ORCHESTRAL FOLKSONGS
Textos de Julian White (traducció de Rut Martínez).
Sense ser català d’origen -el pare de Gerhard era suís alemany i la mare francesa- Gerhard es va identificar com a ‘cent per cent català en els dominis sentimentals i espirituals’, i aquest amor per Catalunya, per les seves tradicions culturals i per la seva música popular, van nodrir la seva creativitat al llarg de gran part de la seva vida artística. On això es va fer més palès va ser en les seves versions de Catorze cançons populars catalanes per a soprano i piano. Conxita Badia d’Agustí, amiga íntima de Gerhard, i el pianista Alexandre Vilalta van estrenar vuit de les cançons en un concert monogràfic celebrat al Palau de la Música Catalana de Barcelona, el 22 de desembre de 1929. Amb un èxit clamorós, el concert va servir per presentar les composicions més recents de Gerhard d’ençà de la seva tornada a Catalunya, després d’estudiar amb Schoenberg a Berlín. Al costat de les dues sardanes altament enginyoses incloses en el programa, els arranjaments neonacionals de cançons folklòriques van ser una clara reafirmació de les seves arrels catalanes, i un intent d’acostar-se el públic català a través d’un estil que s’evidenciava més accessible al d’altres obres, per exemple, com el Wind Quintet, una peça en part serial. Una versió per a orquestra de sis de les cançons va ser estrenada a Barcelona l’1 de novembre de 1931, amb l’Orquestra Pau Casals sota la batuta del mateix compositor. Però l’esdeveniment clau va tenir lloc el 16 de juny de 1932, quan Webern va dirigir les sis cançons durant el Festival ISCM de Viena. El concert va ser aclamat pels crítics, fet que va comportar promeses de noves actuacions, ofertes per publicar amb la Universal Edition, i la felicitació per telegrama de President de la Generalitat, Francesc Macià, al compositor pel fet d’haver col·locat la cançó popular catalana sobre el tauler musical internacional. Gerhard va informar, orgullós, Pau Casals que Conxita Badia ‘ha estat veritablement la sensació de la festa.’
LA-OBC-001 | Data de publicació: 27/01/2023
CANCIONERO DE PEDRELL
1941
El professor de Gerhard, Felip Pedrell, va inculcar al seu alumne devot un amor profund per la rica diversitat cultural de la música popular espanyola, que ressonaria al llarg de la seva obra. Per commemorar el centenari, el 1941, del naixement de Pedrell, els èxits del qual havien estat cruelment ignorats a ulls de Gerhard, aquest va compondre dues de les seves obres més atractives: la simfonia ‘Homenatge a Pedrell’, basada en dos temes de l’òpera de Pedrell sense estrenar, La Celestina; i el Cançoner de Pedrell, el ‘ram de flors silvestres per a la tomba de Pedrell’, tal com ho descrivia. Aquesta última obra posa música a vuit cançons populars tradicionals incloses en l’obra de Pedrell, Cançoner musical popular espanyol (1921), per a la qual Gerhard s’havia implicat a la recerca d’un editor. L’estrena de la versió per a orquestra de cambra va ser a la ràdio de la BBC l’any 1942, amb la soprano canadenca Sophie Wyss i un grup instrumental dirigit per Leslie Bridgwater. Si en les versions de cançons populars catalanes Gerhard va afirmar una identitat catalana forta, el Cançoner de Pedrell va revelar, com totes les obres que va compondre durant la seva primera dècada d’exili a l’Anglaterra dels anys 40, una identitat nacionalista pan-espanyola, reflectida en la diversitat regional de les cançons seleccionades: dues de Catalunya, dues d’Astúries i dues de Galícia, i una sola representant de Mallorca i una altra de València. La majoria de les cançons mantenen respectuosament intactes les harmonies de Pedrell, mentre que les que s’allunyen de la seva font són relativament convencionals a nivell harmònic. En diverses de les cançons (enregistrades en aquesta versió per a orquestra) Gerhard recrea de manera imaginativa el so dels instruments populars tradicionals.
