VOL. I
Le tombeau de Couperin / Ma mère l’Oye / Pavane pour une infante défunte
L’OBC i el seu director titular Ludovic Morlot, especialista en repertori francès reconegut amb quatre premis Grammy, publiquen l’obra orquestral completa de Maurice Ravel en sis CD’s entre l’abril de 2024 i el desembre de 2026. El primer volum de la integral, enregistrat a la Sala Pau Casals de L’Auditori amb Mike George i Stephen Rinker –productor i enginyer de so de la BBC i del segell Chandos–, inclou tres obres incòniques del compositor de Ziburu (País Basc francès).
La precisió i el control del color orquestral de Ludovic Morlot doten aquests enregistraments d’una gran transparència, de balanços sonors milimètrics, i d’una expressivitat que ens mostren una OBC amb una gran capacitat poètica. La integral compta, a més, amb la revisió editorial de les obres completes del compositor francès: la Ravel Edition, projecte que congrega artistes com ara Bertrand Chamayou, Renaud Capuçon, François-Xavier Roth, Ludovic Morlot, George Benjamin, Kirill Karabits o Cristian Măcelaru, entre d’altres.
LA-OBC-007 | CD + HD WAV ESTÈREO | DATA DE PUBLICACIÓ: 5/04/2024
MAURICE RAVEL I
Pocs compositors del segle xx han assolit el reconeixement unànime com Maurice Ravel (1875-1937). A les portes de la commemoració del 150è aniversari del seu naixement, el 7 de març de 1875 a la població de Ziburu (País Basc francès), aquest és un moment propici per tornar a revisar la importància d’una contribució que, segons el parer de molts musicòlegs, cal considerar com a pròpia d’un veritable esperit musical independent. Coetani de les formulacions musicals del que alguns s’han entestat a situar dins de l’etiqueta d’“impressionisme musical” –tot i que el seu màxim representant, Claude Debussy (1862-1918), la va refusar sempre–, no és menys veritat que l’obra de Ravel s’erigeix amb una fermesa i independència que li fan transcendir tot aquest món de taxonomies. I això malgrat que, cap al començament de segle, l’escriptor Romain Rolland (1866-1944), futur Premi Nobel de Literatura de l’any 1915, va deixar escrit: «N’he trobat un que és més debussysta que Debussy: Ravel».
L’univers orquestral de Ravel troba una estreta afinitat en els projectes de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) ja que l’any 2024, sota la direcció del seu titular, Ludovic Morlot (Lió, 1973), inicia una important integral discogràfica de la música orquestral i altres obres amb suport simfònic, com ara el cicle de cançons Shéhérazade (Xahrazad, 1904), el ballet Daphnis et Chloé (Dafnis i Cloe, 1912) o les òperes L’Heure espagnole (L’hora espanyola, 1911) i L’Enfant et les Sortilèges (L’infant i els sortilegis, 1925).
La primera entrega d’aquesta integral és el volum que teniu a les mans i que s’inicia amb la suite Le Tombeau de Couperin (La tomba de Couperin), una obra que, formalment, ens porta a referir-nos a la forma musical de la suite barroca i el seu títol al gènere del tombeau, que en els segles XVII i XVIII s’emprava com a homenatge a un personatge de rellevància o estimat pel seu autor. En efecte, Le Tombeau de Couperin està dedicat a sis amics desapareguts durant els anys de la Primera Guerra Mundial (1914-1917), els quals es corresponen amb les sis peces que conformen una obra que, en la seva totalitat, és també un homenatge a un dels compositors més grans del Grand Siècle francès: François Couperin (1668-1733). Estrenada l’11 d’abril de 1919 per la pianista de Nîmes Marguerite Long (1874-1966), aquell mateix any Ravel va decidir orquestrar-ne els números “Prelude” (dedicat a la memòria del tinent Jacques Charlot), “Forlane” (en record del tinent Gabriel Deluc, pintor basc de Sant Joan Lohitzune), “Rigaudon” (dedicat a la memòria de Pierre i Pascal Gaudin) i “Menuet” (dedicat a la memòria de Jean Dreyfus). En aquesta edició s‘inclouen també les orquestracions de la “Fugue” (en record de Jean Cruppi) i de la “Toccata”, fetes pel compositor Kenneth Hesketh (Liverpool,1968). Cal dir que aquesta “Toccata” és composta a la memòria del capità i musicòleg Joseph de Marliave (1873-1914), espòs de la pianista que va estrenar l’obra.
