PIOTR ILITX TXAIKOVSKI
(Votkinsk, Rússia 1840 – Sant Petersburg 1893)

Romeu i Julieta: Obertura-Fantasia

(versió 1880) – 21

BENET CASABLANCAS
(Sabadell 1956)

“Canti ed Estasi di Lea” per a soprano i orquestra

Suite de l’òpera LEnigma di Lea

Textos cantats: Rafael Argullol

(2021) – Obra encàrrec de LAuditori – Estrena mundial – 13

Allison Cook, mezzo-soprano

PAUSA 20’


NIKOLAI RIMSKI-KÓRSAKOV

(Tikhvin, Rússia 1844 – Liubensk, Rússia 1908)

Schéhérezade, op. 35

(1888) – 47

I. El mar i el vaixell de Sindbad (Largo e maestoso – Allegro non troppo)
II. La llegenda del Príncep Kalendar (Recitativo Lento – Andantino – Allegro molto)
III. El jove príncep i la princesa (Andantino quasi allegretto)
IV. Festival a Bagdad. El mar. Naufragi contra les roques coronades per un guerrer de bronze (Allegro molto)

COMENTARI

per Diego Civilotti

L’ELOQÜÈNCIA DE LA MÚSICA

Romandre en el repertori i en l’imaginari col·lectiu d’una cultura no sol ser fruit de la casualitat. Piotr Ilitx Txaikovski ja havia compost la seva primera simfonia i una òpera (El Voivoda) quan va donar a llum una de les seves peces orquestrals més inspirades. Fins a tres versions va rebre una obra que va ser ignorada quan es va estrenar. Tanmateix, aquesta obertura-fantasia concentra els trets del pensament simfònic del compositor rus i la seva inesgotable imaginació melòdica. Romeu i Julieta és capaç de pintar l’empenta dramàtica de la tragèdia shakespeariana des de la riquesa i l’exuberància de l’orquestra. Seguint la proposta i les indicacions formals de Mili Balàkirev, un jove Txaikovski va completar una tela en què els temes s’entreteixeixen de manera orgànica. Una primera secció tria colors foscos en fustes i cordes, i ens trasllada a l’atmosfera espiritual que envolta el personatge de Fra Lorenzo, abans d’exposar el conflicte entre els Capuleto i els Montesco a través de passatges agitats que desemboquen en un diàleg entre vents i cordes. Una transició conduirà al cèlebre tema, descrivint, en una tonalitat llunyana, l’amor allunyat de l’enfrontament que reapareix una vegada i una altra: un amor impossible que desembocarà en el tràgic final de la coda.

Convertit en un drama escènic a partir de la col·laboració entre Benet Casablancas i Rafael Argullol, L’enigma di Lea és un conte mític i un cant a la llibertat de contingut simbòlic. Després de ser violada per Déu i haver contemplat la immortalitat, Lea inicia un viatge erràtic i iniciàtic, deambulant per l’espai i el temps i vigilada per evitar que reveli “el gran secret”: el món es protegeix de la seva pròpia existència, considerada una provocació. Per això, en la instintiva Lea convergeixen tots els camins de l’obra fins a coincidir amb Ram, el somnàmbul que ha renunciat als sentits, una personificació de la raó cega. L’últim cor de l’òpera personifica l’esperit mesquí i covard que defineix la nostra època; en definitiva, els valors que combat l’obra, d’aquells que renuncien a la llibertat: “Nosaltres, espectadors, riem i plorem amb les funcions del doctor Schicksal (…) perquè ens tranquil·litza que els homes siguin marionetes en un guinyol fantasmal”. Aquesta suite per a soprano i orquestra, Canti ed Estasi di Lea, ens permet gaudir dels aspectes més apreciats des que es va estrenar l’any 2019 al Gran Teatre del Liceu: en primer lloc, el rol dramàtic de Lea, un personatge ferit en qui l’escriptura diposita grans dosis de lirisme, i, en segon lloc i no menys important, la riquesa inesgotable d’una escriptura meticulosa per a orquestra amb un gran ventall de recursos, que la converteix en un dispositiu tan nodrit com precís en matèria tímbrica i harmònica. És la fluïdesa retòrica del teixit orquestral la que ens trasllada a l’espai mític en el qual es desenvolupa l’òpera. Finalment, la gran cura per la forma es posa al servei d’aquest au-delà de la música en vinculació íntima amb la raó romàntica. Una traducció musical del que és invisible que, com escriu Casablancas al seu recent llibre Paisajes del romanticismo musical, ha d’estar dotada de coherència i intel·ligibilitat perquè la música (emoció i coneixement, plaer i expressió) es reveli en “el nostre ànim esglaiat pel silenci eloqüent”.

 Schéhérezade (Xekherazada) és el fruit d’un orfebre de l’orquestra, en què la capacitat per dibuixar escenes es posa al servei d’un orient imaginat. Evocadora i proveïda de la força plàstica pròpia d’un poema simfònic, una partitura que Nikolai Rimski-Kórsakov va definir com un calidoscopi d’imatges de conte. Estem davant una suite simfònica disfressada de simfonia sobre episodis independents de Les mil i una nits, que troba la seva unitat al llarg dels quatre moviments mitjançant l’ús de determinats motius i les seves elaboracions expressives en un món en el qual s’ha aturat el temps. La veu de la filla del visir, Shéhérezade, i l’oient dels seus contes, el sultà Shahriar, són el fil conductor i els escoltem des dels primers compassos de l’obra. Un agitat scherzo en el segon moviment, en què destaquen la versatilitat tímbrica de l’orquestra i el tractament individualitzat de cada instrument, donarà pas al tercer moviment, un temps lent similar al primer amb dos temes contrastants que encarnen el príncep i la princesa, embolcallats en una dansa de riquesa rítmica. L’últim moviment dirigeix la mirada enrere i hi reapareixen temes anteriors, però no de la mateixa manera. Shéhérezade oferirà contes encadenats per salvar la seva vida davant l’impuls del temible sultà Shahriar, que degollava totes les seves esposes. Finalment, en l’allegro molto es produeix una transformació en la reexposició de temes musicals, perquè també té lloc en el sultà. Només la poesia sonora de l’art i la imaginació —la que produeix imatges d’altres mons— són capaces d’interrompre, amb la seva eloqüència, el curs de la crua realitat.