KRZYSZTOF PENDERECKI
(Debica, Polònia 1933 – Cracòvia 2020)

THRENODY TO THE VICTIMS OF HIROSHIMA

(Plany a les víctimes d’Hiroshima) – (1960) – 10’

KAROL SZYMANOWSKI
(Tymoszówska, Ucraïna 1882 – Lausana, Suïssa 1937)

CONCERT PER A VIOLÍ I ORQUESTRA N. 1, OP. 35

(1916) – 1a audició – 23’

En un moviment

Bomsori, violí

PAUSA 20’

ARVO PÄRT
(Paide, Estònia 1935)

FRATRES

(Germans) – (1977, rev.1991) – 1a audició – 12’

IGOR STRAVINSKY
(Sant Petersburg 1882 – Nova York 1971)

SIMFONIA DELS SALMS

(1930, rev. 1948) – 22’

Exaudi orationem meam (Salm 38, versos 13 i 14)
Expectans expectavi Dominum (Salm 39, versos 2, 3 i 4)
Laudate Dominum (Salm 150)

Cor Madrigal

COMENTARI

per Diego Civilotti

Espiritualitats després de Déu

Quan la música d’Igor Stravinsky rebia més acceptació i mirava al passat, va escriure la Simfonia dels salms, un simfonicocoral compost i fresc, com indica la dedicatòria, “a la glòria de Déu”. Dins del seu catàleg se situa en el període intermedi, neoclàssic: una de les formes que va adoptar el seu classicisme nou, però sobretot modern, que pretenia recuperar principis formals reguladors. Uns valors que llavors tenien a veure amb els discursos sobre el que era “clàssic”: el rigor, la puresa, el hieratisme. El mateix ús del llatí genera una distància i, mitjançant l’orquestra —excloent-ne violins, violes i clarinets—, s’opta per una sonoritat austera, però rotunda. Amb això es compleix l’ideal que Stravinsky defensava en la seva Poètica musical: “espessir no és enfortir”.

L’espiritualitat particular que se’n desprèn està determinada pel text i la planificació narrativa. Trobem una espiritualitat grandiloqüent en el primer moviment, cap al salm 28: una pregària a Déu perquè escolti els nostres precs. El segueix un entramat contrapuntístic que, des del tema exposat per l’oboè amb reminiscències a l’Ofrena musical de Bach, creix passant per diferents atmosferes emocionals. La serenitat s’aconsegueix en els extrems inicial i final de l’últim moviment, sobre l’últim salm del Llibre dels salms: lluny de complexitats rítmiques o contrapuntístiques, un cant de lloança senzill i emotiu capaç de projectar imatges que salten del pentagrama.

La personalitat profunda de la música de Karol Szymanowski assoleix la seva maduresa en obres com la Simfonia n. 3 i el Concert per a violí n. 1, contemporani d’aquella. El punt d’inflexió per a Szymanowski és el descobriment de l’avantguarda francesa, en aspectes com el detallisme de l’orquestració o un llenguatge harmònic a les fronteres de la tonalitat. El primer dels seus dos concerts per a violí ens permet apreciar la riquesa del seu llenguatge orquestral, amb influències que enfonsen les seves arrels al segle anterior. Una partitura dedicada al violinista Paweł Kochański, far per al compositor polonès, que li va permetre explorar la riquesa de l’instrument. Juntament amb aquesta, la inspiració d’un poema de Tadeusz Miciński (Nit de maig) sobre Pan, la deïtat pastoral grega. Orientalisme, espiritualitats llunyanes i opulència lírica es donen la mà en una partitura formalment audaç en la seva època, però molt ben rebuda. El lirisme del violí, al qual Szymanowski fa enfilar fins a les notes més agudes del seu registre, arriba a l’apogeu al final del vertiginós Vivace assai, que desembocarà en una cadència de gran virtuosisme: un moviment capaç de crear una atmosfera poètica d’elevació màgica.

El threnos (plany) és un cant fúnebre que ja era present en els rituals de l’Antiga Grècia. Més enllà del títol i la referència extramusical, el Plany a les víctimes d’Hiroshima pertany a una etapa d’exploració tímbrica, com abans Anaklasis o després els seus dos primers quartets de corda, que va significar la carta de presentació internacional de Krzysztof Penderecki en un context procliu a l’experimentació. La imaginació sonora, la força dramàtica de la seva obra i el seu tractament innovador de la corda van de bracet en aquesta peça per ampliar la gamma de sonoritats i les possibilitats expressives mitjançant una gran riquesa de color i dinàmiques. Amb una superposició barrejada de sons, l’obra arrenca amb un clúster agressiu en les notes agudes, i un crescendo que, després d’un murmuri de l’orquestra mitjançant sonoritats inusuals, desemboca en la inquietud i la indeterminació que es dilata en el temps. Potser escoltem, condicionats pel títol, una clara referència a Hiroshima, i fins i tot identifiquem els avions amenaçadors sobre la ciutat. El cert és que el títol es va afegir a posteriori, però és innegable la desolació que transmet aquesta música, de complexitat sonora i senzillesa formal.

Diferent és l’espiritualitat a Arvo Pärt, que parteix d’un esperit contemplatiu que es nodreix de la repetició. Fratres ofereix una música nua que no agredeix i amb prou feines interpel·la: suspèn tot discurs o desenvolupament i ens ofereix un embolcall sonor des dels primers compassos, en els quals la nostra oïda pot descansar sobre un llarg pedal. Una espiritualitat feta de rudiments i textures lleugeres, que sembla que persegueix la dissolució del jo des del recolliment monacal. El nihilisme és l’altra cara de la visió beatífica.

La referència religiosa ha ofert punts de referència, quan la tradició de la música es dilueix en una infinitat d’expressions; així ha passat al “final dels estils” com es manifesta en la música de Stravinsky o Szymanowski, però també en l’ecumenisme espiritual postmodern de Penderecki i Pärt. L’espiritualitat de la música respira lluny de l’omnipresència sonora actual, quan exerceix, en moltes ocasions, d’estupefaent. Recordant la jerarquia dels àngels, Stravinsky va escriure que “qui és a dalt de tot només pot articular una síl·laba”. L’espiritualitat, expressada de moltes maneres, finalment es redueix a la revelació del so, tan íntim com misteriós.