Sa ximbomba és una cançó alegre de Mallorca procedent del segle XV, que es canta tradicionalment entre els primers dies de carnaval i el dimecres de cendra per grups d’homes joves quan busquen les fogueres tradicionals enceses pels veïns davant les portes de les seves cases. S’acompanya amb el so arcaic de la ximbomba (un tambor de fricció autòcton d’origen àrab), el so característic del qual és evocat pel registre profund introduït durant els primers compassos. Segueixen dues cançons catalanes d’origen igualment antic, ambdues derivades de Romanços tradicionals. La mal maridada -diàleg entre un rossinyol i una pastora- és la queixa ben coneguda i resignada d’una jove obligada a casar-se amb un vell, en un matrimoni de conveniència. A Laieta, un jove pretendent és acceptat per la seva estimada i aconsegueix el beneplàcit del pare d’ella. La primera de les dues cançons d’Astúries, Soledad (títol que és un joc de paraules entre el nom de la jove i el significat literal de la paraula) és un apassionat cris de coeur (plany) d’un jove que sent un amor per Soledad sense límits. A Muera yo, amb el seu rasgueo de guitarra estilitzat, un pretendent igualment devot dona instruccions al personatge femení objecte dels seus sentiments, que no ha de plorar si mor en batalla contra els moros. Segueixen després dues cançons gallegues: Farruquiño, que combina les melodies i lletres de tres cançons diferents i dona veu a una noia gallega que informa el seu estimat, de manera jocosa, que ell pot actuar com el seu confessor una vegada sigui ordenat capellà; i Alalá, la cançó més antiga i característica en tot el repertori de la música tradicional gallega. Els alalás són signes importants de la identitat gallega, i es basen en dos exemples del gènere que es troben en la col·lecció de Pedrell. El cicle conclou amb Corrandes de València, una cançó d’alba de les conegudes com albaes. Tradicionalment acompanyada per dolçaina i tabalet, substituïts en l’arranjament de Gerhard per un pícolo que evoca una flauta de bisell, Corrandes ofereix una conclusió plena d’alegria a aquest cicle de cançons elaborat de manera tan exquisida i que s’ha convertit, merescudament, en una de les obres més valorades i interpretades del compositor.
SIS CANÇONS POPULARS CATALANES
1928
Les versions de Gerhard ofereixen una introducció fascinant a les variades riqueses de la cançó popular tradicional catalana que, segons va insistir amb un exagerat orgull català, ‘són totalment diferents a la música popular tradicional de Castella o d’Andalusia’. L’íntima relació intervàlica entre les melodies de les cançons populars i els acompanyaments de Gerhard, de vegades complexos i dissonants, reflecteix sens dubte la gran admiració del compositor per la música de Béla Bartók.
La calàndria és una cançó de collita de primera hora del matí, cantada pels recol·lectors de safrà de la Baixa Segarra i la regió d’Igualada, en la qual un pretendent descoratjat recorda haver estat descobert en braços de qui en fou amant en un altre temps per la mare de la mossa. A La mort i la donzella, una jove desperta amb una visió fantasmagòrica de la mort, il·lustrada gràficament per una sèrie de cordes dissonants, que la suavitat inicial no fa menys esgarrifosa. Rebutjada l’aparició espantosa, la música torna a l’ambigüitat tonal inquietant de l’inici. El petit vailet es canta encara arreu de Catalunya com a dansa en rotllana per als infants. El seu origen és una cançó de sembra, cantada tradicionalment per noies girant al voltant d’un jove, o llauret, que sosté una arada de toro. La versió de Gerhard pren la forma d’una sardana, amb el preludi bitonal que imita un introit, una estrofa cantada la melodia de la qual en 2/4 i un ostinato de ritme dactílic recorden els curts (passos curts de la sardana), i un postludi a l’estil dels llargs (passos llargs de la sardana) amb els ritmes característics del compàs hemiola tan típics d’aquesta dansa. Gerhard presumeix de la seva impressionant habilitat contrapuntística en la seva bella versió d’El Cotiló, el lament d’un bandit català empresonat que sembla haver perseguit el compositor al llarg de la seva vida com a símbol de desarrelament i exili, i que culmina en una última al·lusió cap al final de la Simfonia núm. 4, datada l’any 1967. Enemic de les dones, amb el seu tempo veloç, en to major i amb un ús sil·làbic de la paraula, és una corranda (cançons improvisades) estilitzada.Un mosso misogin confessa a la seva mare que serà solter tota la seva vida a causa dels defectes de les dones. Els ritmes a batzegades que alternen entre 2/8 i 3/8, i el llenguatge harmònic ambigu i lleugerament dissonant, reflecteixen perfectament les emocions vacil·lants del jove. Els ballaires dins d’un sac és una cançó de carnaval antiautoritària, que tant el públic com els dignataris ballen a la plaça major dels pobles de la Conca de l’Anoia i El Penèdes. Tradicionalment, els participants ballaven amb un sac lligat al coll que, en un moment donat, es desfermava, deixant-los nus, exposats al mig de la plaça. La música de Gerhard fa al·lusió, un cop més, al ritme de la sardana en aquest vigorós final.
