JOHANN SEBASTIAN BACH
(Eisenach, Alemanya 1685 – Leipzig, Alemanya 1750)

Els 6 motets, BWV 225-230

Der Geist hilft unser Schwachheit auf, BWV 226

I. Der Geist hilft unser Schwachheit auf
II. Der aber die Herzen forschet
III. Du heilige Brunst, süßer Trost

Komm, Jesu, komm, BWV 229

I. Komm, Jesu, komm –
II. Aria: Drum schließ ich mich in deine Hände und sage, Welt, zu guter Nacht!

Lobet den Herrn, alle Heiden, BWV 230

PAUSA 10’

Jesu, Meine Freude, BWV 227

I. Jesu, meine Freude
II. Es ist nun nichts Verdammliches
III. Unter deinem Schirmen
IV. Denn das Gesetz
V. Trotz dem alten Drachen
VI. Ihr aber seid nicht fleischlich
VII. Weg mit allen Schätzen
VIII. So aber Christus in euch ist
IX. Gute Nacht, o Wesen
X. So nun der Geist
XI. Weicht, ihr Trauergeister

Fürchte dich nicht, ich bin bei dir, BWV 228

I. Fürchte dich nicht, ich bin bei dir
II. Fürchte dich nicht, denn ich habe dich erlöset – Herr, mein Hirt, Brunn aller Freuden! – Fürchte dich nicht, du bist mein

Singet dem Herrn ein neues Lied, BWV 225

I. Singet dem Herrn ein neues Lied
II. Wie sich ein Vater erbarmet
III. Lobet den Hern in seinen Taten

La durada aproximada del concert és de 90’

COMENTARI

per Oriol Pérez Treviño

PER FI HE TROBAT UNA MÚSICA QUE M’INTERESSA DE VERITAT

D’entre la música fúnebre composta per Johann Sebastian Bach (1685-1750), amb la funció de ser interpretada en el transcurs dels enterraments a la ciutat de Leipzig, els seus Motets ocupen un paper més que referencial. No deixa de ser curiós que, malgrat tractar-se d’un gènere adscrit a l’stile antico i, per tant, allunyat de la modernitat que sempre va agradar tant al kantor, fos tractat d’una manera tan exquisida i profunda per part de qui el musicòleg Christoph Wolff va batejar com a «músic savi». Gràcies a la redescoberta, el 1999, a Kíev del manuscrit de l’Altbachisches Archiv sabem de la mà dels especialistes en cal·ligrafia i paleografia bachianes que, en realitat, el motet Lieber Herr Gott de Johann Christoph Bach (1642-1703) ens ha arribat en forma d’un arranjament orquestració fet pel mateix Johann Sebastian pocs mesos abans de morir. Al doble cor amb baix continu original, hi va afegir les parts per a instruments de corda i vent. No és una qüestió menor. Segons el citat erudit Christoph Wolff, a mesura que la vista de Bach anava empitjorant al final de la seva vida, el compositor va decidir arranjar aquest motet de Johann Christoph perquè pogués ser interpretat en el seu funeral. Els motius caldria buscar-los en el fet que, molt possiblement, aquest motet del cosí germà del seu pare Johann Ambrosius (1645-1695) va ser cantat per Bach quan era escolà de la cantoria de la Georgenkirche d’Eisenach en el transcurs de l’enterrament dels seus pares.

No és aquest el lloc on recordar que la biografia de Bach va estar durament marcada per la realitat de la mort: orfe de pare i mare abans dels deu anys d’edat, va viure la mort de més de la meitat dels seus fills i la de la seva primera esposa Maria Bàrbara (ca. 1684-1720). Però no només aquesta realitat va marcar la seva obra, sinó també la necessitat de mostrar el seu vincle amb una tradició musical que el va portar a compondre diferents Evangelienmotetten a partir de les còpies que Bach tenia del Florilegium Portense en dos volums (Leipzig, 1618 i 1621), en què trobem una selecció de motets a 4, 5, 8 i 10 veus. El curiós del cas és que Bach, que era un gran receptor de la música alla moda com la del seu moment, que coneixia profundament les òperes del seu amic J. A. Hasse (1699-1783) i l’estil galant, i que va arribar a fer una versió paròdia de l’Stabat Mater de G. B. Pergolesi (1710-1736), s’interessés i compongués grans mostres de motet evangèlic, del qual membres de la seva família, com ara l’esmentat Johann Christoph, Heinrich (1615-1692) i Johann Michael (1648-1694), ja n’havien llegat mostres excel·lents.

El fet que aquestes obres s’usessin com a música per als funerals és el que explica la seva pervivència i que no es deixessin d’interpretar mai, tot constituint-se en part del nucli d’aquella música bachiana que mai va deixar de sonar després de la seva mort. És aquest el motiu que explica la raó per la qual els Motets BWV 225-230 van ser una de les primeres obres a ser editades per la Breitköpf & Härtel, entre els anys 1802 i 1803, avançant-se en més de quaranta anys a la primera edició de la Missa en si menorrealitzada per Nägeli i Simrock el 1845.

Més enllà de la disposició constructiva dels motets, en què trobem escriptures a 4, 5 i 8 veus, de la saviesa contrapuntística i de la seva bellesa, la seva importància radica en el fet que Bach intenta portar a la pràctica la seva convicció que la música constitueix, per ella mateixa, una realitat religiosa i que quan més perfecta és la seva composició i interpretació, més immanent és la presència de Déu en la música.

No és estrany, doncs, que W. A. Mozart (1756-1791), l’any 1789, trenta-nou anys més tard de la mort de Johann Sebastian Bach, després d’escoltar a l’església de Sant Tomàs el motet Singet dem Herrn, ein neues Lied, BWV 255 exclamés: «per fi he trobat una música que m’interessa de veritat!»