ALBERTO POSADAS
Valladolid, 1967

Nebmaat

per a saxo, clarinet, violí, viola i violoncel (2003) 13’

FRANCESCO FILIDEI
Pisa, 1973

Corde Vuote

per a violí, violoncel i piano (2010) 8’

XAVIER PAGÈS-CORELLA
Sant Pere de Ribes, 1971

Tangram

per a flauta, saxo, violí, violoncel i piano (2018). Estrena absoluta. 10’

OSCAR BIANCHI
Milà, 1975

Antilope

per a clarinet baix, violoncel i piano (2018) 12’

BEAT FURRER
Schaffhausen, Suïssa 1954

Gaspra

per a flauta, clarinet, violí, viola, violoncel, piano i percussió (1988) 14’

COMENTARI

per Demian Luna

Nebmaat, del prestigiós compositor Alberto Posadas, expressa la seva fascinació per les piràmides d’Egipte. Nebmaat és l’altre nom del faraó Snefru, la figura està associada amb la famosa piràmide romboidal, coneguda també com la piràmide vermella. Aquesta fascinació és traslladada a l’àmbit musical mitjançant la utilització de les dimensions exteriors i interiors de la piràmide, i la relació dels valors numèrics que en deriven, com a eines de control del desenvolupament del material musical i dels diversos paràmetres que construeixen l’obra. Cada instrument s’obre pas dins de la complexa estructura i mostra la fascinació i el misteri en el seu recorregut. Clarinet i saxòfon, amb trajectòries paral·leles, semblen procedir d’un lloc diferent al del trio de cordes, articulat en el seu conjunt, tot fent referència als dos accessos que posseeix aquesta piràmide. Un treball microscòpic del material musical, una exquisida cura del timbre i una delicada instrumentació donen com a resultat una obra potent que ens submergeix en el misteri i l’atracció d’aquest colós arquitectònic.

Corde Vuote, de Francesco Filidei, ens submergeix en un subtil i delicat món tímbric, construït a partir de l’exploració de les possibilitats sonores ofertes per les cordes a l’aire. Un discurs elaborat sobre la base d’un flux rítmic hipnòtic, que convida a la contemplació del so en un estat gairebé primitiu i alhora complex.

Tangram, de Xavier Pagès-Corella, pren com a punt de partida les set peces d’un antic puzle xinès –del qual l’obra agafa el nom– amb l’objectiu de crear figures en què les peces s’hagin de tocar però no superposar-se. Pagès-Corella explora les relacions que es poden establir entre estructures geomètriques i musicals a través d’un meticulós tractament dels materials, que es relacionen entre si per donar forma a un complex sonor d’enginyosa construcció.

Un subtil murmuri sonor provinent del piano prepara el misteri i la incertesa del paisatge pel qual començarà a transitar l’Antílope, d’Oscar Bianchi, que fa la seva aparició en la mixtura tímbrica produïda pel clarinet baix i el violoncel, donant lloc al pes, vigor i violència de les seves gambades, en una lluita salvatge per la conservació del seu espai sonor. Refinament tímbric en la construcció de la imatge d’aquest animal salvatge, de noblesa sonora.

Gaspra, del reconegut compositor suís Beat Furrer, pren el títol del nom d’un asteroide de 5 km de diàmetre, fragment d’una estrella en explosió. En l’obra, Furrer explora el vast camp en les relacions so-soroll, organitza la peça sobre la base de blocs contrastants articulats segons la seva instrumentació i relaciona diversos grups d’instruments dins de la plantilla global –alternança entre tutti i piano sol; grups de dos o tres instruments a càrrec d’un passatge mentre els altres callen, etc., diferenciats també pel que fa a la tècnica d’escriptura, en què la successió o la juxtaposició de diferents seccions articulen un discurs ric i vital i complex.