FRANZ LISZT
(Raiding, Àustria 1811 – Bayreuth, Alemanya 1886)

Après une lecture du Dante: Fantasia quasi Sonata, S 161/7

(1849)

MARIA ROSA RIBAS
(Barcelona 1944)

Mirada alta

(2022)

FRANZ SCHUBERT
(Viena 1797 – 1828)

Wanderer-Fantasie en Do, op. 15

(1822)

Allegro con fuoco ma non troppo
Adagio
Presto
Allegro

La durada aproximada del concert és de 45’

Sandro Gegechkori, piano

COMENTARI

per Alba Nogueras

Una reflexió a partir d’una lectura, un comentari musical posterior: la voluntat d’arribar a un ideal de música poètica que defuig una correspondència programàtica. Per parlar d’Après une lecture du Dante: fantasia quasi sonata de Franz Liszt, hem d’entendre que és una obra fruit d’una evolució, d’un qüestionar-se les formes tradicionals i d’una recerca artística que, efectivament, troba inspiració en la Divina comèdia de Dante, però que no pretén traduir-la sinó plasmar-ne una impressió. La va escriure i reescriure al llarg de gairebé vint anys, i es va publicar, finalment, el 1858, com a clausura del segon volum del cicle Années de pèlerinage.

Formalment, consta d’un sol moviment dividit en dues parts: la lamentació de les ànimes a l’infern i la joia beata del paradís. És quasi una sonata perquè consta d’una exposició, un desenvolupament i una reexposició, i segueix una relació tonal tradicional; les transicions, les metamorfosis dels temes i l’ambigüitat de les fronteres entre seccions, però són els trets que la defineixen com a fantasia. Liszt va compondre d’una manera més lliure a l’establerta i es va servir d’una tècnica pianística i d’uns recursos expressius innovadors que requereixen un gran virtuosisme per part de l’intèrpret.

L’obra que sentirem a continuació en el recital de Sandro Gegechkori, guanyador del 66è Concurs Maria Canals, és una partitura que va encarregar la mateixa institució a la compositora i pianista Maria Rosa Ribasi que parteix, com la resta del repertori d’aquesta vetllada, d’un poema –en aquest cas, del lleidatà Màrius Torres– que parla d’un amor correspost, però impossible: «Tu, que sempre m’aculls / amb una mirada tan alta, / digues: ¿de quin color són els teus ulls, / Mahalta…?»

Finalment, sentirem una peça que va interessar tant a Franz Schubert que el compositor austríac va escriure’n una versió per a piano i orquestra; es tracta de la Wanderer-Fantasie, (la Fantasia del viatger o Fantasia del caminant). Composta a finals de 1822, com a encàrrec d’Emmanuel von Liebenberg, es divideix en quatre moviments encadenats, estretament relacionats els uns amb els altres; comencen sempre amb la variació d’un motiu principal, la melodia de la primera frase del lied Der Wanderer, que el mateix compositor havia escrit sis anys abans i que donà nom a la partitura.

Els versos d’aquest poema parlen amb nostàlgia d’una no-pertinença i una incomprensió, una recerca que és interior, cap a un sentit existencial, filosòfic, més que no geogràfic: de la mateixa manera que l’obra anterior d’aquest programa, el fet literari reforça un sentit musical que, tot i dialogar-hi, li és independent. Considerada com la composició de Schubert més exigent tècnicament, es diu que el mateix compositor va exclamar: «que la toqui el diable!»