REBECCA SAUNDERS
(Londres, Regne Unit 1967)

Breath 

per a dos violins

(2018/2023). Estrena nacional – 9’

Dust 

per a percussió sola

(2017-2018). Estrena nacional – 27’

PAUSA 15’

Skull

per a 14 instruments

(2022-2023). Estrena nacional – 37’

COMENTARI

per Joan Magrané

SO SAUNDERS

Rebecca Saunders, nascuda a Londres l’any 1967 i deixeble a Karlsruhe del recentment traspassat Wolfgang Rihm, és una de les veus més destacades de la composició musical contemporània dels darrers anys. Fou la primera compositora a guanyar el prestigiós Premi Siemens el 2019 i assíduament exerceix la tasca docent en els influents, renovats i renovadors (no sense seguir —ningú és perfecte— algunes inèrcies de buidor estandarditzades) cursos d’estiu de Darmstadt. Per exemple, segons The Guardian, la seva obra per a ensemble de tretze instruments (entre els quals l’acordió i la guitarra elèctrica) Skin, escrita l’any 2016, és una de les aportacions compositives més importants del que portem de segle.

El seu imaginari estètic està molt lligat a una manera de pensar beckettiana o joyceiana, per la seva reflexió entre llenguatge i forma (el seu catàleg, per exemple, conté un bon grapat de treballs interdisciplinaris), i es constitueix per sonoritats íntimes i delicades (que miren més cap endins que cap enfora) i que exploren els confins de la tècnica instrumental (una recerca clarament en la línia lachenmaniana; és a dir, més estructural i expressiva que colorista o efectista). L’intent de dotar de so el buit, l’absència, la fragilitat, els rastres, les runes… poden ser maneres metafòriques d’entendre la seva música, que vessa de xiuxiuejos i murmuris en contrast amb sobtades flamarades de violència i d’ira, fins i tot. En tot cas, és evident que entén l’experiència sonora com a experiència eminentment física i la composició com a una disciplina germana de l’escultura on, a més dels paràmetres tímbrics, els conceptes de massa i pes tenen una gran importància.

De Rebecca Saunders, en sentirem tres estrenes nacionals. Dues obres solistes: Dust (polsim, runa…), per a percussió, escrita entre els anys 2017 i 2018 i estrenada a Colònia aquest darrer any i Breath (respiració, alè…), escrita entre els anys 2018 i 2023 és una peça de caràcter íntim i fràgil per a dos violins (en l’estrena a Colònia el novembre de 2023 les intèrprets foren Hannah Weirich i la catalana Sara Cubarsi). De manera enigmàtica, però subtilment reveladora, la partitura de la peça per a percussió va acompanyada d’una mena de poema de la mateixa compositora: «Dins, retingut, sense respirar, no revelat, vapor, fantasma, alè i pols. Absent, silenciós, buit. Res al voltant. Unificat». Un text que apunta a tot el que hem anat dient fins ara (les sonoritats liminars, les ombres, la tridimensionalitat, la gravetat…) i que es complementa amb una citació d’un fragment, encara més arcà, de Samuel Beckett, que la compositora també hi afegeix: «…ni un so, només l’alè antic i les fulles girant i després, de sobte, aquesta pols, tot el lloc ple de pols, de sobte, quan vas obrir els ulls del terra al sostre, res, només pols i ni un so a part del que deia… ha vingut i se n’ha anat en el no-res, se n’ha anat en el no-res».

I Skull (crani), una obra per a 14 instruments (incloent-hi un teclat Korg BX3) escrita entre els anys 2022 i 2023 de llarga durada (gairebé 40 minuts). Aquesta peça tanca el tríptic format, també, per Skin (pell) de 2016 i Scar (cicatriu) de 2019, un conjunt que la mateixa compositora concep com una totalitat (un cicle de tres obres a tall de simfonia en tres moviments), que també funciona per separat, si s’individualitza cada una de les parts, com serà el cas en aquest concert d’avui. En paraules de la mateixa Rebecca Saunders: «A Skull es teixeix una complexa xarxa de lírica polifonia que s’estén des de la primera nota fins a la darrera fermata». En aquest cas, a la partitura de l’obra l’acompanya la citació següent de l’escriptor Haruki Murakami, extreta del seu llibre Despietat país de les meravelles i la Fi del Món (Editorial Empúries, 2009) i que va en la mateixa línia que els textos anteriors: «El crani està embolcallat en un silenci profund que sembla el no-res mateix. El silenci no resideix a la superfície, sinó que es reté com fum a l’interior. És inescrutable, etern, una visió descarnada projectada sobre un punt en el buit».

En col·laboració amb