This page is not available in English. The Catalan version will be displayed

RICHARD WAGNER
(Leipzig 1813 – Venècia 1883)

Idil·li de Sigfrid

(1870) – 17’

 


GUSTAV MAHLER
(Kalischt, Bohèmia, actual República Txeca 1860 – Viena 1911)

La cançó de la terra

Simfonia per a tenor, baríton i orquestra
Sobre texts de Hans Bethges, Die chinesische Flöte
(1908) – 63’

I. Cant bàquic de laflicció de la terra
II. El solitari de la tardor
III. De la joventut
IV. De la bellesa
V. Lembriac a la primavera
VI. El comiat

Michael Schade, tenor
José Antonio López, baríton

ORQUESTRA SIMFÒNICA DE BARCELONA I NACIONAL DE CATALUNYA
MATTHIAS PINTSCHER, DIRECCIÓ
MICHAEL SCHADE, TENOR
JOSÉ ANTONIO LÓPEZ, BARÍTON

 

PRIMERS VIOLINS  Birgit Kolar*, concertino invitada / Maria José Aznar /   Sarah Bels / Ana Galán / Natalia Mediavilla / Katia Novell / María Pilar Pérez / Anca Ratiu / Jordi Salicrú / Gabriel Graells* / Diédrie Mano* / Ariana Oroño* / Oleksandr Sora*  SEGONS VIOLINS Alexandra Presaizen,  solista / Maria José Balaguer / Patricia Bronisz /  Mireia Llorens / Melita Murgea/  Josep Maria Plana /  Sei Morishima* / Marina Surnacheva* / Yulia Tsuranova* / Elitsa Yancheva* VIOLES Cristina Pozas*, solista invitada / David Derrico / Christine de Lacoste / Franck Heudiard/ Sophie Lasnet / Michel Millet / Miquel Serrahima / Andreas Süssmayr / Jennifer Stahl VIOLONCELS Jose Mor, solista / Vincent Ellegiers / Marc Galobardes / Jean Baptiste Texier / Carolina Bartumeu* / Jordi Claret* / Carmen Enjamio* CONTRABAIXOS Christoph Rahn, solista / Dmitri Smyshlyaev, assistent / Josep Mensa / Matthew Nelson / Albert Prat  FLAUTES  Francisco López, solista / Beatriz Cambrils / Ricardo Borull, piccolo / Sara Ureña* OBOÈS Dolors Chiralt, assistent / José Juan Pardo / Pau Roca, corn anglès CLARINETS Josep Fuster, assistent / Francesc Navarro / Lluís Casanova* / Lidia Tejero*, clarinet en mib / Alfons Reverté, clarinet baix FAGOTS Ignacio Soler*, solista invitat / Noé Cantú / Slawomir Krysmalski, contrafagot TROMPES Juan Manuel Gómez, solista / Joan Aragó / Juan Conrado García, assistent / Jose Antonio Soria* / Ivan Carrascosa* TROMPETES Mireia Farrés, solista / Adrián Moscardó / Andreu Moros* TROMBONS Eusebio Sáez, solista / Vicent Pérez / Raúl García, trombó baix TUBA Daniel Martínez* TIMBALES Fernando Llopis*, solista invitat PERCUSSIÓ Juan Francisco Ruiz / Ignasi Vila / Miquel Angel Martínez* / Manuel Roda* ARPA Magdalena Barrera, solista / Louise Grandjean* CELESTA Dolors Cano* MANDOLINA Publio Delgado*

ENCARREGAT D’ORQUESTRA Miquel Serrahima  
RESPONSABLE DE DOCUMENTACIÓ MUSICAL Begoña Pérez
RESPONSABLE TÈCNIC Ignasi Valero
PERSONAL D’ESCENA Luis Hernández*

