La temàtica ‘Poder o Revolta‘, triada com a relat per a la temporada 2023-2024 de L’Auditori, troba, en el concert inaugural de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), una veritable declaració de principis. I és que amb permís de les dues obres de Joan Guinjoan (1931-2019) i Jordi Cervelló (1935-2022), també objecte de reflexió en aquestes línies, aquest programa inaugural ens porta al nucli d’aquesta temàtica: poder o revolta. El dilema podria manifestar-se en forma de pregunta propedèutica: quin paper juguen els compositors, extensible als artistes, davant el curs dels esdeveniments sociopolítics? Voler ser expressió del poder instaurat o bé expressar-ne la decadència i la contradicció? Un dels tres filòsofs de la sospita, Friedrich Nietzsche (1844-1900), encara va voler anar més enllà i va escriure al Crespuscle dels ídols (1889): “Totes les grans èpoques de la cultura són èpoques de decadència política: allò que és gran en el sentit de la cultura ha estat apolític, fins i tot antipolític”.
Sigui com sigui, tant la celebèrrima Simfonia en Mi b, op. 55 de Ludwig van Beethoven (1770-1827), estrenada públicament al Theater an der Wien el 7 d’abril de 1805, com la força més desconeguda Simfonia concertant en mi, op. 125 de Serguei Prokófiev (1891-1953), estrenada el 18 de febrer de 1952, mostren les conseqüències d’un desencís col·lectiu viscut a Europa entre els anys 1815 i 1922. Si el 18 de juny de 1815 va tenir lloc la definitiva derrota napoleònica a la Batalla de Waterloo a mans de les anomenades quatre grans potències (Àustria, Rússia, Prússia i Gran Bretanya), el 30 de desembre de 1922 es va fundar la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, que a partir del gener de 1924 va tenir com a dirigent Ióssif Stalin (1878-1953).
Abans, però, de la derrota napoleònica a Waterloo, molts artistes i intel·lectuals ja havien mostrat el seu desencís absolut pel curs dels esdeveniments, en haver deixat enrere les esperances d’un canvi profund i, en certa mesura, emocional. Totes les expectatives de progrés, d’alliberament personal i social, al·legoria i somni del programa de la Il·lustració, s’havien esvaït el 18 de maig de 1804, en què el cònsol Napoleó Bonaparte (1769-1821), assessorat pel sempre tètric Joseph Fouché (1759-1820), es va fer nomenar emperador. Amb aquesta coronació morien unes expectatives de la vida que parlaven, obertament, de l’inici d’un gran canvi. Com ha assenyalat George Steiner (1929-2022), el fet que el filòsof Immanuel Kant (1724-1804) retardés el seu puntualíssim passeig matinal diari en assabentar-se de la caiguda de la Bastilla o que el 22 de setembre de 1792 s’instaurés un nou calendari, l’1 de vendemiari de l’an un, són mostres inequívoques de la intensitat experimentada en la vivència d’aquells fets històrics. Tot allò va donar lloc a grans tempestes de l’Ésser que palpiten, òbviament, en la simfonia beethoveniana esmentada.
No han estat pocs els hermeneutes que també han relacionat aquesta simfonia amb el mite de Prometeu, l’arquetip de l’Home Nou, començant pel fet que al darrer moviment (Finale: Allegro molto) el compositor de Bonn empra materials musicals ja usats en el seu ballet Les criatures de Prometeu, op. 43 (1801). Tampoc és sobrer adonar-nos com l’experiència auditiva a la qual se’ns convida ens porta a una consciència històrica i psicològica del temps. La manera de fer-nos experimentar el temps i el desenvolupament dramàtic del segon moviment (Marcia funebre. Adagio assai) ens porten al nucli de les grans tempestes de l’Ésser abans esmentades i que, en el cas de la simfonia, encara tindrien un darrer episodi en assabentar-se Beethoven de la coronació de Napoleó com a emperador. La que presumptament era la Simfonia Bonaparte es va convertir en la “Sinfonia eroica (…) composta per festeggiare il sovvenire di un grand’uomo”. Això és: Simfonia heroica, composta per commemorar el record d’un gran home.
