COM SER SOPRANO I NO MORIR EN LINTENT

 

GIUSEPPE VERDI
(Roncole, Itàlia 1813 – Milà 1901)

Un ballo in maschera

Preludi acte 2n de l’òpera

(1859) – 3’ – Arranjament de Franco Cesarini

 

Ave Maria

de l’òpera Otello

(1887) – 5’ – Arranjament de Jos van de Braak

 

ANTONIO VIVALDI
(Venècia 1678 – Viena 1741)

Sposa son disprezzatta

Ària de l’òpera Bajazet

(1735) – 6’

 

GIACOMO PUCCINI
(Lucca, Itàlia 1858 – Brusel·les 1924)

Quando me’n vo

Ària de Musetta de l’òpera La Bohème

(1896) – 3’ – Arranjament de Douglas McLain

 

Un bel dì vedremo

Ària de l’òpera Madama Butterfly

(1904) – 4’ – Arranjament de Roger Niese

 

Vissi d’arte

Ària de l’òpera Tosca

(1900) – 4’ – Arranjament de Jos van de Braak

 

RICHARD WAGNER
(Leigzig 1823 – Venècia 1883)

Processó d’Elsa a la catedral

de l’òpera Lohengrin

(1850) – 5’ – Arranjament de Franco Cesarini

 

GIUSEPPE VERDI

Addio del passato

Ària de l’òpera La Traviata

(1853) – 3’ – Arranjament de Jos van de Braak

 

GEORG FRIEDRICH HÄNDEL
(Halle, Alemanya 1685 – Londres 1759)

Piangerò la sorte mia

Ària de l’òpera Giulio Cesare

(1724) – 3’

 

GEORGES BIZET
(París 1838 – Bougival 1875)

L’amour est un oisseaux rebelle

Havanera de l’òpera Carmen

(1875) – 4’ – Arranjament de Jos van de Braak

 

LEONARD BERNSTEIN
(Massachusetts 1918 –Nova York 1990) 

Glitter and be gay

Ària de l’opereta Candide

(1956) – 5’ – Arranjament d’Steven Walker

 

CLAUDE-MICHEL SCHÖNBERG
(Vannes, França 1944)

I dreamed a dream

del musical Les Misérables

(1980) – 4’ – Arranjament de Michael Brown

COMENTARI

per Jaume Radigales

Efectivament, òpera i tragèdia van molt de bracet. I és que amor i mort són dos temes que han alimentat durant més de quatre-cents anys d’història algunes de les òperes més importants i esdevingudes immortals. Tot i amb això, la comèdia també ha tret sovint el nas per recordar-nos allò que es canta al final del Falstaff de Verdi: «Tutto nel mondo e burla». I fins i tot alguns compositors han fet genial mofa de les convencions operístiques, com el gran Leonard Bernstein en l’ària més cèlebre de Candide: “Glitter and be gay”.

A més d’aquesta peça, escrita per a soprano lleugera, la vetllada d’avui ens proposa un viatge per aquells dos pols, amor i mort, de la mà d’alguns compositors i de les àries més singulars. I en contextos, espais i èpoques contrastats, tot i que París serà el marc de fons de La bohème, mentre Musetta canta el seu vals al Café Momus, o dels somnis de Fantine a Les misérables.

Sentirem Desdèmona com resa una sentida pregària adreçada a la Verge Maria abans de morir assassinada pel seu marit Otel·lo, que l’estrangularà a la seva alcova. Més violència de gènere: Carmen. Tot i així, la gitana cigarrera immortalitzada per la ploma de Georges Bizet ja ens ha avisat al principi que ella practica l’amor lliure, perquè l’amor és com un ocell rebel que ningú pot engabiar.

Assistirem a les reflexions de Tosca, personatge protagonista de la immortal òpera de Puccini i que és, de fet, una cantant, la qual confessa haver viscut sempre de l’art i de l’amor, davant de les lascives propostes del baró Scarpia.

També ens endinsarem en els secrets de l’òpera barroca de Händel i Vivaldi, amb personatges que canten la seva serena tristor davant del desengany amorós (una altra manera de morir). El mateix desengany amb què toparà Cio-Cio San, la butterfly, després que la molt ingènua canti un utòpic “Un bel dì vedremo”, de nou fruit de la ploma mestra del senyor del melodrama que va ser Puccini.

I més Verdi, amb una traviata, una perduda per la seva condició de prostituta que, al llit de mort, evoca un passat que ja mai més tornarà. Per cert, un personatge que morirà tossint i escopint sang per la tisi que l’assetja des dels primers compassos de l’òpera. I aquí és on topem amb una de les grans contradiccions de l’òpera que, no obstant això, la fan gran com a gènere artístic: com pot, una persona malalta de tisi, morir cantant? Violeta Valéry ho farà al tercer acte de La traviata. I nosaltres, espectadors babaus, plorarem d’emoció perquè ens haurem cregut aquesta gran mentida. Visca l’òpera!