*Col·laborador

COMENTARI

per Luis Gago

El primer manuscrit que es conserva de Das Lied von der Erde (La cançó de la Terra) data del juliol del 1908 i conté la primera versió de “Der Einsame im Herbst” (encara amb el títol original de Hans Bethge, “Die Einsame im Herbst”, amb una persona poètica femenina). A partir d’aquí, la resta de les cançons van veure la llum veloçment i a principis de setembre l’obra estava acabada. Mahler devia quedar enamorat per les paraules que l’antòleg dedica a Li Po, el principal poeta de la col·lecció, autor de quatre dels set textos de Die chinesische Flöte (La flauta xinesa) que Mahler va seleccionar per a Das Lied von der Erde: “Converteix en poesia la bellesa volàtil, inefable i exposada al vent d’aquest món, l’eterna tristesa i l’enigma de tots els éssers. Tota la melancolia ombrívola del món va arrelar al seu pit, i fins i tot en els moments de gran dita no es pot alliberar de les ombres de la terra. ‘Transitorietat’ és l’empremta del seu sentiment que ens manté constantment alerta”.

Conscient, més que mai, de la proximitat de la seva pròpia mort, recent i punyent encara la pèrdua de la seva filla Maria, amb la seva capacitat de torbació intacta davant la magnificència del món exterior, sabent-se transitori també ell, Mahler va trobar en aquests poemes el compendi perfecte de tots els temes filosòfics que l’havien inquietat des de la joventut. I és paradigmàtic que el músic trobés inspiració en un moment tan difícil de la seva vida a Orient, tan admirat pel seu filòsof de capçalera, Arthur Schopenhauer, i per dos dels poetes que més va admirar, Rückert i Goethe, tots dos amb una poderosa presència a la seva obra. És possible que, com va assenyalar Theodor Adorno, en realitat estiguem davant d’un Orient estilitzat i en certa mesura fals i fortament retocat després de passar pel sedàs occidental, però no és menys cert que va ser capaç de suscitar en Mahler la seva música més hedonista i, el que és més important, més sincera o, escoltada gairebé un segle després, més creïble, una qualitat que altres obres seves han anat perdent gradualment i implacablement amb el pas del temps.

El gruix de la producció de Mahler bascula entre la simfonia i el lied (tant orquestral com amb piano). Das Lied von der Erde participa dels dos gèneres, més encara que altres simfonies que ja havien recorregut prèviament a la veu humana per expressar aspectes fonamentals de la intrahistòria de la composició. Aquí el lied es fa simfonia i la simfonia es fa lied, i un estudi dels esborranys i el procés de gestació de l’obra revela que ni tan sols el mateix Mahler tenia clar en quin gènere s’enquadrava la seva nova composició, ja que seguia procediments divergents en la composició de lieder i de simfonies. El que sí que és evident és que Das Lied von der Erde és molt més que una simple successió de cançons, a la manera, per exemple, dels Kindertotenlieder o els Lieder eines fahrenden Gesellen. L’obra té una estructura unitària molt clara, ja que les cinc primeres cançons formen la meitat d’un díptic que es completa amb “Der Abschied”, molt més extensa i ambiciosa, que presenta, al seu torn, una forma bimembre: el tot es presenta com un recorregut per diferents facetes de la vida fins a arribar al llindar del que és desconegut. Dins de les primeres cançons trobem una alternança de sentiments, de percepcions, sempre en la línia de l’enfrontament entre oposats tan característic de la filosofia oriental: les confiades al tenor respiren un clima d’exaltació, mentre que les encomanades al baríton (o la contralt) se sumen en la contemplació. Per al primer, la naturalesa, la vida mateixa, és un model d’esplendor; el segon, en canvi, percep que tot és transitori, passatger. Un repara en l’embriaguesa de l’ara; l’altre té la seva vista posada només en el després. I no es tracta de presentar dos personatges contraposats, sinó de mostrar la complementarietat dels dos que, al capdavall, són un de sol: Mahler és tant el borratxo a la primavera com el solitari atribolat a la tardor que confessa que posseeix —i així era en la realitat— un cor cansat.

