SOFIA GUBAIDULINA
(Čistopol’, Rússia 1931)

Concert per a viola i orquestra

(1996) – 1a audició – 35

Lawrence Power, viola

PAUSA 20’

PABLO CARRASCOSA LLOPIS
(València 1979)

X-Y  

(2019) – Estrena mundial – 12

Obra encàrrec de la Fundación SGAE i l’AEOS

ALEXANDER SCRIABIN
(Moscou 1872 -1915)

Simfonia n. 4, op. 54, “El Poema de lèxtasi”

(1905-1908) – 22

COMENTARI

per Jordi Alomar

Sofia Gubaidulina és un dels noms més destacats de la música russa de la segona meitat del segle XX. El rerefons profundament filosòfic, espiritual, religiós i poètic de la seva música caracteritza tota la producció d’aquesta compositora. De fet, Gubaidulina creu fermament en la finalitat comuna de la religió i de la música, a partir d’una funció compartida que s’explicita amb l’etimologia del primer terme: «Restaurar el lligam de la vida, re-ligio. No hi ha cap altra raó més seriosa per compondre que la renovació espiritual». Tot i que les seves obres tendeixen a requerir grans efectius instrumentals, els materials i mitjans amb què configura el seu univers musical són mínims i caracteritzats per una austeritat subtil i concisa. La concepció musical de l’autora queda al marge de qualsevol categorització classificatòria i s’emmarca, des d’obres com Pyat’ ėtyudov (Cinc estudis), del 1965, en una visió molt personal del fet musical, en la cruïlla entre el simbolisme de la litúrgia i el concert.

L’entroncament de l’empremta del folklore tàtar amb la tradició clàssica russa i centreeuropea resulta en una estètica de síntesi, que abraça contínuament conceptes o dimensions aparentment oposats en un joc d’equilibris, miralls i refraccions. Obres com Vivente – Non vivente, del 1975, o Hell und dunkel (Llum i foscor), del 1976, inicien aquest camí de polaritats que es repel·leixen i s’atreuen –dins uns camps d’acció regits sempre per les seves pròpies coordenades– que s’ha acabat convertint en un tret inconfusible de la música de Gubajdulina. L’arquitectura de contrastos entre so i silenci (un silenci mai gratuït, sempre curull de significat) esdevé, igualment, un dels puntals de la seva producció.

El Concert per a viola i orquestra està dedicat a Iuri Baixmet, no només com a destinatari de l’obra, sinó també com a inspirador d’una relació entre instrument i intèrpret que transcendeix la simple execució i que abraça el misticisme. La qualitat tímbrica particular de la viola, amb el seu registre envellutat, ha estat una font permanent de fascinació per a la compositora. Fruit d’aquesta fascinació, el concert de Gubajdulina proposa confrontar el solista amb dos plans sonors distints i complementaris: una dimensió brillant, lluminosa, encarnada per l’orquestra, i una zona de penombra, formada per un quartet de corda solista afinat a distància d’un quart de to per sota en relació amb el grup orquestral i que genera una aurèola tímbrica particular.

Els anys immediatament anteriors a la Primera Guerra Mundial van testimoniar un dels moments àlgids de la producció cultural moderna. Juntament amb obres com Le Sacre du printemps (La consagració de la primavera) d’Igor Stravinsky, les Gurrelieder (Cançons de Gurre) d’Arnold Schönberg, o les simfonies de Gustav Mahler, Le poème de lextase (El poema de l’èxtasi), d’Alexandr Scriabin, és una pedra angular de la transformació musical radical esdevinguda durant les primeres dècades del segle passat. La música de Scriabin beu d’una concepció mística i teosòfica del fet musical, íntimament lligada a una correlació entre espai sonor, llum i color. Si bé és en la música per a piano on l’autor assoleix els nivells més alts d’abstracció i d’expressió, les cinc obres simfòniques que completen el seu catàleg són monuments fundacionals del llenguatge simfònic modern. Per a l’autor, la producció musical és una via d’accés a la divinitat, un raig de força i llum en el qual les fronteres entre religiositat, trànsit i erotisme es dissolen per assolir la plena transcendència.

El poema de l’èxtasi és un cant de lloança a l’acció i a l’energia alliberades, al cosmos, a l’esperit i a la creació eterna, a la consciència i al temps extàtic. Scriabin va concebre l’obra originàriament com una simfonia –de fet, com la quarta del seu catàleg–, però finalment va optar per donar-hi forma de poema simfònic, a partir d’un text escrit pel mateix autor. Tot i que l’obra s’interpreta sense solució de continuïtat, el programa implícit de l’obra, segons Modest Altschuler, director que va ajudar el compositor a efectuar una revisió de la partitura abans de la seva estrena el 1908, s’articula en tres seccions: “La seva ànima en l’orgia de l’amor”, “La realització d’un somni fantàstic” i “La glòria del seu art”.

XY, de Pablo Carrascosa Llopis, és un encàrrec de L’Auditori en el marc de la seva estada com a compositor convidat durant la temporada 2019-2020, i no es va poder estrenar a causa de la pandèmia. Labstracció i el pes de la idea són els elements fonamentals de la música de Carrascosa, des duna perspectiva arquitectònica. La tensió entre la música acadèmica i la popular -particularment, el metal extrem i lelectrònica de ball- és també un element molt característic de la seva estètica sonora.

En paraules de l’autor: «XY és, en certa manera, un homenatge a Anton Webern. L’obra està formada, en gran part, per citacions breus d’algunes de les seves obres (els opus 5, 6 i 30, concretament) en forma de bucles que componen l’entramat harmònic de la peça. Sobre aquest entramat, i en forma de capes, s’hi superposen dos estrats cíclics essencialment rítmics, amb influències de la música carnàtica de l’Índia i el metal extrem de grups com Meshuggah. Dins d’aquesta mescla de capes, i dins de la idea de citació, l’autor ha incorporat una autoreferència, extreta d’una de les seves obres més recents, L5DD, per a clarinet, percussió, piano, violí, violoncel i electrònica. El resultat és una música molt autoreferencial i, per tant, abstracta (tot i que el paisatge sonor resultant és, certament, evocatiu), en la qual la idea de drone és molt present.»