Si desencís és el que va causar Napoleó amb la seva coronació i posterior derrota, això mateix va suscitar l’establiment a l’URSS de l’anomenada dictadura del proletariat on, encara avui, projeccions i idealitzacions ideològiques no han permès la plena consciència tràgica de tot el que va suposar aquesta dictadura. Així, no van ser pocs els artistes i intel·lectuals que van mostrar obertament la seva decepció, que podria perfectament agafar forma de pregunta reflexiva: ¿quin sentit té matar els Romànov si després ens arribarà una dictadura igual o pitjor que una decadent monarquia feudal? El triomf de la revolució bolxevic va suposar, principalment per als creadors, un abans i un després en les seves vides i trajectòries, ja que es van haver de posicionar obertament. Es tracta d’un tema apassionant i el podrem tractar al llarg de la temporada 23-24 de L’Auditori, que ens permetrà escoltar, entre d’altres importants obres, la integral dels Quinze quartets de corda(1938-1974) de Dmitri Xostakóvitx (1906-1975), un dels creadors que més va viure (i patir!) les vicissituds del règim soviètic.
Igualment complex va ser el posicionament de Serguei Prokófiev, que representa un dels casos més estranys en la seva relació com a creador amb la Rússia soviètica, però també amb Occident. Compositor prolífic amb un important catàleg d’obres, el reconeixement li va arribar primer fora del seu país natal; amb l’esclat de la revolució del febrer de 1917 va decidir establir-se als Estats Units i, més tard, a Europa, on va estrenar importants obres, d’entre les quals destaca l’estrena l’1 de desembre de 1935 al Teatro Monumental de Madrid del Concert per a violí i orquestra núm. 2 en sol, op. 63, amb el violinista Robert Soetens i l’Orquestra Simfònica de Madrid, sota la direcció d’Enrique Fernández Arbós. El 1936, tanmateix, Prokófiev va decidir tornar a l’URSS. Molts rius de tinta han corregut sobre aquesta estranya decisió, alguns d’ells relacionats amb la controvertida relació amb la seva esposa Lina Codina Medískaya (1897-1989), d’origen català, que va estar reclosa en un gulag durant 20 anys. Per a un cosmopolita com Stravinsky, el motiu del retorn de Prokófiev no era cap altre que “la necessitat que tenia d’assolir la fama. No havia tingut èxit ni als Estats Units ni a Europa. Va ser un absolut ingenu en matèria política”.
Una de les darreres obres compostes pel creador de la Simfonia “Clàssica” és la que formarà part del primer programa de l’OBC: la Simfonia concertant en Mi menor, opus 125, que en la seva primera estrena es va presentar com a Concert per a violoncel núm. 2. L’obra va servir com a motor d’inspiració per al citat Xostakóvitx en la composició del Concert per a violoncel núm. 1, opus 107,dedicat al mateix destinatari que l’obra de Prokófiev: Mstislav Rostropóvitx.
Tampoc estan exemptes de relació amb el poder les dues obres que completen aquest programa inaugural. Mentre que la Fanfàrria de Joan Guinjoan es va encarregar com a obra per a la inauguració de L’Auditori, que l’any vinent celebrarà el seu vint-i-cinquè aniversari, i dir això significa implícitament parlar d’una mostra de la música representativa del poder de les institucions democràtiques del nostre opaís, l’obra de Cervelló gira en una altra direcció. Un cant a Pau Casals s’erigeix com a homenatge a una de les figures més destacades del nostre patrimoni i que va servir per al bateig de la sala simfònica de L’Auditori.
Casals tampoc es va desentendre de la dimensió política. Possiblement sigui un dels més grans opositors al feixisme, com ho demostra el fet que, davant de la victòria dels aliats durant la Segona Guerra Mundial i en veure que no enderrocaven el règim del dictador Franco, va decidir no tocar més com a protesta. La reivindicació va durar fins que el 1950 va arribar el bicentenari de la mort de Johann Sebastian Bach (1685-1750), fet que va pesar molt més. Es diu que, quatre anys més tard, el 1954, el govern a l’exili de la Generalitat de Catalunya li va proposar ser president de la Generalitat de Catalunya. La resposta que va donar ens porta a una darrera reflexió sobre el paper de l’artista davant de la temàtica ‘Poder o Revolta’: “Jo no soc un polític, no ho he estat mai i no pretenc d’ésser-ho. Jo soc, exclusivament, un artista. Les funcions polítiques no són de la incumbència de l’artista, però per mi aquest té l’obligació de manifestar-te categòricament quan es tracta de la dignitat humana ultratjada”.
