MAURICE RAVEL
(Ciboure, França 1875 – París, França 1937)

L’enfant et les sortilèges

Fantasia lírica
Llibret de Colette (Saint-Sauveur-en-Puisaye, França 1873 – París, França 1954)

(1920-1925) – 44′

Chloe Briot, soprano (El nen)
Rihab Chaieb, mezzosoprano (La mare, la tassa xinesa, la libèl·lula)
Liv Anna Redpath, soprano (El foc, la princesa, el rossinyol)
Rinat Shaham, mezzosoprano (La gata, l’esquirol)
Sylvia Schwartz, soprano (La poltrona de Lluís XV, l’òliba, una pastoreta, la ratapinyada)
Jean-Sébastien Bou, baríton (El rellotge de paret, el gat)
Nicolas Courjal, baix (La butaca, l’arbre)
Martin Bakari, tenor (El vellet, la granota, la tetera)
Aniol Botines, tenor (Un pastoret)

Orfeó Català (direcció: Xavier Puig; preparació del cor: Júlia Sesé)

Cor Infantil de l’Orfeó Català (direcció: Glòria Coma i Pedrals)

PAUSA 20′

IGOR STRAVINSKY
(Oranienbaum, Rússia 1882 – Nova York, Estats Units 1971)

L’OCELL DE FOC. BALLET

(1909-1910) – 45′

Quadre Primer

El jardí encantat de Katchei – Aparició de l’ocell de foc perseguit pel príncep Ivan Zarévitx- Dansa de l’ocell de foc – Captura de l’ocell de foc pel príncep Ivan Zarévitx – Súplica de l’ocell de foc – Aparició de 13 princeses encantades – Joc de les princeses amb les pomes d’or – Aparició sobtada del príncep Ivan Zarévitx – Ronda de les princeses – Albada. El Príncep Ivan Zarévitx entra al Palau de Katchei – Carrilló màgic. Aparició dels monstres guardians de Katchei i captura del príncep Ivan – Arribada de Katchei l’immortal – Diàleg de Katchei amb el príncep Ivan Zarévitx – Intercessió de les princeses – Aparició de l’ocell de foc – Dansa de la suite de Katchei encantada per l’ocell de foc – Dansa infernal –  Berceuse – Despertar de Katchei – Mort de Katchei. Tenebres profundes.

Quadre segon

Desaparició del palau i dels sortilegis de Katchei. Retorn a la vida dels cavallers petrificats i goig general.

COMENTARI

ELS MONS MÀGICS DE STRAVINSKY I RAVEL

per Antoni Colomer

L’any 1905 Serguei Diàguilev arribà a París per organitzar, juntament amb Aleksandr Benois, la primera gran retrospectiva de pintura russa a la capital francesa. En aquell moment res no feia pensar que aquella exposició suposaria l’inici d’uns anys que marcarien indefectiblement l’art i la cultura europeus. Tot i la seva profunda formació musical com a deixeble de Nikolai Rimski-Kórsakov, la sensibilitat d’aquest brillant emprenedor s’estenia a tota mena d’expressió artística i, sobretot, posseïa la qualitat de percebre instintivament el talent. Després de l’èxit d’aquella primera exposició i d’una segona centrada en l’escultura russa l’any següent, Diàguilev organitzà la primera sèrie de concerts i liderà una producció de Borís Godunov a l’Òpera de París, protagonitzada pel mític baix Fiódor Xaliapin. Era el preàmbul de la creació dels famosos Ballets Russos, amb els quals van col·laborar alguns dels artistes més grans del seu temps, des de Kandinski i Picasso fins a Nijinski o Coco Chanel i, és clar, també músics tan excepcionals com Ígor Stravinski o Maurice Ravel.

