Trio de Schubert i Xostakóvitx

L’ombra de Beethoven sobrevola els trios amb piano de Schubert, escrits en un moment de frustració professional, patiment físic —la sífilis que patia ja era incurable— i angoixa existencial. Malgrat la foscor, el segon Trio amb piano conté la intensitat i el lirisme del Schubert més romàntic. L’obra té una llargada notablement superior al que era habitual en l’època; de fet, Schubert va suprimir una part important del darrer moviment en la versió editada.
La mort i el dolor també sobrevolen tota l’obra de la francesa Lili Boulanger, la primera dona guanyadora del famós Premi de Roma de composició. Traspassada als 24 anys i sempre en convivència amb el dolor i la malaltia, les seves obres beuen de l’impressionisme de Debussy i Fauré, juntament amb trets avantguardistes en l’exploració de la politonalitat. D’un soir triste (D’una nit trista), escrita poc abans de morir, forma un díptic amb D’un matin de printemps (D’un matí de primavera), en la mateixa tonalitat i basades en el mateix tema.
Els elements personals i els polítics són indestriables en l’obra de Dmitri Xostakóvitx, especialment, en la música de cambra elusiva, confusament abstracta i volgudament ambigua. El Trio n. 2 és la resposta musical a un dol personal, provocat per la mort del músic i científic Ivan Sol·lertinski, a qui està dedicada l’obra, com també un dol fraternal pels horrors de la guerra.