La música de Mahler reflecteix a la perfecció aquests contrastos tan acusats: té tant la força de la primavera com la nostàlgia de la tardor. I en molts casos es val de gestos musicals orientalitzants, fonamentalment l’ús d’escales pentatòniques i un notable desplegament d’instruments de percussió. El moment culminant de l’obra és, tanmateix, l’extens comiat, que sembla que no es vol acabar mai, amb aquests ewig (eternament) ressonant una vegada i una altra com ecos que es resisteixen fins i tot a perdre’s a la llunyania. No és tampoc difícil trobar aquí vestigis de Wagner, un dels compositors que més admirava Mahler, que considerava el seu Tristan und Isolde la culminació absoluta dels drames musicals. Pocs mesos abans de començar a compondre Das Lied von der Erde, Mahler havia fet la seva presentació al Metropolitan de Nova York dirigint Tristan i els seus acords devien continuar ressonant encara al seu cap quan va abordar l’obra que avui escoltarem, que comparteix programa amb l’Idil·li de Sigfrid, un regal de Wagner per al 33è aniversari de la seva dona Cosima, que va estrenar en la privacitat domèstica de casa seva a Tribschen el dia de Nadal del 1870. És un Wagner petit, delicat, clàssic, melòdic, el tema principal del qual se sotmet sense parar al que Arnold Schönberg va anomenar anys després la “variació desenvolupada”.

LLETRES

GUSTAV MAHLER

Das Lied von der Erde

I. Das Trinklied vom Jammer der Erde

Schon winkt der Wein im gold’nen Pokale,
Doch trinkt noch nicht, erst sing’ich euch ein Lied!
Das Lied vom Kummer
Soll auflachend in die Seele euch klingen.
Wenn der Kummer naht,
Liegen wüst die Gärten der Seele,
Welkt hin und stirbt die Freude, der Gesang.
Dunkel ist das Leben, ist der Tod.

Herr dieses Hauses!
Dein Keller birgt die Fülle des goldenen Weins!
Hier, diese Laute nenn’ich mein!
Die Laute schlagen und die Gläser leeren,
Das sind die Dinge, die zusammen passen.
Ein voller Becher Weins zur rechten Zeit
Ist mehr wert, als alle Reiche dieser Erde!
Dunkel ist das Leben, ist der Tod.

Das Firmament blaut ewig und die Erde
Wird lange fest steh’n und aufblühn im Lenz.
Du aber, Mensch, wie lang lebst denn du?
Nicht hundert Jahre darist du dich ergötzen
An all dem morschen Tande dieser Erde!

Seht dort hinab! Im Mondchein auf den Gräbern
Hockt eine wild-gespenstische Gestalt-
Ein Aff’ist’s! Hört ihr, wie sein Heulen
Hinausgellt in den süssenn Duft des Lebens!

Jetzt nehmt den Wein! Jetzt ist es Zeit, Genossen!
Leert eure gold’nen Becher zu Grund!
Dunkel ist das Leben, ist der Tod!

II. Der Einsame im Herbst

Herbstnebel wallen bläulich überm See;
Vom Reif bezogen stehen alle Gräser;
Man meint, ein Künstler habe Staub von Jade
Über die feinen Blüten ausgestreut.

Der süsse Duft der Blumen ist verflogen;
Ein kalter Wind beugt ihre Stengel nieder.
Bald werden die verwelkten, gold’nen Blätter
Der Lotosblüten auf dem Wasser zieh’n.

Mein Herz ist müde. Meine kleine Lampe
Erlosch mit  Knistern, es gemahnt mic han den Schlaf.

Ich komm’zu dir, traute Ruhestätte!
Ja, gib mir Ruh’, ich hab’ Erquickung not!

Ich weine viel in meinen Einsamkeiten.
Der Herbst in meinem Herzen währt zu lange.
Sonne der Liebe willst du nie mehr scheinen,
Um meine bittern Tränen mild aufzutrocknen?

III. Von der Jugend

Mitten in dem kleinen Teiche
Steht ein Pavillon aus grünem
Und aus weissem Porzellan.

Wie der Rücken eines Tigers
Wölbt die Brücke sich aus Jade
Zu dem Pavillon hinüber.

In dem Häuschen sitzen Freunde,
Schön gekleidet, trinken, plaudern,
Manche schreiben Verse nieder.

Ihre seidnen Ärmel gleiten
Rückwärts, ihre seidnen Mützen
Hocken lustig tief im Nacken.

