KAREL HUSA
(Praga 1921 – Apex, Estats Units 2016)

Smetana fanfare

(1984) – 4’

ANDRÉS VALERO-CASTELLS
(Silla, Comunitat Valenciana 1973)

Cardiofonía

(2010) – 20’

I. Preludio sobre un recuerdo
II. Balada sobre unas palabras de Lorca
III. Interludio sobre un latido
IV. Fantasía sobre un riff de Sherpa

PAUSA 20

MANUEL DE FALLA
(Cadis 1876 – Alta Gracia, Argentina 1946)

El amor brujo

(Versió de 1925) – 24’

Instrumentació de Joan Lamote de Grigon, revisió José R. Pascual-Vilaplana

I. Introducción y escena. En la cueva (La noche)
II. Canción del amor dolido
III. Danza del terror
IV. El círculo mágico. Romance del pescador
V. A media noche. Los sortilegios
VI. Danza ritual del fuego. Para ahuyentar a los malos espíritus
VII. Escena
VIII. Canción del fuego fatuo
IX. Pantomima
X. Danza del juego del amor. Canción de la bruja fingida
XI. Final. Las campanas del amanecer

COMENTARI

per Àlex Fernández

Iniciem la temporada amb tres ferms defensors de la banda com a formació capaç d’expressar la passió més visceral.

Les partitures de Smetana i Husa foren titllades de transgressores a Txèquia, així que van buscar el reconeixement negat lluny de casa. Pel centenari de la mort del primer, el segon va rebre als Estats Units l’encàrrec de confeccionar una peça curta d’homenatge. Així, els acords tonals i cerimonials de Smetana en combinació amb l’harmonia dissonant i progressiva de Husa generen l’atmosfera angoixant que caracteritza Smetana Fanfare.

Cardiofonía, d’Andrés Valero-Castells, és una suite molt tècnica que proposa una transliteració musical d’aspectes vinculats al cor humà: literals, com el record dels batecs del seu primer fill, i també figurats, com l’afinitat de l’autor per Lorca i el músic de rock Sherpa.

Retrobem els assumptes del cor a l’argument d’El amor brujo de Manuel de Falla: l’amor de Candelas i Carmelo destorbat per la presència de l’esperit gelós d’un amant passat. Una amalgama de fantasia, misteri i encanteris meravellosament resolts en un exercici magistral d’integració del cant, l’harmonia i els palos propis del flamenc en el refinat estil del compositor gadità. Conté, a més, alguns dels punts àlgids de la música espanyola del segle XX, com són la “Danza ritual del fuego” o la “Canción del fuego fatuo”.

La primera transcripció per a banda va anar a càrrec de l’aleshores flamant director de la Banda Municipal de Barcelona, Joan Lamote de Grignon. Al desembre de 1926 l’arranja amb la intenció d’interpretar-la en la cèlebre gira europea nou mesos després. Compositor i transcriptor intercanvien impressions i s’envien correspondència sovint. L’estudi d’aquestes cartes ens permet descobrir l’interès de Falla per traduir la seua obra al llenguatge dels vents simfònics: «¡Y cuan vivo es también mi deseo de oir su versión de Amor Brujo!». Es compromet també a escriure una peça per a l’agrupació que no es produí mai: «Pienso […] mucho y con entusiasmo en mi proyecto de trabajo para la Banda y […] contar […] con tiempo para realizarlo. Sus anotaciones me serán de una utilidad decisiva ». I fins i tot sabem que es va posar al capdavant del conjunt per dirigir la “Danza ritual del fuego” almenys un cop durant l’estiu de 1927.

El nostre director titular actual ha volgut revisar-ne l’arranjament amb la intenció d’apropar-lo a la banda del segle XXI. Hi destaquen intervencions com la introducció del piano present a l’edició orquestral, la supressió dels trombons o la reducció del nombre d’instrumentistes en benefici de la cantaora.