Uns anys abans de Le Tombeau, Ravel ja havia tingut ocasió de demostrar el seu talent i enginy amb Ma mère l’Oye: Cinq pièces enfantines (La meva mare Oca: cinc peces infantils), que, d’alguna manera, hem de posicionar dins d’aquelles obres nascudes de la recepció/inspiració d’obres literàries. En aquest cas, ens hem de referir al títol d’una recopilació de contes escrits per Charles Perrault (1628-1703) titulada Contes de ma mère l’Oye (Contes de la mare Oca, 1697). Composta originalment per a piano a quatre mans entre els anys 1908 i 1910, l’obra va ser estrenada el 20 d’abril d’aquell any 1910 per les pianistes Jeanne Leleu i G. Durony durant el concert inaugural de la Société internationale de musique. Un any més tard es va adaptar per a orquestra simfònica i, finalment, va adoptar forma de ballet a petició del director del Théâtre des Arts, Jacques Rouché (1862-1957). Va ser en aquest teatre on se’n va estrenar, el 29 de gener de 1912, la versió de ballet amb coreografia de Jane Hugard. És aquesta versió la que inclou la primera entrega de la integral Maurice Ravel.
Si Le Tombeau de Couperin que ini- cia aquest volum és una mostra de música instru- mental fúnebre, també ho és la coneguda Pavane pour une infante défunte (Pavana per a una infanta difunta, 1899), original per a piano i que ens trasllada als anys d’estudi de Ravel al Conservatori de París amb el seu mestre Gabriel Fauré (1845-1924). Orquestrada el 1910, la Pavane remet a un món de melangia que és, en bona part, ressonant i concomitant als postulats estètics del nacionalisme musical hispànic. Estrenada el 5 d’abril de 1902 pel pianista lleidatà Ricard Viñes (1875-1943) i dedicada a Winnaretta Singer (1865-1943), la “Princesa de Polignac”, sense arribar a les quotes de popularitat d’altres obres del catàleg ravelià, com ara el seu Bolero, també és una de les més conegudes del compositor francès, malgrat la poca estima per part del seu autor i de considerar-la com a pròpia de la influència d’autors com el seu propi mestre Fauré o, fins i tot, Emmanuel Chabrier (1841-1894), mort cinc anys abans que es compongués la peça.
Oriol Pérez Treviño
LUDOVIC MORLOT
L’ímpetu, l’elegància i la intensitat sobre l’escenari de Ludovic Morlot li han valgut l’estima d’espectadors i orquestres d’arreu, des de la Filharmònica de Berlín fins a l’Orquestra Simfònica de Boston. En els seus vuit anys com a director musical de l’Orquestra Simfònica de Seattle va anar més enllà de la programació concertística tradicional i va guanyar diversos Grammys.
Actualment és director emèrit de l’Orquestra Simfònica de Seattle i el 2019 va ser nomenat artista associat de l’Orquestra Filharmònica de la BBC, amb la qual ha mantingut una estreta relació durant molts anys. Cada temporada torna a dirigir totes dues orquestres. Ha estat director artístic i membre fundador de la Jove Orquestra Nacional de la Xina entre el 2017 i el 2021. Morlot ha dirigit la Filharmònica de Berlín, el Reial Concertgebouw, la Filharmònica de Txèquia, l’Orquestra Estatal de Dresden, la Filharmònica de Londres i l’Orquestra del Festival de Budapest, a més de moltes de les principals orquestres dels Estats Units, com la Filharmònica de Nova York, la Filharmònica de Los Angeles i les orquestres simfòniques de Chicago i Boston. Morlot té una connexió molt estreta amb Boston: va obtenir la beca Seiji Ozawa de direcció al Festival de Tanglewood i més endavant va ser designat director assistent de l’Orquestra Simfònica de Boston. Des d’aleshores ha dirigit l’orquestra en concerts d’abonament a Boston, a Tanglewood i en una gira per la costa oest dels Estats Units. També ha actuat moltes vegades a Àsia i Australàsia, en concret amb la Filharmònica de Seül, l’Orquestra Simfònica Japonesa Yomiuri i l’Orquestra Simfònica de Melbourne. Ha actuat als festivals d’Edimburg, d’Aspen, els Proms de la BBC i el Wien Modern.
La seva titularitat a Seattle va suposar un període importantíssim en la trajectòria musical de l’orquestra. La seva programació innovadora inclou la seva tria de repertori, a més de produccions teatrals i actuacions fora de l’espai tradicional de la sala de concerts. Ha fet un gran nombre de col·laboracions amb músics de diferents gèneres, encàrrecs i estrenes mundials. Per alguns d’aquests projectes —com Become ocean de John Luther Adams, el Concert per a violí d’Aaron Jay Kernis, interpretat per James Ehnes, i una exploració de la música de Dutilleux— l’orquestra ha obtingut cinc premis Grammy, a més de la nominació a Orquestra de l’Any 2018 atorgada per Gramophone. Morlot ha publicat 19 gravacions amb el segell Seattle Symphony Media, que va néixer el 2014.
Amb formació de violinista, va estudiar direcció a l’escola Pierre Monteux (EUA) amb Charles Bruck i Michael Jinbo. Va continuar formant-se a la Reial Acadèmia de Londres i, més endavant, al Reial Conservatori de Música de Londres, després d’obtenir la beca de Direcció Norman del Mar. Morlot és professor associat de la Facultat de Música de la Universitat de Washington, a Seattle, i artista convidat al Conservatori de Colburn, a Los Angeles. El 2014 va ser nomenat membre de la Reial Acadèmia de Música, en reconeixement per la seva important contribució a la música.
ORQUESTRA SIMFÒNICA DE BARCELONA I NACIONAL DE CATALUNYA
Primers violins: Vlad Stanculeasa, Jaha Lee, Raúl García, Pedro Rodríguez, Walter Ebenberger, Ana Galán, Katia Novell, María Pilar Pérez, Anca Ratiu, Jordi Salicrú, Ana Kovacevic, Laura Pastor, Aria Trigas, Yulia Tsuranova / Segons violins: Ivan Percevic, Emil Bolozan, Maria José Aznar, Maria José Balaguer, Patricia Bronisz, Clàudia Farrés, Melita Murgea, Josep Maria Plana, Robert Tomàs, Andrea Duca, Francesc Puche, Marina Surnacheva / Violes: Aine Suzuki, Josephine Fitzpatrick, Christine de Lacoste, David Derrico, Sophie Lasnet, Miquel Serrahima, Andreas Süssmayr, Adrià Trulls, Irene Argüello, Bernat Bofarull / Violoncels: Charles-Antoine Archambault, José Mor, Lourdes Duñó, Vincent Ellegiers, Marc Galobardes, Irene Cervera, Carla Conangla, Joan Rochet / Contrabaixos: Christoph Rahn, Dmitry Smyshlyaev, Jonathan Camps, Apostol Kosev, Albert Prat, Anna Cristina Grau / Flautes: Francisco López, Ricardo Borrull (piccolo) / Oboès: Rafael Muñoz, Pau Roca (cor anglais) / Clarinetes: Pedro Franco, Francesc Navarro / Fagots: Silvia Coricelli, Noé Cantú, Slawomir Krysmalski (contrafagot) / Trompes: Juan Manuel Gómez, Pablo Marzal / Trompeta: Mireia Farrés / Timpani: Joan Marc Pino / Percussió: Juan Francisco Ruiz, Ignasi Vila, José Luis Carreres / Arpa: Magdalena Barrera / Celesta: Gregori Ferrer / Responsable de documentació musical: Begoña Pérez / Responsable tècnic: Ignasi Valero / Personal d’escena: Luis Hernández / Director tècnic: Joan Cortés
Producció musical: Mike George / Enginyer de so: Stephen Rinker / Assistència de so: Toni Vila, Oriol Baulenas, Alejandro Parra / Direcció d’art gràfica: Lorena Noblom / Fotografia: May Zircus / Direcció editorial: Santi Barguñó
Àlbum enregistrat el Juliol de 2023 a la Sala Pau Casals de L’Auditori de Barcelona.
L’enregistrament de “Ma mère l’Oye” s’ha realitzat amb les partitures revisades de la Ravel Edition. raveledition.com
Amb el suport de
