Comentari

Qui o què ens priva del descans? Qui vetlla pel nostre repòs quotidià? Quins rituals ens ajuden en el viatge de la vigília al son? Un adult bressolant un infant, preparant-lo, a través de la música, de la paraula i del moviment, per al viatge a l’inconscient; és un acte d’amor brutal. Però, què passa quan som adults? On queda aquesta abraçada, aquest consol, aquest deixar-se caure en braços d’una altra persona per despertar dins de nosaltres mateixos?

El descans compartit com a acte revolucionari, com a ritual transformador, com a acte de resistència contra aquest món accelerat, extenuant, superproductiu, sobreexplotador i destructivament neoliberal, que l’entén com un luxe i el transforma en un negoci. No puc arrencar-me el cap és una celebració del repòs que ens és negat i una festa (sobretot, una festa) de les cures i dels afectes que ens donem unes persones a les altres per permetre’ns aquest descans. Perquè sense les estructures que ens permetin deixar-nos anar sense témer cap amenaça, que ens permetin gaudir del repòs sense sentir-nos culpables, que ens deixin respirar les pauses necessàries, aquest descans no serà possible. Alba Pujol és l’encarregada de liderar aquest encàrrec de L’Auditori, una escena híbrida vertebrada per un equip de luxe.

Escenes, la proposta d’encontre entre disciplines artístiques a L’Auditori, esdevé un espai fecund per a la llibertat creativa. La creació i la fertilitat amb la mirada, el cos i la perspectiva femenina seran el fil discursiu d’un relat artístic inspirat en la dona i la creació.