Diàguilev havia conegut el jove Stravinski a través de Rimski-Kórsakov i composicions primerenques com Feu d’artifice li havien cridat tant l’atenció com per demanar-li diverses orquestracions per als espectacles de la primera temporada dels Ballets Russos a París. Però fou l’any següent quan li oferí, per primera vegada, compondre una partitura original. El resultat seria L’ocell de foc, una obra que constituiria un punt d’inflexió i un veritable impacte en la música occidental. Stravinski partí d’un escenari ideat pel coreògraf Mikhaïl Fokin i basat en el folklore rus, concretament en dos contes recollits per Aleksandr Afanàssiev titulats L’ocell de foc i Koixtxei, l’immortal. Malgrat que la història —la lluita del Príncep contra el malvat Koixtxei per l’amor d’una princesa presonera, resolta per la intervenció màgica d’un ocell de foc— no plaïa especialment el compositor, constituí el material ideal per desenvolupar, per primera vegada de manera plena, el singular llenguatge musical de Stravinski en combinar elements folklòrics, el virtuosisme en l’orquestració heretat del seu mestre i un tractament harmònic i rítmic del tot revolucionari.

L’èxit del ballet, estrenat el 25 de juny a l’Òpera de París, sota la direcció de Gabriel Pierné, fou immediat i apoteòsic, especialment entre els compositors més vinculats a l’avantguarda. Claude Debussy, Erik Satie o Manuel de Falla, entre d’altres, expressaren la seva admiració pel jove talent, que en la temporada següent aniria encara més enllà amb el nou encàrrec de Diàguilev, titulat Petruixka. Però el gran escàndol, la cristal·lització definitiva del radical llenguatge de Stravinski insinuat en aquests dos ballets, arribà amb l’estrena de La consagració de la primavera el 29 de maig de 1913. El nou i explosiu ballet dividí no només la crítica, sinó també el món musical. Un dels més aferrissats defensors de l’obra fou Maurice Ravel, que precisament l’any anterior havia creat, per a la companyia de Diàguilev, el ballet Daphnis et Chloé i que en aquell moment formava part d’un grup intel·lectual i artístic proper als moviments d’avantguarda anomenat Les Apaches. Aquest moment d’efervescència, però, s’estroncà traumàticament amb l’esclat de la guerra del 1914.

Fou durant aquest conflicte bèl·lic que Jacques Rouché, director de l’Òpera de París, encarregà a la periodista i novel·lista Colette el llibret per a una òpera. Entusiasmada amb el projecte, en poc menys d’una setmana acabà el d’una fantasia lírica en dues parts titulada L’infant i els sortilegis. L’òpera és un conte moral que narra la història d’un infant malcriat que, en la primera part, és renyat pels objectes de la seva habitació, que poc abans, en un atac d’ira, ha trencat. En la segona, el llit es converteix en un jardí ple dels cants dels animals i les plantes que abans l’infant havia caçat i torturat. Tot i que diversos compositors es van interessar pel projecte, Colette sempre considerà, com a primera opció, Maurice Ravel, que havia estrenat L’heure espagnole, la seva primera òpera, el 1911 a l’Opéra-Comique, no sense polèmica. En aquell moment el compositor era al front, on havia aconseguit anar destinat després de moltes gestions, exercint de xofer de camió. Colette envià el llibret a Ravel el 1916, però el correu s’extravià i no fou fins a l’any següent que arribà a mans del músic.

En una carta enviada en resposta a l’escriptora el 1917, Ravel acceptà compondre la partitura, malgrat que va comentar: “M’agradaria compondre açò, però no tinc cap filla”. Tot i això, la música que abocà en aquesta petita però gran òpera és una de les que millor descriuen l’univers infantil amb tota la seva fantasia i tendresa, per bé que també exposa les pors i la violència que tot sovint l’envolten. La densa agenda del compositor va fer que l’obra s’anés posposant i no s’estrenés fins al 21 de març de 1925 a Montecarlo, dirigida per Victor de Sabata i amb les seqüències de ballet coreografiades per George Balanchine.

lletres

Descarrega les lletres del concert

COL·LABOREN EN EL CONCERT DEL 12 DE JUNY: