ROBERT SCHUMANN
(Zwickau, Alemanya 1810 – Endenich, Alemanya 1856)

Concert per a piano i orquestra en la menor, op. 54

(1841-1845) – 31’

Allegro affettuoso
Intermezzo:  Andantino grazioso
Allegro vivace

Dezsö Ránki, piano

PAUSA – 20’

DMITRI XOSTAKÓVITX
(Sant Petersburg, Rússia 1906 – Moscou, Rússia 1975)

Simfonia n. 15, op. 141

(1971) – 42’

Allegretto
Adagio
Allegretto
Adagio – Allegretto

COMENTARI

per David Puertas Esteve

Robert Schumann és un dels principals compositors del Romanticisme i tant la seva obra com la seva vida són un model dels sentiments desbordants que van caracteritzar el moviment romàntic del segle XIX. Les cançons que va compondre entre el 1832 i el 1840 són especialment notables: eren els anys en què un romanticisme apassionat i desbordant li feia escriure obres meravelloses dedicades al seu amor prohibit, Clara Wieck, filla del seu professor de piano. Robert es va enamorar perdudament de la jove (que també era pianista) i ella d’ell, però el pare els va prohibir la relació. L’amor entre els joves era apassionat i, després d’intentar convèncer infructuosament el Sr. Wieck durant més de tres anys, finalment es van poder casar gràcies a una resolució judicial que autoritzava el casament, un dia abans que Clara fes els 21 anys i quan Robert acabava de complir-ne 30.

L’any següent va néixer la primera filla del matrimoni i l’esperit romàntic dels dos músics esclatava de joia. La carrera pianística de Clara seguia en alça (arribaria a ser la millor pianista d’Europa) i les composicions de Schumann van començar a ser admirades com a model d’obra romàntica. És en aquest moment de felicitat conjugal que Clara va instar el seu marit a superar les petites formes, els lieder i les obres per a piano i a escriure per a orquestra simfònica. Schumann li va fer cas i va arribar a dir: “Voldria destruir el piano, ja que s’ha quedat petit per contenir les meves idees”.

Amb 31 anys Schumann va escriure la seva primera obra per a gran orquestra, la Simfonia n. 1. Des d’aquest moment va compaginar la composició de lieder, obres per a piano, obres de cambra i obres simfòniques amb la direcció d’una revista musical. El Concert per a piano i orquestra, op.54, de Schumann va ser estrenat per Clara Schumann el 4 de desembre de 1845 (sota la direcció del dedicatari de l’obra, Ferdinand Hiller) i tornat a interpretar l’1 de gener de 1846 sota la direcció de Mendelssohn. És una de les peces que més vegades va interpretar Clara al llarg de la seva carrera com a solista. L’obra va ser pensada inicialment com a fantasia, però no va satisfer del tot l’autor, que la va deixar al calaix un temps. L’any 1845 va reprendre’n la composició i, segons ell mateix, li va sortir “una obra entre concert, simfonia i gran sonata”. No conté els tres moviments canònics del concert, sinó dos, encara que el segon podria ser vist com un gran moviment que inclou el moviment lent i l’esclat final. De tota manera, ni l’esclat és tan esclat ni la part lenta és tan lenta, sinó més aviat amorosa, amb un diàleg entre solista i orquestra. Si alguna cosa destaca d’aquesta partitura no és el virtuosisme del solista (que també és necessari) sinó la musicalitat que requereix dels intèrprets.

La vida de Xostakóvitx a la Unió Soviètica de Stalin va ser, mai millor dit, una autèntica muntanya russa: tant estava dalt de tot, elogiat pel seu art i mostrat com a model a seguir de l’art socialista, com, de cop, era repudiat, prohibit i perseguit per la seva música allunyada del poble. La mort de Stalin no va arreglar les coses: sempre pressionat pels dirigents polítics, mai no va ser lliure d’expressar públicament el que pensava. El contingut musical de les seves simfonies ha tingut diverses interpretacions, però la veritat és que només ell sabia quin significat hi havia en el més profund dels seus pentagrames. Dir-ho obertament podia haver-li costat la vida. A partir dels 60 anys va patir diversos problemes de salut i va començar a preocupar-se per la mort. La seva Simfonia n. 14 es basa en diversos poemes que tracten aquest tema, però, en canvi, la Simfonia n. 15 és optimista, juganera i cita música de Wagner, de Rossini, de Beethoven i, fins i tot, la seva pròpia Simfonia n. 4 (que havia estat prohibida i no es va poder estrenar fins 25 anys després d’haver-la escrit).

Va compondre la que seria la seva darrera simfonia l’estiu del 1971 i la va tenir enllestida en un mes i mig. Segons ell mateix, intentava transmetre la “alegre serenitat que he aconseguit en la maduresa de la vida”. Les citacions de Wagner corresponen a l’anunci de la mort de l’òpera La valquíria i a la maledicció del Cicle de l’Anell, però lluny de presentar-ho de forma dramàtica, tracta el tema amb serenitat. També hi ha citacions de música russa, tot i que va confessar el següent a un amic seu: “Ni jo mateix sé gaire bé el perquè de les citacions: hi són i no he pogut deixar d’incloure-les”. Hi ha qui ha vist en aquesta obra un resum de la vida humana: un primer moviment amb l’aparició de les joguines pròpies de la infantesa; un segon moviment solemne i madur, amb les tensions pròpies de l’edat adulta; un tercer moviment absolutament juganer, com de qui ja n’ha vist de tots colors, i un darrer moviment reflexiu que s’encamina inexorablement cap al final, amb la inclusió de sons de joguines trencades. Però la grandesa del llenguatge de Xostakóvitx és que pot dictar-li a cadascú emocions i referències ben diferents. L’obra es va estrenar el 8 de gener de 1972 a Moscou sota la direcció del seu fill Maxim.