RICHARD WAGNER
(Leipzig, Alemanya 1813 – Venècia, Itàlia 1883)

Obertura de l’Holandès errant, WWV 63

(1841) – 11′

 WOLFGANG AMADEUS MOZART
(Salzburg, Àustria 1756 – Viena, Àustria 1791)

Concert per a piano i orquestra n. 23 en La major, KV 488

(1786) – 26′

Allegro
Adagio
Allegro assai

Emma Stratton, piano

PAUSA 20’

JEAN SIBELIUS
(Hämeenlinna, Finlàndia 1865 – Järvenpää, Finlàndia 1957)

Simfonia n. 2 en Re major, op. 43

(1901-1902) – 44′

Allegretto
Tempo andante ma rubato
Vivacissimo
Finale: Allegro moderato

COMENTARI

per Jacobo Zabalo

Des dels primers compassos, l’obertura de Der fliegende Holländer suggereix un mar de turbulències: una travessia dramàtica que s’inspira en la llegenda d’un mariner holandès condemnat a vagar pels oceans. Composta per Richard Wagner al voltant del 1841, en un moment de dificultats personals i econòmiques, condensa la urgència narrativa i els motius temàtics de l’òpera que s’estrenaria dos anys després a Dresden. Suposadament inspirat, així mateix, per un viatge tempestuós entre Riga i Londres, Wagner hi va assajar un llenguatge innovador en què els motius musicals associats als personatges i al destí —els cèlebres leitmotivs— traslladen, de forma immediata i sense conceptes, un significat identificable. Suposa la transició entre l’òpera romàntica tradicional i un nou concepte dramatúrgic en què música i acció formen una unitat inseparable i que s’entendrà a la llum de la noció “d’obra d’art total” (Gesamtkunstwerk) en integrar música, drama, poesia, escenografia i, eventualment, dansa.L’obertura simula el rugit i el vaivé d’una tempesta, abans de donar pas a temes que evoquen l’ànima errant de l’holandès i la possibilitat de redempció a través de l’amor, amb passatges més amables, de manera que anticipa —de forma condensada— la tensió dramàtica de l’obra completa.

Completat el 2 de març de 1786 a Viena, en una primavera de gran intensitat creativa —pocs mesos abans de l’estrena de Le nozze di Figaro i enmig d’una sèrie de concerts en què Wolfgang Amadeus Mozart actuava com a solista—, el seu Concert per a piano n. 23 en La, KV 488, evidencia un magistral equilibri entre lirisme i exhibició virtuosa, sense excedir-se en cap dels dos extrems. La instrumentació és generosa en fustes, a més, òbviament, de cordes i piano, per potenciar una varietat calidoscòpica en els diàlegs entre orquestra i solista. Mozart acostumava a ubicar-se amb el seu forte-piano al centre del conjunt per gestionar millor les energies i erigir-se en protagonista sense perdre la noció de pertinença a un tot. L’allegro inicial és lluminós i obert i melòdicament ric en les incursions temàtiques del protagonista, que alhora serà acompanyat i convidat a anar més enllà —de si mateix— gràcies a les interlocucions orquestrals. L’inexplicable alquímia dels concerts per a piano de Mozart sembla fonamentar-se en aquest pols: dialèctica tensa, però encara còmplice, que permet explorar una gamma d’afectes generosa en l’intèrpret —mèdium per a l’oient— que ja anticipava les explícitament dramàtiques aventures del Romanticisme. Un exemple immillorable el trobem en l’adagio en fa sostingut que segueix, introspectiu i un punt sinistre. S’inicia amb les passes ontològicament desemparades del piano, que l’aproparan a un cert consol —o almenys confort— en el curs dels somiadors diàlegs amb els vents. L’allegro assai de tancament adopta la clàssica forma de rondó, que Beethoven mantindrà, en què solista i orquestra es persegueixen amb un virtuosisme alhora líric i juganer. És una invitació a la dansa, a gaudir de l’agradable vertigen de les forces centrífugues en un present que retorna i ens interpel·la, sempre irrepetible, com una nova oportunitat per a la fructificació.

Després de l’impuls virtuós del concert, la Simfonia n. 2 en Re, op. 43, de Jean Sibelius obre un univers sonor d’una escala i profunditat majestuoses. Els recursos d’una gran orquestra simfònica es mobilitzen per crear un paisatge acústic destacadament expansiu del qual l’oient se sent convidat a formar part, necessàriament inclòs en la natura invocada, per viure una experiència altament emocional i, per tant, també memorable. Composta en el context d’un sentiment nacionalista creixent davant l’amenaça de l’Imperi rus, aquesta simfonia va ser estrenada a Hèlsinki el 8 de març de 1902 —més d’un any després de l’èxit del seu poema simfònic, i himne oficiós, Finlàndia— sota la direcció del mateix Sibelius. Tot i que mai no va confirmar un programa explícit, l’obra transmet una progressió dramàtica des de la tensió inicial fins a un final triomfal i lluminós. El públic la va rebre com un símbol de la recerca de llibertat i de la identitat nacional, fins al punt que alguns la van denominar “Simfonia de la independència”.

Musicalment, combina una estructura de simfonia clàssica, en quatre moviments, però amb un llenguatge molt personal —aquí radica bona part de la seva originalitat— basat en el desenvolupament “orgànic” de motius. Des de la seva època d’estudiant a Berlín, Sibelius sentia fascinació pels monuments simfònics de Bruckner i les recreacions mítiques de Wagner. La seva Segona ens apropa a la immensitat feréstega i bella de la natura —el sublim kantià— gràcies a la respiració ampla de les cordes, les evocacions de les fustes i l’energia potencialment desfermada dels metalls. Comença amb un allegretto que alterna temes pastorals i temes que evoquen una incertesa pròpiament humana, amb una tensió no gens dissimulada, però encara sota control. S’hi exhibeixen ja motius que permetran teixir un relat sonor en reaparèixer, transformats, al llarg de l’obra. El segon moviment sembla llençar preguntes incòmodes a l’oient, amb una intensitat marcada per la poc freqüent indicació tempo andante ma rubato, mentre que el tercer, un vivacissimo amb embranzides intermitents, empeny l’orquestra a l’enunciació, per l’oboè, d’una melodia colpidora en la seva senzillesa. Així s’abalisa el camí cap a l’elevació, en l’últim moviment: passatges d’exuberància orquestral se succeiran com onades d’una revolució creixent i incontenible —batec de pura acceptació— per declamar un tema solemne i amorós, inscrit en l’ànima de tot ésser vivent. Des de sempre oberta com a possibilitat, la pau d’esperit ens connecta amb una veritat enigmàtica i transcendent.