FRANZ WOLFGANG AMADEUS MOZART
(Salzburg, Àustria 1756 – Viena, Àustria 1791)

SIMFONIA N.35 EN RE MAJOR, KV 385 “Haffner”

(1782) – 17’

Allegro con spirito
Andante
Menuetto
Presto

FELIX MENDELSSOHN
(Hamburg, Alemanya 1809 – Leipzig, Alemanya, 1847)

CONCERT PER A VIOLÍ I ORqUESTRA N.2 en mi menor, op. 64

(1844-45) – 27’

Allegro molto apassionato
Andante
Allegretto non troppo – Allegro molto vivace

Sergei Dogadin (violí)

PAUSA 20′

FRANZ SCHUBERT
(Viena, Àustria 1797 – 1929)

SIMFONIA EN do MAJOR, d 944, “LA GRAN”

58’

Andante – Allegro, ma non troppo
Andante con moto
Scherzo: Allegro vivace
Finale: Allegro vivace

COMENTARI

per Ana María Dávila

ENTRE L’IMPULS CLÀSSIC I L’EXPANSIÓ ROMÀNTICA

El programa d’avui ens proposa un recorregut fascinant pel llarg arc de transformació del llenguatge simfònic entre finals del segle XVIII i la primera meitat del XIX, un període en què la música instrumental va redefinir el seu paper expressiu i simbòlic. De la lluminosa claredat del classicisme vienès de Mozart al concertisme refinat, integrador i plenament romàntic de Mendelssohn, tot passant per l’ambiciosa arquitectura de Schubert, aquestes tres obres projecten els ideals dels seus autors cap a nous horitzons expressius.

Aquest és el cas de la Simfonia n. 35 en Re major “Haffner”, primera del brillant període vienès de Wolfgang Amadeus Mozart. Inicialment concebuda com una serenata per celebrar la concessió d’un títol nobiliari a Sigmund Haffner, fill de la família més prominent de Salzburg, Mozart va reescriure aquest material i el va convertir en una vibrant simfonia de concert. La versió original es va interpretar, possiblement, l’agost de 1782, i la versió revisada, el 23 de març de 1783 en el Burgtheater de Viena, dirigida pel compositor mateix.

Obra d’una energia lluminosa —aquells dies Mozart contrau matrimoni amb Constanze Weber—, la vitalitat rítmica i la claredat de l’escriptura defineixen el seu discurs musical. El primer moviment, Allegro con spirito, comença amb tota la pompa festiva d’una celebració. El segon, lent i seriós, discorre ple d’elegància i refinament aristocràtic abans que el breu Minuetto ens traslladi cap a territoris méslleugers i rítmics. El Presto final ens retorna a la intensitat de l’inici. Amb ressons d’una de les àries d’El rapte en el serrall, òpera estrenada en el mateix període, ens condueix cap a un desenllaç d’una vitalitat desbordant.

El Concert per a violí en mi menor, de Felix Mendelssohn, reprèn aquest llegat clàssic per reformular-lo des d’una sensibilitat plenament romàntica. Dedicat al seu amic, el violinista Ferdinand David, l’autor va trigar sis anys a acabar-lo. L’estrena va tenir lloc el 13 de març de 1845 a la Gewandhaus de Leipzig, amb David com a solista i el compositor danès Niels Gade substituint un esgotat Mendelssohn en el podi.

Molt aviat considerat com un dels grans concerts del repertori i una de les obres més estimades del romanticisme, destaca tant per la seva bellesa melòdica com per la seva concepció innovadora. L’entrada immediata del solista, sense la tradicional introducció orquestral, situa des del primer moment la veu individual al centre del discurs, però sense trencar mai l’equilibri amb el conjunt. Mendelssohn concep el concert com un organisme unitari, en què els tres moviments s’encadenen sense interrupció i la relació entre solista i orquestra esdevé contínua i dialogant. El lirisme elegant, la fluïdesa formal i l’absència de conflicte dramàtic extrem connecten aquesta obra amb una idea romàntica de la música entesa com a expressió natural i espontània.

Aquesta mateixa concepció del flux musical assoleix una dimensió monumental en la Simfonia n. 9 de Franz Schubert, també coneguda com “la Gran”. Aquí, el temps simfònic s’expandeix fins a límits inèdits, i construeix un discurs de llarg abast que avança amb pas ferm i inexorable. Escrita en un moment de plena maduresa, entre 1825 i 1826, aquesta monumental partitura, de gairebé 60 minuts de durada, esdevé un punt de referència per al desenvolupament del simfonisme romàntic.

Inicialment, però, l’obra no va ser massa ben rebuda. És possible que, cap a finals de 1827, una orquestra d’aficionats l’hagués interpretada a Viena, però l’estrena oficial no va tenir lloc fins deu anys després de la mort de l’autor. Gràcies als bons oficis de Robert Schumann, que havia trobat la partitura a casa del germà de Schubert, “la Gran” es va estrenar oficialment el 21 de març de 1839 a la Gewandhaus de Leipzig, sota la batuta de Felix Mendelssohn. Posteriorment, Schubert va publicar un article exultant en el qual parlava de la “longitud celestial” de l’obra, que equiparava a una “novel·la gruixuda en quatre volums”. Així i tot, la seva envergadura i dificultat tècnica no van entusiasmar els músics de l’època i no va ser fins a principis del segle XX que va aconseguir consolidar-se a les sales de concert.

Cim d’un romanticisme primerenc, al llarg dels seus quatre moviments l’autor introdueix cèl·lules rítmiques i melòdiques senzilles, que es reiteren i es transformen amb una persistència gairebé hipnòtica. El primer moviment s’obre amb una solemne crida de les trompes, com si ens convidessin a iniciar un gran viatge. A partir d’aquí, la música es desplega amb una energia constant, basada en la repetició rítmica i en melodies que avancen imparables. El segon moviment, més recollit i reflexiu, combina moments de serenor amb passatges de tensió dramàtica. El tercer, un scherzo, ve marcat per l’ímpetu del seu caràcter dansaire, d’inequívoca inspiració vienesa. Finalment, el quart moviment —dins del qual trobem una cita a l’Oda a l’alegria, de la Novena de Beethoven, amb què ret homenatge al mestre de Bonn—, reprèn l’esperit del començament i condueix la simfonia cap a un final brillant i triomfal. Així, la Novena de Schubert va projectar el simfonisme clàssic cap a una nova percepció de l’espai i de la durada mentre ens llegava un dels testimonis més impressionants de la seva maduresa artística.

Aquest concert forma part del Festival Ciutat de Clàssica