Auf des kleinen Teiches stiller
Wasserfläche zeigt sich alles
Wunderlich im Spiegelbilde,

Alles auf dem Kopfe stehend
In dem Pavillon aus grünem
Und aus weissem Porzellan;

Wie ein Halbmond steht die Brücke,
Umgekehrt der Bogen. Freunde,
Schön gekleidet, trinken, plaudern.

IV. Von der Schönheit

Junge Mädchen pflücken Blumen,
Pflücken Lotosblumen an dem Uferrande,
Zwischen Büschen und Blättern sitzen sie,
Sammeln Blüten in den Schoss and rufen
Sich einander Neckereien zu.

Gold’ne Sonne webt um die Gestalten,
Spiegelt sie im blanken Wasser wider.
Sonne spiegelt ihre schlanken Glieder,
Ihre süssen Augen wider,
Und der Zephir hebt mit Schmeichelkosen
Das Gewebe ihrer Armel auf, führt den Zauber
Ihrer Wohlgerüche durch die Luft.

O sieh, was tummeln sich für schöne Knaben
Dort an dem Uferrand auf mut’gen Rossen,
Weithin glänzend wie die Sonnenstrahlen;
Schon zwischen dem Geäst der grünen Weiden
Trabt das jungfrische Volk einher!
Das Ross des einen wiehert fröhlich auf
Und scheut und saust dahin,
Uber Blumen, Gräser wanken hin die Hufe,
Sie zerstampfen jäh im Sturm die hingesunk’nen Blüten.
Hei! Wie flattern im Taumel seine Mähnen,
Dampfen heiss die Nüstern!
Gold’ne Sonne webt um die Gestalten,
Spiegelt sie im blanken Wasser wider.

Und die schönste von den Jungfrau’n sendet
Lange Blicke ihm der Sehnsucht nach.
Ihre stolze Haltung ist nur Verstellung.
In dem Funkeln ihrer grossen Augen,
In dem Dunkel ihres heissen Blicks
Schwingt klagend noch die Erregung ihres Herzens nach.

V. Der Trunkene im Frühling

Wenn nur ein Traum das Leben ist,
Warum denn Müh und Plag’ ?
Ich trinke, bis ich nicht mehr kann,
Den ganzen, lieben Tag!
Und wenn ich nicht mehr trinken kann,
Weil Kehl’ und Seele voll,
So tauml’ ich bis zu meiner Tür
Und schlafe wundervoll!
Was hör ich beim Erwachen? Horch!
Ein Vogel singt im Baum.
Ich frag’ihn ob schon Frühling sei,
Mir ist als wie im Traum.
Der Vogel zwistchert: Ja!
Der lenz ist da, sei kommen über Nacht!
Aus tiefstem Schauen lauscht’ ich auf,
Der Vogel singt und lacht!
Ich fülle mir den Becher neu
Und leer’ ihn bis zum Grund
Und singe, bis der Mond erglänzt
Am schwarzen Firmament!
Und wenn ich nicht mehr singen kann,
So schlaf’ ich wieder ein,
Was geht mich denn der Frühling an?
Lasst mich betrunken sein!

VI. Der Abschied

Die Sonne scheidet hinter dem Gebirge.
In alle Täler steigt der Abend nieder
Mit seinen Schatten, die voll Kühlung sind.
O sieh! Wie eine Silberbarke schwebt
Der Mond am blauen Himmelssee herauf.
Ich spüre eines feinen Windes Weh’n
Hinter den dunklen Fichten!

Der Bach singt voller Wohllaut durch das Dunkel.
Die Blumen blassen im Dämmerschein.
Die  Erde atmet voll von Ruh’ und Schaf,
Alle Sehnsucht will nun träumen.
Die müden Menschen geh’n heimwärts,
Um im Schlaf vergess’nes Glück
Und Jugend neu zu lernen!
Die Vögel hocken still in ihren Zweigen.
Die Welt schläft ein!

