RICHARD WAGNER
(Leipzig 1813 – Venècia 1883)

Rienzi

OBERTURA DE L’ÒPERA

(1840) – Arranjament de Douglas McLain – 12’

SALVADOR BROTONS
(Barcelona 1959)

Concert per a violí i orquestra de vents

(2022) – Estrena versió per a orquestra de vents – 18’

I. Allegro non troppo
II. Larghetto espressivo – Cadència
III. Allegro robusto

PAUSA 20’

RICHARD WAGNER

Lohengrin

Preludi del tercer acte de l’òpera

(1848) – Arranjament de Joan Lamote de Grignon -3′

RICHARD WAGNER

Els mestres cantaires de Nuremberg

Tres fragments del tercer acte de l’òpera

(1868) – Arranjament de Theodore Dureau i Joan Lamote de Grignon adaptat per Eduardo Betes – 13’

Introducció al tercer acte
Dansa dels aprenents
Desfilada dels mestres cantaires

RICHARD WAGNER

Tannhäuser

Obertura de l’òpera

(1843-45) – Arranjament de Carlo Balmelli – 14′

COMENTARI

per Jacobo Zabalo

Abans de la revolució de l’espectacle operístic, convertit en una forma d’art total que requeria la plena atenció del públic, Richard Wagner va compondre obres menys característiques del seu llenguatge musical, però encara grandiloqüents, com ara Rienzi. Estrenada el 1840, i amb una durada superior a l’acostumada llavors, es tracta d’una òpera poc representada actualment, potser seguint el dictamen del seu artífex, que pràcticament en va renegar –en no incloure-la mai al Festival de Bayreuth–, i això malgrat que va ser una de les més programades els darrers anys de la seva vida. Amb tot, Rienzi, que des del punt de vista de la trama escenifica els enfrontaments entre estaments socials en un context medieval, presenta motius musicals d’un gran interès, com la intervenció inicial de la trompeta –que al tercer acte es reconeixerà com el toc de guerra de la família Colonna– o l’anomenada «melodia de l’oració» de Rienzi, al començament del quart acte, que es va convertir en l’ària més coneguda. Sense oblidar, per descomptat, la marxa militar amb què conclou l’obertura, tan enganxosa com difícil de vincular al Wagner que transcendirà.

Molt més idiosincràtica, en canvi, és la música que va compondre gairebé trenta anys després per a Els mestres cantaires. Fins i tot si, com Rienzi, és de les poques òperes que es basen en un espai-temps històricament identificable, i no en un món mític, la sumptuositat de les melodies, aquesta «constant invitació a l’arravatament i a l’abandó» –en paraules d’Eugenio Trías, a El cant de les sirenes–, ja es pot intuir de forma punyent. Al tercer acte convergeixen reflexions sobre estètica musical i la història d’un amor amb regust de faula, que té el poeta-sabater Hans Sachs com a protagonista. I és que el llibretista –el mateix Richard Wagner– es va inspirar en un relat procedent de la tradició popular, en aquest cas compilat per Jacob Grimm.

D’altra banda, l’obertura de Tannhäuser, característicament majestàtica en el seu enlairament, evoca els principals motius de l’òpera, en què es desenvoluparan enfrontaments per qüestions estètiques. El protagonista homònim «sent, com tants herois i heroïnes wagnerians, veritable espant davant la condemna d’una existència errant», explica Trías. La visita pecaminosa a Venusberg trastoca simbòlicament l’statu quo artístic, en l’escenificació d’una praxi –la del creador que trenca amb els cànons, a consciència del patiment inherent– amb què el mateix Wagner, factòtum de les seves produccions, es va poder sentir identificat.

A més de gaudir amb la seva proposta, interpretada per la Banda Municipal de Barcelona sota la direcció de Salvador Brotons, el concert inclou una obra del mestre convidat que s’estrenarà en format d’orquestra de vent. El Concert per a violí de Brotons, que comptarà amb la intervenció de la polonesa Kalina Macuta en el paper solista, mostrarà exemplarment el diàleg amb la tradició, així com l’aposta per una creativitat que busca expandir els horitzons sonors.