NIKOLAI RIMSKI-KÓRSAKOV
(Tikhvin, Rússia 1844 – Liubensk, Rússia 1908)

Schéhérazade, op. 35

(1888) – 47’

El mar i el vaixell de Simbad (Largo e maestoso – Allegro non troppo)
La llegenda del Príncep Kalendar (Recitativo Lento – Andantino – Allegro molto)
El jove príncep i la princesa (Andantino quasi allegretto)
Festival a Bagdad. El mar. Naufragi contra les roques coronades per un guerrer de bronze (Allegro molto)

COMENTARI

per Ana María Dávila

Al segle XIX, nombrosos artistes occidentals es van sentir atrets per l’exotisme de les cultures orientals, que van esdevenir font d’inspiració per a les seves obres. Aquest fenomen va ser especialment notable en el cas de Rússia, llavors un imperi en plena expansió territorial, amb una població de 130 milions d’habitants, dels quals uns 20 eren de religió musulmana, i que es veia a si mateixa com un punt de connexió entre dos continents. Impulsat pel sorgiment d’aquesta consciència nacionalista, la cultura i l’estètica de l’Orient Mitjà i Àsia acabarien impregnant totes les arts, en particular la música, on la tradició russa es va fusionar amb els elements orientals. Amb la seva òpera fantàstica Ruslan i Ludmila (1842), el compositor Mikhaïl Glinka va obrir la porta a aquest corrent estètic, que també abraçarien Mussorgski, Borodín i Glazunov, entre d’altres. I l’obra que escoltem avui, la suite simfònica Shéhérazade, op. 35de Nikolai Rimski-Kórsakov constitueix la seva manifestació més paradigmàtica i coneguda.

Brillant i colorista, i impregnada d’un exotisme oriental inconfusible, Shéhérazade s’inspira en un clàssic de la literatura àrab, Les mil i una nits, un recull de contes que tenen com a fil conductor la història del sultà Shahriar que, furiós per haver estat enganyat per la seva esposa, ordena que, cada nit, li portin del seu harem una nova consort, a la qual ordena executar el matí següent. Shéhérazade, filla del visir, s’ofereix com a voluntària després d’ordir un enginyós pla: nit rere nit entreté el sultà amb un conte, deixant el final de la història per a l’endemà. Encuriosit per conèixer el desenllaç d’aquests relats que s’entrellacen entre si, el sultà va posposant la cruel sentència, fins que amb el temps acaba enamorant-se de la jove i fent d’ella la seva sultana.

Inspirant-se en l’esperit del llibre, Rimski-Kórsakov va escriure la seva suite entre febrer i juliol de 1888 i la va estrenar la tardor següent a Sant Petersburg, dirigida per ell mateix. La partitura, plena d’harmonies exòtiques, sinuoses melodies i una gran vitalitat rítmica, es divideix en quatre moviments, dels quals cadascun porta un títol que evoca els relats de Les mil i una nits, encara que sense fer al·lusió a cap conte en concret. Amb posterioritat, i amb l’objectiu de reforçar la unitat conceptual de la partitura, el compositor va voler obviar aquests encapçalaments descriptius. De fet, a la seva autobiografia, Cròniques de la meva vida musical (1909), va ressenyar que aquests títols només eren ‘pistes orientatives’, i que el seu objectiu era que l’oient es deixés emportar “per la sensació de la narrativa oriental fantàstica, típica dels contes”, i no només la sentís “com a quatre peces interpretades una rere l’altra”.

El primer moviment, El mar i el vaixell de Simbad, ens presenta, ja d’entrada, els dos temes principals de la partitura. El primer, fort i potent, quatre notes descendents que interpreten les cordes i els metalls greus, representa el cruel sultà; el segon, una sensual melodia a càrrec d’un violí en solitari acompanyat per subtils apunts de l’arpa, l’astuta narradora dels contes, la veu de la qual tornarà a sentir-se cada vegada que expliqui una nova història. Inspirat en un dels personatges més llegendaris de Les mil i una nits, aquest moviment és un vibrant fresc simfònic que evoca el moviment cíclic del mar i les seves onades.

La veu encisadora de Shéhérazadeintrodueix el segon moviment, La història del príncep Kalendar, que ben aviat girarà cap a una atmosfera d’enfrontament i lluita, amb la brillant sonoritat dels instruments de metall que semblen cridar els valents cavallers a la batalla. El tercer moviment, El jove príncep i la jove princesa, és un meravellós passatge líric que evoca l’alegria i la vitalitat de la joventut, i que inclou el que possiblement és el moment més sublim de la partitura. Finalment, el quart moviment, Festival a Bagdad. El Mar. El vaixell encalla en un penya-segat encapçalat pel Genet de Bronze, esdevé el clímax de l’obra, una grandiosa síntesi de tota la suite, que finalitza amb el solo de violí que representa Shéhérazade imposant-se sobre tota l’orquestra, de manera que posa de manifest el triomf de la jove sobre el poder arbitrari del sultà.

Més enllà dels escenaris simfònics, aquest monument indiscutible de l’orientalisme musical ha perdurat al llarg del temps gràcies a altres manifestacions artístiques. L’any 1910, els cèlebres Ballets Russos van estrenar, a l’Òpera Garnier de París, una adaptació per a ballet de la partitura de Rimski-Kórsakov, interpretada per Ida Rubinstein i Vàtslav Nijinski a partir d’una coreografia de Michel Fokine. L’obra fou un veritable èxit i, des de llavors, ha tornat a ser coreografiada en diferents oportunitats. Igualment, el món del cinema també ha fet ús sovint d’aquesta música captivadora i encisadora,i fins i tot la popular sèrie televisiva infantil Els barrufets va utilitzar el tema del sultà per acompanyar la presència del malvat Gargamel. Tots són exemples de com aquest meravellós calidoscopi d’imatges orientals, segons el va definir l’autor, continua destil·lant, fins als nostres dies, el seu embriagador perfum sonor.