RICHARD STRAUSS
(Munic, Alemanya 1864 – Garmisch-Partenkirchen, Alemanya 1949)

Concert per a oboè i orquestra en Re major

(1945) – 26’

Allegro moderato – Andante – Vivace

Ramón Ortega Quero, oboè

PAUSA 20’

ANTONÍN DVORÁK
(Nelahozeves, República Txeca 1841 – Praga, República Txeca 1904)

Simfonia n. 7 en re menor, op. 70, “Tràgica”

(1884-1885) – 38’

Allegro maestoso
Poco adagio
Scherzo: Vivace
Finale: Allegro

COMENTARI

per Ana Maria Dávila

ENTRE MEMÒRIA I TRADICIÓ

Dues veus singulars, separades per seixanta anys i per contextos històrics radicalment diferents, protagonitzen el concert d’avui: d’una banda, un compositor que, en el tram final de la seva vida, mira enrere amb serenor i elegància; de l’altra, un músic en plena maduresa creativa que vol transcendir fronteres per portar la seva veu al món.

Richard Strauss (1864-1949) va escriure el llegendari Concert per a oboè en Re, op. 144, quan arrencava la vuitena dècada de vida. Compost entre el 1945 i el 1946, just al final de la Segona Guerra Mundial, l’obra fou fruit d’una conversa amb un soldat nord-americà, oboista, destinat a la ciutat bàvara de Garmisch-Partenkirchen, on el compositor tenia la seva residència d’estiu. Inicialment, Strauss rebutjà la idea d’escriure un concert per a oboè que li proposà el jove John de Lancie, però posteriorment canvià de parer i l’obra s’estrenà a Zúric el 26 de febrer de 1946, amb l’Orquestra de la Tonhalle i Marcel Saillet com a solista. Strauss va escriure a la partitura: “Inspirada per un soldat americà, oboista de Chicago”.

Ple de bellesa, lirisme i encant romàntic, aquest concert s’allunya deliberadament —tant en llenguatge com en densitat instrumental—de l’exuberància orquestral característica de l’obra anterior del compositor. En lloc d’això, Strauss opta aquí per una escriptura transparent, de caràcter clàssic, propera a l’esperit de Mozart, que fa d’aquest concert, més que un exercici de virtuosisme, una conversa refinada i plena de saviesa musical.

La partitura s’estructura al voltant dels tres moviments habituals, que s’interpreten encadenats. L’allegro moderato inicial planteja un discurs fluid i elegant en el qual el solista dialoga constantment amb l’orquestra en un veritable exercici de resistència física i exigència interpretativa. L’andante, meditatiu i elegíac, accentua el caràcter líric de l’instrument, mentre que el vivace final, juganer i virtuós, recupera un to més animat i lluminós sense perdre la delicadesa d’una obra en la qual l’oboè esdevé una veu lírica i reflexiva, destinada a portar alegria en un període tràgic de la història de la humanitat. 

La Simfonia n. 7 en re m, op. 70, d’Antonín Dvořák ens trasllada a un moment molt diferent de la vida de l’autor. Escrita entre el desembre del 1884 i el 17 de març del 1885, quan el compositor tenia 44 anys, s’hi percep la voluntat ferma del músic de recollir el gran llegat simfònic alemany —volia emular la Simfonia n. 3 del seu mentor, Johannes Brahms, que acabava d’escoltar—, sense renunciar, però, a la seva pròpia veu. “Déu vulgui que aquesta música txeca mogui el món!”, va escriure després d’acabar-ne el primer esborrany.

El motor que posà en marxà la composició fou la invitació de la Reial Societat Filharmònica de Londres, que l’havia escollit com a membre honorari, a escriure una nova simfonia, gènere al qual no s’apropava des de feia cinc anys. Poc després, durant la seva passejada diària a l’estació de ferrocarrils de Praga, Dvořák contemplà l’arribada d’un tren amb nacionalistes txecs procedent de Pest, fet que, segons va assenyalar a la partitura, inspirà el tema principal del primer moviment. L’obra es va estrenar el 22 d’abril del 1885 al St. James’s Hall de Londres, dirigida pel compositor mateix.

Tot i la popularitat que assoliria posteriorment la seva Simfonia del Nou Món, aquí ens trobem davant una composició magistral, una obra que se situa a l’altura de les més grans creacions del gènere i en la qual un compositor que busca la transcendència universal s’allunya de la lluminositat folklòrica del seu període eslau per endinsar-se en registres més greus i transcendents. El primer moviment, l’allegro maestoso, s’obre amb el famós tema de l’estació de Praga: tens i ombrívol, majestuós i amenaçador. “Sorgeix de la boira, com si anunciés l’arribada de Dvořák i del seu poble a un escenari internacional”, escriu Dave Kopplin, compositor i editor de programes de la Filharmònica de Los Angeles. Amb energia continguda, la música avança i un segon tema, solejat i despreocupat, com un radiant dia d’estiu, pren el relleu, conduint tot el conjunt cap a cotes d’una gran intensitat emocional. El segon, poco adagio, és, sense dubte, una de les pàgines mestres de l’escriptura orquestral de Dvořák i del simfonisme romàntic, un espai de lirisme i introspecció, amb melodies àmplies i expressives d’una nostàlgia mesurada. Una pregària per la pau de l’ànima és com s’ha descrit aquest moviment, que l’autor va retallar generosament després de l’estrena. El tercer moviment, scherzo vivace, gira al voltant d’un tema molt rítmic, inspirat per una furiant, una vigorosa dansa folklòrica txeca, tot i que mai arriba a abandonar del tot el to sever que caracteritza la simfonia. El finale culmina l’obra amb una força tràgica i decidida. La tensió creix fins a una apoteòsica cadència final, símbol d’alliberament espiritual i triomf de l’esperança sobre la foscor.

Aquest concert forma part del Festival Ciutat de Clàssica