Programa
“Qui no vulgui pols…”
Bé, doncs hi ha qui en vol, i en vol dues tasses. Cas per exemple d’Oriol de Balanzó i Pau Guillamet, emmascarats sota el nom “La pols i l’era” amb la missió de deconstruir el pop català, o alguna cosa que s’hi assembla. I a més embolicant a tot quisqui. De Núria a Núria: de la Feliu a la Graham y tiro porque me toca.
Sempre sota el mestratge del groovefather Òscar Dalmau, han rebuscat per les cubetes antics singles de ie-ié dels 60, perles encara massa oblidades, per extreure’n ara un beat, ara un riff, ara una frase. I jugant amb aquests elements han vestit un cançoner completament nou però impregnat de l’esperit d’aquella època. Una gran dicotomia sonora. Una marcianada amb cap i peus, però una bona marcianada al cap i a la fi.
Per perpetrar atemptats com aquests mai es pot actuar sol. I com que la broma era massa seriosa com per no compartir-la, han embolicat en l’aventura tot un exèrcit de franctiradors sorgits de diferents generacions de la nostrada escena musical.
Així, reivindiquen noms com Francesc Burrull, Núria Feliu o Lita Torelló convidant-los a fer nova música al costat de noms de darreríssima hora. Noms que, de fet, també sorprenen uns al costat dels altres: Joan Colomo, Joan Eril, Martí Sales dels Surfing Sirles, Ernest Crusats de La Iaia, Núria Graham, Eduard Gener, Eric Sueiro de The Saurs o l’irreverent El Gordo del Puru. A més de les veus radiofòniques del propi Òscar Dalmau (que, eps, s’ha animat a cantar!) i d’un Jordi Beltran que ens guia pel disc en plan American Graffiti.