Es wehet kühl im Schatten meiner Fichten.
Ich stehe hier und harre meines   Freundes;
Ich harre sein zum letzten Lebewohl.
Ich sehne mich, o Freund, and einer Seite
Die Schönheit dieses Abends zu geniessen.
Wo bleibst du! Du lässt mich lang allein!
Ich wandle auf und nieder mit meiner Laute
Auf Wegen, die vom weichen Crase schwellen.
O Schönheit! O ewigen Liebens – Lebens- trunk’ne Welt!

Er stieg vom Pferd und reichte ihm den Trunk
Des Abschieds dar.
Er fragte ihn, wohin er führe
Und auch warum es müsste sein.
Er spracht, seine Stim.ne war umflort: Du, mein Freund,
Mir war auf dieser Welt das Glück nicht hold!
Wohin ich geh’? ich wand ‘re in die Berge.
Ich suche Ruhe für mein einsam Herz.
Ich wandle nach der Heimat, meiner Stätte.
Ich werde niemals in die Ferne schweifen.
Still ist mein Herz und harret seiner Stunde!
Die liebe Erde allüberall
Blüht auf im Lenz und grünt aufs neu!
Allüberall und ewig blauen licht die Fernen!
Ewig…ewig…

LLETRES

GUSTAV MAHLER

La cançó de la Terra

I. Cant bàquic de l’aflicció de la terra

Ja incita el vi en l’àuria copa,
mes no beveu encara, que he de cantar
el cant de l’aflicció.
Us sonarà risible en vostres ànimes.
Quan el dolor s’acosta
s’ermen els jardins de l’ànima,
es marceixen i moren el goig i el cant.
Fosca és la vida, com la mort.

Senyor d’aquesta casa!
El teu celler guarda l’esplet del vi daurat!
Ara em faig meu aquest llaüt!
Tocar el llaüt i buidar els veires
són coses que mútuament s’avenen.
Un vas ben ple de vi al temps escaient
val més que tots els regnes de la terra!
Fosca és la vida, com la mort.

El firmament tothora és blau i la terra
romandrà ferma per molt temps i florirà a la primavera.
Però, tu, home, quan temps tens de vida?
No et pots ni delectar durant cent anys
en totes les foteses fètides d’aquesta terra!

Mira allà sota! Al clar de lluna, sobre els sepulcres
s’agemoleix una figura salvatge i fantasmal!
És un simi! Sentiu com els seus xiscles
esgüellen fins en el dolç perfum de la vida!

Ara preneu el vi! Ara és l’hora, companys!
Buideu els vostres auris gots fins a l’empòsit!
Fosca és la vida, com la mort!

II. El solitari de la tardor

Les boires autumnals floten blavenques sobre el llac.
El gebre recobreix totes les herbes,
talment, hom creu, com si un artista hagués sembrat
polsim de jade damunt les delicades flors.

L’aroma dolça de les flors s’ha evaporat,
un vent geliu flecteix els seus peduncles.
Aviat les marcides fulles àuries
Dels lotus vagaran damunt les aigües.

El cor és las. La meva xica llàntia,
crepitant esblamada, al son m’invita.

Vinc devers tu, volgut lloc de repòs!
Oh sí! Dóna’m repòs. Freturo refrigeri!

Jo ploro molt en clos intern de solitud.
La tardor en el meu cor ja dura massa.
Sol d’amor ¿no brillaràs mai més
per eixugar amb tendror les meves cruels llàgrimes?

III. De la joventut

Al bell mig del menut llac
hi ha un pavelló fet de verda
i de blanca porcellana.

Com si fos el llom d’un tigre,
el pont de jade s’arqueja
fins a arribar al pavelló.

Dins la caseta, amics seuen,
ben abillats, beuen, xerren
i àdhuc uns escriuen versos.

Enrere sedoses mànigues
llisquen, caperons sedosos
s’ajupen, bells, per la nuca.

A la calma superfície
del petit llac tot es mostra,
emmirallant-s’hi, fantàstic.

Tot apareix capgirat
en el pavelló de verda
i de blanca porcellana.

Com mitja lluna, té el pont
l’arcada invertida. Amics
ben abillats, beuen, xerren.

