitat i produccions col·laboratives (Belda i Sanjosex, Paula Grande i Anna Ferrer, Alba Careta i Henrio) vetllen per la necessària conservació de la memòria històrica i, mitjançant les veus i un tractament contemporanis, doten el cançoner d’una nova ànima.
L’estil: Els pols oposats s’atrauen
Rescatar la tradició i mesclar-la amb registres moderns, de manera desacomplexada i gairebé lúdica, permet l’eclosió d’experiments tan oportuns com el Coti x Coti de The Tyets, amb base inicial de reggaeton que transita a una sardana, o la transmutació d’aquesta a La Sardana de Saal Hammon de Za! & la TransMegaCobla. Vertebrar encerts meravellosos com el flamenc maxi-fusionat de Rosalía, l’encreuament de música antiga i post-rock de Puput, la música ètnica unida al free jazz i black metal de Trilitrate, fins a l’afro-life del nigerià Fireboy DML.
Prendre l’arrel amb gosadia i introduir el tomb: des de l’estil, fins a l’estructura i les progressions de les composicions, com trobem en les cançons d’’Ay!’, l’últim treballde la colombiana Lucrecia Dalt, en què l’avantguarda experimental és nodrida amb melodies i ritmes llatins de la seva infantesa com el son, la salsa, el bolero, el merengue i el techno tribal amerindi.
O el folk dance de Hagop Tchaparian, en què incorpora l’herència musical armènia, tambors i la zurna turca, tot creant un techno de dimensions gairebé ritualístiques.
La temàtica: Treball de camp
Des d’un anàlisi ètic i estètic, el gust per la tradició també es manifesta en les composicions emergents, mitjançant el contingut líric i temàtiques compartides com l’exaltació dels elements iconogràfics i valors rurals. Una devoció pura que es presenta gens impostada i no oposada a una sonoritat moderna, electrònica i urbana. En són referència l’estudi de cançons de camp de Joana Gomila, els passatges pastorals d’Arnau Obiols, fins a les cançons d’horta amb sintetitzadors de Maestro Espada, el rap rural de Bewis de la Rosa, així com les odes a la terra i als qui la cuiden i conreen de la cordovesa María José Llergo, que en breu publica segon disc, el redemptor ‘Ultrabelleza’.
Els instruments: Les eines
Entesos no només com a mitjà d’execució o continent, la introducció i ús d’instruments tradicionals en la composició musical contemporània obre, de nou, camins cap a potencials sonoritats postmodernes. Un bon exemple són els orgues en el minimalisme electroacústic de Kali Malone o de la investigadora del timbre Sara Davachi.
Així com el shamisen en el pop animat de Yuzu Natsumi, els bols tibetans, el yangqin i el kemenche, processats a través de pedals i software de Flora Yin Wong, les panderetes vibrants de les celtes Tanxugueiras o, fins i tot, el violí frenètic de Sudan Archives, que tant parteix d’influències africanes del Camerun i Sudan, com de la música irlandesa.
Una celebració per a tothom
Amb empatia, naturalitat, compromís i joia, la voluntat del nou folk és celebrar la música (i viure-la) de manera plena. Sense temors i disposada a arriscar, amb convicció i gaudi, fins a aconseguir la inclusió total, musical i social.
Propostes com la de Gaye Su Akyol, des de Turquia, amb el seu western, garatge, surf i post-punk, units a les melodies populars otomanes, ha creuat totes les fronteres estilístiques i artístiques i ha redefinit els conceptes de canvi i rebel·lió, empoderament de la dona i solidaritat amb la comunitat queer.
Des d’Astúries, el rei Rodrigo Cuevas s’alça amb exuberància i aplom i ens convida a una festa infinita, amb tots els colors de la tradició del Cantàbric i l’Atlàntic en dansa. Amb batec ardit i tota la força escènica, el seu treball recent ‘Manual de romería’ és ja una de les més grans proeses i promeses de la cançó tradicional contemporània.
En els temps que habitem, amb l’accés i excés de música exposada des de tota mena de latituds i circumstàncies, és agosarat, doncs, plantejar la creació d’una música nova genuïna? És possible inventar sons, combinacions harmòniques i estils que ningú hagi imaginat i produït abans? La resposta és tant sorprenent com rotunda: sí i, a més, està passant ara.
Noves generacions de creadores i músiques proposen una nova manera d’entendre la música d’arrel, com una font de coneixement que, des de procedències diverses, l’eclecticisme de ressons i cadències, manté en comú la virtut de convertir l’essència local en universal. D’acollir-la, revisitar-la amb frescor desinhibida i, amb tot l’amor, propulsar-la des de la llavor cap al futur.
