CASSANDRA MILLER
(Metchosin, Canadà 1976)

Swim

(2023) – 1a audició – 17’

BÉLA BARTÓK
(Nagyszentmiklos, Romania 1881 – Nova York, Estats Units 1945)

Concert per a piano i orquestra n. 3

(1945) – 23’

Allegretto
Adagio religioso – Poco più mosso – Tempo I
Allegro vivace – Presto

Jean-Efflam Bavouzet, piano

PAUSA 20’

ANTONÍN DVORÁK
(Nelahozeves, República Txeca 1841 – Praga, República Txeca 1904)

Simfonia n. 9 en mi menor, op. 95, “Nou món”

(1893) – 40’

Adagio – Allegro molto
Largo
Scherzo: Molto vivace
Allegro con fuoco

COMENTARI

per Jaume Radigales

TRES CAMINS MUSICALS

El programa proposat aquesta setmana ens transporta a través de diferents paisatges sonors, des de la introspecció i la contemplació fins a l’expressió més enèrgica i la grandesa orquestral. Les tres obres que escoltarem, tot i ser de compositors i èpoques molt diferents, comparteixen una connexió amb la natura, l’exploració de noves sonoritats i una profunda càrrega emocional. Tres camins musicals per endinsar-se en la subjectivitat de llenguatges sonors contrastats però altament suggeridors.

La música aquàtica de Cassandra Miller

La canadenca Cassandra Miller (nascuda el 1976) és una de les veus més originals i captivadores de la música contemporània. Resident al Regne Unit, la seva obra sovint se centra en la naturalesa del so i la percepció, i explora petits canvis en la tonalitat i el ritme que poden alterar completament la nostra experiència auditiva. Swim, composta el 2017, és una peça que ho exemplifica a la perfecció.

La peça, breu, beu d’un passatge del tercer moviment de la tercera simfonia (“Renana”) de Robert Schumann i té la mateixa orquestració que l’obra del compositor alemany. Al respecte, la compositora va declarar: “En un primer moment vaig agafar dos acords de Schumann i els vaig repetir, lentament, de dreta a esquerra, difuminant-los com si estiguessin sota l’aigua”. Aquesta difuminació sonora converteix l’èpica schumanniana en quelcom gairebé oníric i meditatiu.

Bartók, un mestre del piano

El Concert per a piano i orquestra n. 3 en mi m, Sz 119, de Béla Bartók (1881-1945), és una de les seves obres més populars i accessibles. Va ser el seu darrer gran treball i el va compondre entre 1944 i 1945, durant els seus últims anys de vida, mentre vivia a l’exili als Estats Units. L’obra va ser un regal per a la seva esposa, la pianista Ditta Pásztory, i es va estrenar pòstumament, ja que Bartók va morir abans de poder acabar d’orquestrar els últims 17 compassos, que van ser completats pel seu amic i deixeble Tibor Serly.

A diferència dels seus concerts anteriors, que tenen una sonoritat més percussiva i atonal, el Concert per a piano n. 3 té un to més líric i melòdic. És un reflex del seu retorn a la bellesa de la natura, a la serenitat i a una certa nostàlgia per la seva terra natal, sense oblidar el nacionalisme musical del qual Bartók sempre va ser deutor. L’obra s’inicia amb un allegretto que arrenca amb una melodia brillant del piano, que dialoga elegantment amb l’orquestra. Tot seguit, l’‘adagio religioso’ és introspectiu i revestit amb una forta càrrega lírica i fins i tot espiritual i contemplativa. Finalment, l’‘allegro vivace’ conclusiu ens recorda l’estil percussiu característic de Bartók, en un moviment caracteritzat pel vigor rítmic, ple de vitalisme i amb ressons d’una melodia popular.

El nou món vist des del nacionalisme txec

La Simfonia n. 9 “Nou Món” d’Antonín Dvorák (1841-1904) és una de les simfonies més famoses de tot el repertori clàssic. Va ser escrita el 1893, durant els tres anys que Dvorák va viure als Estats Units com a director del Conservatori Nacional de Música a Nova York. Aquesta simfonia és una obra que encapsula el xoc de cultures, la nostàlgia per la seva Bohèmia natal i la fascinació per la música del ‘nou món’ americà.

Dvorák va quedar profundament impressionat pels ritmes i melodies de la música afroamericana i les cançons dels nadius americans. Tot i que no va utilitzar melodies literals de cap d’aquestes tradicions, va absorbir el seu esperit i els va integrar en el seu propi estil, per crear una obra genuïnament original.

El primer moviment arrenca amb una introducció lenta i misteriosa, que es transforma en un allegro ràpid i enèrgic. El tema principal, poderós i expansiu, evoca la vastitud dels paisatges americans. El segon, melancòlic, dona protagonisme al corn anglès que evoca la nostàlgia de qui sent el pes de la solitud en ple exili i amb una melodia que podria haver estat inspirada per cançons espirituals afroamericanes.

Després del scherzo enèrgic i marcadament rítmic —sense oblidar una secció central que inclou el record d’una dansa popular txeca—, el quart i últim moviment aplega temes dels tres anteriors i els transforma en una culminació heroica.

Una pàgina, en definitiva, que resulta un viatge sonor que ens parla de la identitat, la nostàlgia i l’exploració de nous paisatges. Una obra que celebra la fusió de cultures i que, amb el seu poder emocional i la seva bellesa melòdica, continua captivant públics d’arreu.