ROBERT GERHARD
Robert Gerhard i Ottenwalder (Valls 1896 – Cambridge 1970) és considerat el màxim exponent de la música catalana del segle xx. Fill de pare suís i mare alsaciana establerts a Valls, atansar-se a la seva figura és fer-ho a una polièdrica i rica personalitat que abasta les facetes de pianista, compositor, pedagog, promotor, musicòleg i intel·lectual. Iniciat, estilísticament, en el «nacionalisme musical», en haver estat el darrer deixeble del compositor tortosí Felip Pedrell (1841-1922), i culminat dins de la definida per Anton Webern com «Nova Música», gràcies als seus estudis amb Arnold Schönberg (1874-1951) a les ciutats de Berlín i Viena, fan de Gerhard aquesta gran personalitat.
Format amb Enric Granados i Frank Marshall (piano), entre 1916 i 1921 fou deixeble de Felip Pedrell en les disciplines de musicologia i composició. Va col·laborar amb l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya recollint cançons orals. El 1923 es va traslladar a Viena per estudiar amb Arnold Schönberg, amb qui va treballar fins al 1928. El 1931, amb l’arribada de la República, va formar part del Consell de Cultura de la Generalitat de Catalunya i fou nomenat professor de música de l’Escola Normal. Va formar part del grup renovador Compositors Independents de Catalunya i va impulsar el Festival de la Societat Internacional per la Música Contemporània a Barcelona el 1936. El 1939 va exiliar-se i va establir-se al King’s College de Cambridge, on va romandre la resta de la seva vida.
Amb l’adopció de la ciutadania britànica, el 1960, Gerhard va iniciar una etapa on la internacionalització de la seva música es va fer més evident. El seu talent va ser reconegut per directors com Leonard Bernstein que li va encarregar la Simfonia núm. 4 «New York» amb motiu del 125è aniversari de l’Orquestra Filharmònica de Nova York. Una de les obres més importants d’aquesta darrera etapa va ser La peste, composta a partir de l’obra homònima d’Albert Camus, estrenada el 1964 al Royal Albert Hall amb l’orquestra i el cor de la BBC sota la direcció d’Antal Dorati. El 1968 fou nomenat doctor honoris causa per la Universitat de Cambridge. La seva extensa obra va suposar una renovació avantguardista que va des de propostes neoclàssiques al serialisme, alhora que va reutilitzar melodies populars.
ORQUESTRA SIMFÒNICA DE BARCELONA I NACIONAL DE CATALUNYA
Núria Rial, Francesc Prat
PRIMERS VIOLINS: Raúl García, Maria José Aznar, Natalia Mediavilla, Katia Novell, Pilar Pérez, Anca Ratiu, Jordi Salicrú | SEGONS VIOLINS: Alexandra Presaizen, Maria José Balaguer, Jana Brauninger, Clàudia Farrés, Mireia Llorens, Antoni Peña | VIOLES: Josephine Fitzpatrick, Franck Heudiard, Christine de Lacoste, Michel Millet, Miquel Serrahima | VIOLONCELS: Olga Manescu, Lourdes Duñó, Vincent Ellegiers, Jean-Baptiste Texier | CONTRABAIXOS: Christoph Rahn, Albert Prat | FLAUTES: Christian Farroni, Beatriz Cambrils, Oihana Giménez piccolo | OBOES: Dolors Chiralt, Jose Juan Pardo, Molly Judson corn anglès | CLARINETS: Josep Fuster, Alfons Reverté | FAGOTS: Silvia Coricelli, Noé Cantú | TROMPES: Juan Manuel Gómez, Joan Aragó, Juan Conrado García, David Bonet | TROMPETES: Mireia Farrés, Adrián Moscardó | TROMBONS: Eusebio Sáez, Raúl García trombó baix | TUBA: Daniel Martínez | TIMPANI: Marc Pino | PERCUSSIÓ: Juan Francisco Ruiz, Ignasi Vila, Guillem Ruiz | ARPA: Magdalena Barrera | PIANO I CELESTA: Dani Espasa
DIRECTOR TÈCNIC Joan Cortés | ARXIU Begoña Pérez | FOTOGRAFIES May Zircus | DISSENY GRÀFIC Lorena Alonso Noblom | PRODUCCIÓ MUSICAL I DIRECCIÓ EDITORIAL Santi Barguñó
Àlbum enregistrat els dies 7 i 8 de gener de 2021 a la Sala 1 Pau Casals, L’Auditori de Barcelona.
Amb el suport de
