ROBERT SCHUMANN
(Zwickau, Alemanya 1810 – Endenich, Alemanya 1856)

Fantasia en Do major per a violí i orquestra, op. 131

(1853) – 14’

Jaha Lee, violí

ROBERT GERHARD
(Valls, Espanya 1896 – Cambridge, Regne Unit 1970)

Concert per a clavicèmbal, cordes i percussió

(1955-56) – 18’

Allegro maestoso
Largo
Vivace spiritoso

Mahan Esfahani, clavicèmbal

PAUSA 20’

RICHARD STRAUSS
(Munic, Alemanya 1864 – Garmisch-Partenkirchen, Alemanya 1949)

Simfonia alpina, op. 64

(1911-1915) – 51’

Nacht (Nit)
Sonnenaufgang (Albada)
Der Anstieg (L’ascensió)
Eintritt in den Wald (Entrada al bosc)
Wanderung neben dem Bache (Marxa al costat del rierol)
Am Wasserfall (Prop de les cascades)
Erscheinung (Aparició)
Auf blumige Wiesen (Als prats florits)
Auf der Alm (A les pastures)
Durch Dickicht und Gestrüpp auf Irrewegen (Travessant l’espessor dels matolls per camins errants)
Auf dem Gletscher (A la glacera)
Gefahrvolle Augenblicke (Moments de perill)
Auf dem Gipfel (El cim)
Vison (Visió)
Nebel steigen auf (S’alça la boira)
Die Sonne verdüstert sich allmählich (El sol s’enfosqueix a poc a poc)
Eligie (Elegia)
Stille von dem Sturm (Calma abans de la tempesta)
Gewitter und Sturm, Abstieg (Tempesta i descens)
Sonnenuntergang (Capvespre)
Ausklang (Final)
Nacht (Nit)

COMENTARI

per Joan Magrané

Una relació difícil: Schumann i Joachim

La fortuna del violí com a instrument solista i hegemònic en la música concertant del segle XIX, podent arribar a parlar de tu a tu amb el piano, no hagués estat la mateixa sense la figura del violinista austríac Joseph Joachim (1831-1907). Ell va situar el Concert de Beethoven al lloc on encara el tenim ara i va propiciar i supervisar tècnicament (comptant sempre amb la complicitat i confiança amical dels seus compositors) gran part de les obres per a violí i orquestra que anirien conformant l’espina dorsal del corpus del gènere durant el Romanticisme: de Mendelssohn a Brahms tot passant per Dvorák i Bruch i també, de manera estreta i complexa (frustrada, fins i tot), per Robert Schumann (1810-1856). L’any 1853, el compositor li dedicà el seu Concert, però Joachim, insatisfet amb l’obra, no l’arribà a estrenar. Poc temps abans, però, ja li havia escrit una Fantasia per a violí i orquestra, numerada com a opus 131, que el violinista sí que estrenà —aquesta vegada sí— a Düsseldorf l’octubre del mateix any: un sol moviment amb forma lliure, llenguatge virtuós i sobtats contrastos de caràcter.

Gerhard i l’ombra de Falla

En els temps moderns és una raresa trobar el clavicèmbal com a instrument protagonista d’una obra concertant. De fet, és difícil que, fins i tot entre els melòmans més erudits, algú pugui anar més enllà d’anomenar el compacte i stravinskià Concert per a clavicèmbal de Manuel de Falla, una obra estrenada per Wanda Landowska al Palau de la Música Catalana l’any 1926. Robert Gerhard (1896-1970), que després dels seus estudis amb Felip Pedrell pensà molt seriosament a seguir els passos de Falla (decantant-se finalment per anar a Viena amb Arnold Schoenberg), escrigué el seu també compacte Concert per a clavicèmbal, cordes i percussió l’any 1956, ja en l’exili anglès. Es tracta d’una obra intricada i harmònicament densa i aspra, fins i tot, però dominada per ritmes i estructures anguloses que en guien i faciliten l’escolta (un fet que comparteix, per exemple, amb la seva Simfonia n. 1, escrita uns anys abans). Està dividida en tres moviments contrastants: Allegro maestoso, Largo i Vivace spiritoso.

La natura vista per Strauss

Les notes van apareixent-hi una rere l’altra, lentament, sense presses, sense pes, com un ventall immens que s’obre indiferent i pausat. Cada nou so es manté, congelat, fix, i es juxtaposa a l’anterior. I així fins a crear un teixit espès, tèrbol, dissonant. Del registre mitjà fins al més greu. Una nit gèlida, boirosa, carregada. De lluny, se sent una sorda i lúgubre fanfara. La massa sonora va movent-se, ondulant, primer lleugerament, després a onades, després a batzegades. Des del registre més greu es va pujant, amunt, amunt, també en intensitat, en dinàmica, més amunt, més ple, més fort. Un gavadal d’escales en totes direccions. I a la fi tot esclata. D’entre aquella foscor hi apareix, triomfant, esplèndida i resplendent, a toc d’altisonants platerets, una llum solar rutilant, magnífica, pletòrica. L’obscura fanfara d’abans, ara és tota claror.

Això és el que Richard Strauss (1864-1949) ens presenta en l’inici de la seva monumental Simfonia alpina, una obra estrenada l’any 1915 sota la batuta flegmàtica (malgrat tota l’ardor postromàntica de la partitura) del mateix compositor.

Unes desenes de compassos més enllà d’aquesta nit primigènia i d’aquesta albada alpestre impressionant, la música ens arrossega per diversos paisatges i fenòmens naturals: el bosc, ple de misteris i ressons atàvics, el tranquil i bombollejant rierol, la imponent cascada, els camps i els prats coberts de flors, d’amables verdors i d’animals de totes mides, sempre mansos, arcàdics, les esquelles repicant. També hi trobem les recargolades figuracions pètries de les grutes, escultures espontànies que deixen sense alè, desbordants de mil i un ecos, la llum de blancor encegadora i amenaçant de la grandiosa glacera i la visió panoràmica, total, messiànica, del cim més elevat estant. Llavors, la boira va alçant-se, a poc a poc, i la calma s’apodera de tot, però és aquella calma d’abans de la tempesta. El sol va enfosquint-se i el soroll del vent, fet remolins més i més violents, va apoderant-se de l’indret. Tot seguit, llamps i trons. L’orquestra sembla haver-se transformat en un torrent desbordat, d’aigües de les més braves, espetecs per aquí i espetecs per allà, metalls i percussió a dojo, cordes i flautes estridents. Però, com ha passat amb totes les altres escenes, aquesta també és passatgera: un cant heroic va fent-s’hi un lloc i de nou se’ns apareix, redemptora, la llum del sol, però és una darrera llum, un crepuscle. El cant es torna melancòlic, amb un deix religiós, potser pagà, místic, fins i tot, el dia s’acaba i la nit, amb la seva ja coneguda i humida espessor, ho clou tot com amb un gran teló de vellut negre.