Sònia Gómez+ Astrio+ Ramon Balagué reinventen la jota ebrenca a Escenes

23-Jan-2018 – Lisi Andrés

Escenes acull aquest cap de setmana (26, 27 i 28 de gener Sala 3) A Vore, un projecte de mestissatge que parteix de la cultura popular de les Terres de l’Ebre en les diferents manifestacions que ha adoptat al llarg del temps. L’espectacle posa en diàleg la ballarina, performer i coreògrafa Sònia Gómez, el trio de funk, nujazz i rock Astrio, Ramon Balagué i un grup d’artistes de música tradicional (Pau Puig, dolçaina, i Carme Balagué, balladora); una coproducció amb la Fira Mediterrània de Manresa i el Mercat de les Flors.

Reflexions de Sònia Gómez sobre A Vore
Fa més de cent anys una nova tendència en música i dansa s’estenia des de Viena per tota Europa fins arribar a la ciutat de Tortosa. Los iaios se posaven les mans al cap veient com los valsets i los balls agarrats desbancaven ritmes i costums de sempre. Lo modern era allò i l’espècie invasora transformava una manera de fer i sentir.
A vore és un projecte de recerca musical i dancística que treballa a partir del document i la expressivitat tradicional, los ritmes, les danses, les paraules de les comarques del Baix Ebre-Montsià i Baix Maestrat, i les fa dialogar amb la música d’Astrio i la dansa performativa de Sònia Gómez.
A vore neix d’entendre la música i la dansa (Philip Ball) com a pegament de comunitat amb base antropològica, i és intencionadament popular i actual. A partir d’una tradició cultural autòctona d’una zona molt concreta de la Catalunya nova, que ha sobreviscut com ha pogut al vendaval globalitzador i a les maneres de cultures adquirides. Es basa en les terres de l’Ebre, però podia ser de qualsevol lloc.
A vore no és un espectacle nostàlgic, no vol posar en escena danses fossilitzades. En tot cas, les vol entendre i reanimar-les. I viure-les des de la festa.
Què passaria si resseguíem un fil de la història fins al moment en que la transmissió oral se va trencar per l’arribada de noves modes i maneres d’entendre el món que van arraconar i abandonar les tradicionals?
A vore vol anar a aquell moment difós. Volem reprendreu on es va quedar, amb nous instruments i les noves troballes expressives del s.XXI, com qui torna a casa després d’estar visquen molts anys a l’altra punta del món i experimenta un xoc cultural, amb alegries, màgia i algun que altre malentès.
Que passa si lo modern treballa amb lo antic com a matèria primera de creació?
Que passaria si els iaios que quan eren jovens que aporrejaven guitarres de fusta poguessin tenir guitarres elèctriques i amplificadors?
Que pot aportar una forma d’expressió que ja a principis del segle passat s’anava perdent, a un escenari d’avui?

El substrat cultural tradicional ebrenc com a matèria primera.
Un dia qualsevol. Després de treballar al sol, esperant a les pubilles que vaiguen a la plaça a beneir los animals.
Hi ha cant, hi ha ball, benediccions i contradiccions.
És una època d’entre guerres. La gent se busca la vida i viu i celebra com pot.
Comencen a arribar noves músiques de moltes parts del món, són temps moderns.
La comunitat en constant canvi, adopta, expulsa, modifica. En este cas, les carreteres, la invenció de la radio, la profesionalització de l’expressió artística popular, el glamour dels escenaris, segurament van tenir molt a veure…
L’evolució dels gustos i dels estils es sempre variant. La música és mestissa per naturalesa, qui l’ensenya, qui la còpia, qui la interpreta, tot, afecta al resultat. Després hi ha les modes, les circumstancies polítiques, les casualitats, els accidents feliços, la mort d’uns intèrprets, els viatges d’altres…
Aquesta manera de fer, a principis de segle passat i amb la posterior guerra civil va ser substituïda, no integrada, per l’arribada de altres instruments, per l’esnobisme modern, en un moment donat, es va decidir importar, en lloc de integrar, que era com s’havia vingut fent sempre (com la música i la dansa havien evolucionat).

El diàleg entre influències.
Tot i que vivim en un context social on hi ha més música que mai i és a tot arreu, abans la gent cantava més. Quan no hi havia radio, la música havies de crear-te-la. La gent cantava quan treballava, cantava quan anava a la taverna, quan es moria algú, quan naixia algú, i qui no sabia cantar o tocar, ballava.
Lo perfeccionament, los escenaris, les gravacions, han fet que aquesta naturalitat s’hagi anat perdent i el sentit social en que aquella música vivia se va anar abandonant poc a poc.
Les influències musicals d’aquells intèrprets tenien un radi d’acció de 50 km a la redona. Bevien de la música popular que s’havia configurat a la zona on vivien, que arribava pel riu (amunt o avall) i de cançons d’autoria desconeguda composades en èpoques incertes. Les influències dels músics actuals son globals. Electrònica, jazz, tradicional, contemporani…

Ramon Balagué és realitzador audiovisual; amb la seva productora minifilms ha realitzat programes de divulgació de TVE com Redes o El Cazador de cerebros. També és músic i ha composat per a coreògrafs com Rafael Bonachela, Roberto Olivan o la companyia IT dansa.
Sònia Gómez és ballarina, performer i coreògrafa. Les seves creacions són muntatges multidisciplinaris; aquesta varietat de materials, de diferents disciplines, aprofundeix de forma coherent i lúdica en una obra també complexa i sofisticada.

CARREGANT…

Formulari enviat correctament!

El formulari s'ha enviat correctament. Ens posarem en contacte per correu electrònic o telèfon.