Humet: Llum

És possible l'espiritualitat, en un sentit ple, en aquesta època d'acceleració i desassossec? Llum és una invitació a traslladar aquesta pregunta al nostre fur intern, tan sovint oblidat per l'exigència d'exterioritat a què ens conviden les formes de socialització contemporànies. A Llum, Humet posa música a uns poemes de Vicenç Santamaria —monjo del monestir de Montserrat i amic del compositor— que consisteixen en un pelegrinatge a l'interior. Comença convidant-nos a “tancar els ulls” (amb una mena de cançó de bressol) i després a “caminar endins” (amb una cercavila) per finalment arribar a la “pau al cor” i a “engrunes de llum” abans de l'Al·leluia que tanca la peça. Davant l'explosió emocional dels al·leluies tradicionals, Humet juga, ja des dels últims moviments, amb la unió entre el so complet i la profunditat del silenci, segons explica ell mateix, que és una altra manera de recollir un dels versos del poema Pau al cor: “Silenci, portal cap al món”. Ja ho va dir Pascal Quignard, que el silenci és un cant per carència.