IV. De la bellesa

Unes noies cullen flors,
a la riba del riu cullen lotus.
Entre mates i fullam elles seuen
apleguen flors en llur falda i es criden
agradablement unes a altres.

El sol daurat circumda les figures,
les reflecteix en l’aigua clara.
El sol reflecteix llurs esvelts membres,
els seus dolços ulls,
i l’aura amb llagoteres carícies alça
la roba de les seves mànigues,
porta l’encant del seu bon perfum per l’aire.

Oh, mira quins bens jovencells! Cavalquen
allà a la riba amb braus corsers
brillant al lluny com raigs de sol.
Ja entre el brancatge dels verds salzes
galopa l’estol del jovent!
El cavall d’un renilla alegrement,
s’espanta i s’escapa corrent
a ensopecs, els cascs entre flors i prats
sollant en el veloç aürt les flors caigudes.
Oh, com fa voleiar en el deliri els crins!
Com fumegen, ardents, els seus badius!
El sol daurat circumda les figures,
les reflecteix en l’aigua clara.

I envia la més bella donzella
cap a ell llargs esguards delerosos.
El seu posat altiu només és fingiment.
En l’esclat dels seus ulls immensos,
en la fosca de la seva ardent mirada
s’agita encara pesarosa l’emoció del seu cor.

V. L’embriac a la primavera

Si la vida no és res més que un somni,
per què, llavors, neguit i turment?
Bec fins que no puc més
durant tot el sant dia!
I quan begolejar ja m’és defès,
car són reblertes gola i ànima,
tentinejo fins la meva porta
i dormo meravellosament!
Què sento en deixondir-me? Escolta!
Un ocell canta en un arbre.
Li demano si ja és primavera.
És per a mi talment com en un somni.
L’ocell refila: Sí!
La primavera ja és aquí. Durant la nit ella és vinguda!
Amb profundíssim embadaliment parava esment,
l’ocell somriu i canta!
Omplo de bell nou el vas
i el buido fins a l’empòsit
i canto fins que la lluna brilla
al negre firmament!
I quan no puc ja cantar més
jo m’adormisso
car, què m’importa a mi la primavera?
Deixeu-me estar embriac!

VI. El comiat

S’acomiada el sol darrera les muntanyes,
s’abat el vespre en cada vall
amb el seu ròssec d’ombres molt geliues.
Oh, guaita! Com una barca d’argent flota
endalt la lluna pel pèlag blau del cel.
Jo sento el buf d’un vent suau
darrera els avets ombrívols.

El rierol canta molt melodiosament enmig la fosca.
En el crepuscle les flors s’esblaimen.
La terra alena plena d’assossec i son.
Tot anhel vol ara somiar.
Els homes lassos van cap a la llar
per reaprendre en el repòs
l’oblidada joia i la joventut.
Els ocells s’arrauleixen en llurs branques.
El món s’adorm!

Bufa un vent fred a l’ombra dels meus avets.
Estic aquí i espero el meu amic.
Jo espero el seu últim adéu.
Desitjo, amic, al teu costat
gaudir l’esclat d’aquest vespre.
On ets? Em deixes molt temps sol!
Vago d’ací d’allà amb el meu llaüt
per viaranys farcits de blanca gespa.
Oh beutat! Oh món embriagat d’amor etern, de vida eterna!

Descavalcà i li allargà la copa
del comiat.
Li preguntà cap on anava
i també per què havia de ser.
Ell va parlar amb una veu velada: Oh, tu, amic meu…
No m’ha estat mai propícia la sort en aquest món!
Vers on jo vaig? Marxo, tresco per les muntanyes
cercant repòs per al meu cor soliu!
Faig via cap a la llar, el meu recer.
Mai més no tornaré a recórrer el món.
El meu cor és tranquil i espera la seva hora!
Per tot arreu l’amada terra
floreix al temps vernal i de bell nou verdeja!
De bell nou! En tot lloc i sempre blavegen fulgurants les llunyanies!
Sempre!… Sempre!…

CARREGANT…

Form submitted successfully!

The form has been submitted successfully. We will contact you by email or phone.