RICHARD WAGNER
(Leipzig, Alemanya 1813 – Venècia, Itàlia 1883)

Obertura de l’holandès errant, WWV 63

(1841) – 11’

SERGUEI PROKÓFIEV
(Sontzovka, Ucraïna 1891 – Moscou, Rússia 1953)

Concert per a violí i orquestra n. 1 en Re major, op. 19

(1916-1917) – 22’

Andantino
Scherzo: Vivacissimo
Moderato

Inés Issel Burzyńska, violí

PAUSA 20’

JEAN SIBELIUS
(Hämeenlinna, Finlàndia 1865 – Järvenpää, Finlàndia 1957)

Simfonia n. 2 en Re major, op. 43

(1901-1902) – 44’

Allegretto
Tempo andante ma rubato
Vivacissimo
Finale: Allegro moderato

COMENTARI

per Jacobo Zabalo

Des dels primers compassos, l’obertura de Der fliegende Holländer suggereix un mar de turbulències: una travessia dramàtica que s’inspira en la llegenda d’un mariner holandès condemnat a vagar pels oceans. Composta per Richard Wagner al voltant del 1841, en un moment de dificultats personals i econòmiques, condensa la urgència narrativa i els motius temàtics de l’òpera que s’estrenaria dos anys després a Dresden. Suposadament inspirat, així mateix, per un viatge tempestuós entre Riga i Londres, Wagner hi va assajar un llenguatge innovador en què els motius musicals associats als personatges i al destí —els cèlebres leitmotivs— traslladen, de forma immediata i sense conceptes, un significat identificable. Suposa la transició entre l’òpera romàntica tradicional i un nou concepte dramatúrgic en què música i acció formen una unitat inseparable i que s’entendrà a la llum de la noció “d’obra d’art total” (Gesamtkunstwerk) en integrar música, drama, poesia, escenografia i, eventualment, dansa.L’obertura simula el rugit i el vaivé d’una tempesta, abans de donar pas a temes que evoquen l’ànima errant de l’holandès i la possibilitat de redempció a través de l’amor, amb passatges més amables, de manera que anticipa —de forma condensada— la tensió dramàtica de l’obra completa.

El Concert per a violí n. 1 en Re, op. 19, de Serguei Prokófiev convida a una altra forma de narració musical: la del diàleg íntim i virtuós entre solista i orquestra, en un context de postromanticisme ja consolidat en què l’experimentació sonora condiciona la tasca compositiva d’una manera més o menys explícita. L’agitació política del context en què va ser compost no s’albira d’inici. A diferència de la imatge més agressiva i sarcàstica que sovint s’associa amb Prokófiev, destaca per la seva atmosfera somiadora, especialment en el primer i últim moviments. De fet, la confecció d’aquest concert en termes d’estructura és poc convencional (lent-ràpid-lent). Prokófiev el va començar l’any 1915, però no es va estrenar fins al 18 d’octubre de 1923 a l’Òpera de París, amb Marcel Darrieux com a solista i sota la direcció de Serge Koussevitzky. El compositor hi combina melodies delicades amb harmonies modernes i ritmes irregulars per crear un llenguatge innovador, però accessible: elegància lírica, vivacitat rítmica i un sentit de brillantor tècnica. El violí s’ubica al centre d’un discurs que alterna moments deliberadament cantabiles, amb girs discretament humorístics i, per descomptat, un virtuosisme vistós, al servei de l’expressivitat. L’andantino esmentat abans introdueix el solista amb una melodia onírica sobre trèmolos de viola; segueix un scherzo: vivacissimo de caràcter dinàmic i juganer, per culminar amb un moderato – allegro moderato, en què el solista i l’orquestra intercanvien temes cercant l’equilibri entre drama i poesia.

Després de l’impuls virtuós del concert, la Simfonia n. 2 en Re, op. 43, de Jean Sibelius obre un univers sonor d’una escala i profunditat majestuoses. Els recursos d’una gran orquestra simfònica es mobilitzen per crear un paisatge acústic destacadament expansiu del qual l’oient se sent convidat a formar part, necessàriament inclòs en la natura invocada, per viure una experiència altament emocional i, per tant, també memorable. Composta en el context d’un sentiment nacionalista creixent davant l’amenaça de l’Imperi rus, aquesta simfonia va ser estrenada a Hèlsinki el 8 de març de 1902 —més d’un any després de l’èxit del seu poema simfònic, i himne oficiós, Finlàndia— sota la direcció del mateix Sibelius. Tot i que mai no va confirmar un programa explícit, l’obra transmet una progressió dramàtica des de la tensió inicial fins a un final triomfal i lluminós. El públic la va rebre com un símbol de la recerca de llibertat i de la identitat nacional, fins al punt que alguns la van denominar “Simfonia de la independència”.

Musicalment, combina una estructura de simfonia clàssica, en quatre moviments, però amb un llenguatge molt personal —aquí radica bona part de la seva originalitat— basat en el desenvolupament “orgànic” de motius. Des de la seva època d’estudiant a Berlín, Sibelius sentia fascinació pels monuments simfònics de Bruckner i les recreacions mítiques de Wagner. La seva Segona ens apropa a la immensitat feréstega i bella de la natura —el sublim kantià— gràcies a la respiració ampla de les cordes, les evocacions de les fustes i l’energia potencialment desfermada dels metalls. Comença amb un allegretto que alterna temes pastorals i temes que evoquen una incertesa pròpiament humana, amb una tensió no gens dissimulada, però encara sota control. S’hi exhibeixen ja motius que permetran teixir un relat sonor en reaparèixer, transformats, al llarg de l’obra. El segon moviment sembla llençar preguntes incòmodes a l’oient, amb una intensitat marcada per la poc freqüent indicació tempo andante ma rubato, mentre que el tercer, un vivacissimo amb embranzides intermitents, empeny l’orquestra a l’enunciació, per l’oboè, d’una melodia colpidora en la seva senzillesa. Així s’abalisa el camí cap a l’elevació, en l’últim moviment: passatges d’exuberància orquestral se succeiran com onades d’una revolució creixent i incontenible —batec de pura acceptació— per declamar un tema solemne i amorós, inscrit en l’ànima de tot ésser vivent. Des de sempre oberta com a possibilitat, la pau d’esperit ens connecta amb una veritat enigmàtica i transcendent.