MIQUEL DE JORGE ARTELLS
(Lleida 1994)

PassBand

(2021) – 5’    

Obra encàrrec a l’aula de composició de l’ESMUC. Estrena mundial

HÉCTOR BERLIOZ
(La Côte-Saint-André, França, 1803 – París, 1869)

Simfonia fantàstica,  op. 14

(1830) – 55’

Instrumentació de Christiaan Janssen

I. Rêveries, passions (Somnis, passions)
II. Un bal (Un ball)
III. Scène aux champs (Escena als camps)
IV. Marche au supplice (Marxa vers el cadafal)
V. Songe d’une nuit du sabbat (Somni d’una nit de sàbat)

COMENTARI

per Xavier Chavarria

El concert d’avui s’obre amb una estrena del compositor Miquel de Jorge Artells (Lleida, 1994), una obra breu que va ser encarregada per l’Aula de composició de l’ESMUC. Es titula PassBand i està basada en la interpretació i improvisació de música per mitjans electrònics i sintetitzadors, amb la idea d’imitar certs elements del so processat electrònicament, però interpretat íntegrament amb els instruments d’una banda simfònica. De Jorge va investigar sons i textures electròniques com la reverberació, el delay i l’oscil·lació que, combinats amb arpegiats i obstinats, acaben establint un discurs musical fascinant. L’obra té dues parts: en la primera, d’un fortíssim component rítmic, tota la maquinària s’engega a poc a poc i es va accelerant; en la segona, sense deixar de banda la pulsació constant, juga amb textures més harmòniques i ens porta cap a una atmosfera politonal que clou l’obra amb un final esclatant on es fusionen tots els elements de l’obra. La música del futur… que ja és aquí! I nosaltres en som testimonis.

Trencar les convencions establertes, desafiar la tradició i fer un pas endavant cap a un nou món creatiu i artístic també va ser la voluntat d’Hèctor Berlioz quan va compondre l’obra que sentirem a continuació, la Simfonia fantàstica; una obra descomunal que no és només el manifest fundacional de la música programàtica i la gènesi de la instrumentació orquestral moderna, sinó també el primer retrat musical que fa un autor de si mateix a través de la música, de la seva personalitat com a artista i com a ésser humà, dels seus problemes sentimentals i dels patiments i sacrificis que li comporta la creació artística. És una confessió en tota regla que mai abans ningú no s’havia atrevit a fer, i que va escandalitzar bona part de la societat parisenca de l’època.

La Simfonia fantàstica és la primera simfonia de la història que, més enllà d’una simple evocació o descripció general, segueix un programa dramàtic detallat. Una obra que es desmarca de la tradició, i dotada d’un alè de llibertat, de revolució i d’originalitat que són tot un símbol de l’esperit romàntic. De fet, és estrictament coetània d’obres visionàries, estendards del Romanticisme a França: el mateix any en què es va estrenar, el 1830, Victor Hugo presentava Hernani, Stendhal publicava El roig i el negre, i Delacroix pintava la icònica Llibertat guiant el poble. La Fantàstica és un immens retaule simfònic estructurat en cinc moviments, amb un rerefons argumental creat pel mateix Berlioz i que remet a la seva pròpia vivència d’un amor convuls i no correspost.

És, per tant, una obra musical que mostra l’efervescència creativa i l’arrauxada inspiració d’un autor molt jove, que aboca la seva passió desenfrenada per una actriu irlandesa, Harriet Smithson, de qui s’havia enamorat bojament tres anys enrere en veure-la fer el paper d’Ofèlia al Hamlet de Shakespeare al teatre Odéon de París. Aquest és el punt de partida d’aquesta obra que descriu fil per randa l’obsessió del jove Berlioz per aquella actriu fascinant i magnètica, però també altiva i desdenyosa, i que no li feia cap cas.

Berlioz considerava aquesta obra un drama instrumental i no pas una simfonia, la va titular Episodi de la vida d’un artista i va demanar que el dia de l’estrena es repartís entre el públic un text que explicava detalladament les peripècies del seu heroi, «un jove músic de sensibilitat malaltissa i d’imaginació ardent» que s’identifica clarament amb el mateix autor. Una obra plena d’imatges que van des de l’evocació lírica de la natura a la visió terrorífica de la guillotina, a la d’un ball sobrenatural, d’una tempesta o a les al·lucinacions d’un fumador d’opi: tot té la seva transcripció sonora a través d’efectes innovadors com l’ús de campanes, els trons dels timbals, l’ús significatiu de l’arpa (en Beethoven ni tan sols existeix!) o la ubicació d’instruments entre bastidors, amagats del públic. Mai abans s’havien fet servir aquests recursos sonors amb tanta audàcia.

L’estrena va tenir lloc al Conservatori de París el 5 de desembre de 1830 sota la direcció de François Habeneck. L’èxit va ser apoteòsic i a la sala hi havia un joveníssim Franz Liszt que va quedar impactat per aquella obra tan ambiciosa i revolucionària.

Amb la Simfonia fantàstica, Berlioz va obrir un nou camí i va consolidar un tractament orquestral revolucionari i innovador quant a forma, color orquestral, textures sonores i inflexions rítmiques que altres simfonistes del XIX, com Liszt, Wagner o Mahler, van portar a l’extrem.

I, per cert, la història d’amor que va inflamar la Fantàstica va acabar com el rosari de l’aurora. Músic i actriu es van casar el 1833 (amb Heinrich Heine i Franz Liszt com a testimonis de l’enllaç!), però la unió va ser un fracàs rotund ple de baralles i gelosia, i al cap de deu anys es van separar definitivament. La simfonia, però, ha quedat per a la història.