GEORG FRIEDRICH HÄNDEL
(Halle, Alemanya 1685 – Londres, Regne Unit 1759)

Orlando, HWV 31: Obertura

Obertura
Allegro

Concert en Si b major per a orgue, op. 7 n. 1 / op. 4 n. 2

I. Andante
II. Adagio
III. Bourrée. Allegro

ANTONIO VIVALDI
(Venècia, Itàlia 1678 – Viena, Àustria 1741)

Concert per a cordes en Re major, RV 121

I. Allegro molto
II. Presto
III. Adagio

ARVO PÄRT
(Paide, Estònia 1935)

Für Lennart in memoriam

per a orquestra de cordes

ANTONIO VIVALDI

Concert en Re mayor, RV 781

(Obertura d’Orlando 1714 – F. M. Sardelli)

I. Grave
II. Allegro
III. Allegro

Rodrigo Gutiérrez i Kathryn Elkin, oboès solistes

GEORG FRIEDRICH HÄNDEL

Concert en Fa major per a orgue, op. 4 n. 5, HWV 293

I. Larghetto
II. Allegro
III. Alla siciliana
IV. Presto

Il pastor fido, HWV 8: Obertura

I. Obertura
II. Largo
III. Allegro
IV. Adagio
V. Allegro

La durada aproximada del concert és de 75’

COMENTARI

per Josep Barcons

En el seu concert de presentació al cicle Llums d’Antiga, la flamant Orquestra del Miracle ha jugat del dret i del revés amb el lema proposat per L’Auditori en la seva programació: “(Contra) natura”. Però no sols aquesta orquestra de nova creació fa honor al lema amb el programa que oferirà avui, sinó que sembla que el lema també faci honor a l’orquestra.

I és que, en una aposta radical per poder fer música amb les condicions que propicia un entorn natural, l’orquestra té la seva seu al municipi de Riner que, tot i tenir menys de tres-cents habitants, conserva el retaule barroc més exuberant de Catalunya, a l’extraordinari santuari del Miracle. Així doncs, trobem que un fenomen eminentment urbà (contranatural?) com és una agrupació de músics ha decidit néixer —gràcies a l’impuls de la Fundació Espurnes Barroques— al bell mig d’un entorn rural i natural.

Però més enllà d’aquestes consideracions (i de la controvèrsia sobre la naturalitat que en ple segle XXI neixin orquestres barroques), el programa d’avui —articulat al voltant de la contraposició Händel/Vivaldi— és d’una (contra) naturalitat significativa. I serà sobre aquest element que centrarem principalment la nostra atenció.

La vetllada s’iniciarà amb l’obertura que Händel va fer per a la seva òpera Orlando, escrita la tardor de 1732, en la qual el bosc (la natura) té un paper molt important, en ser el lloc on el cavaller Orlando (o Roland), heroi de l’exèrcit de Carlemany, perd i recupera el seny després d’un desengany amorós. La partitura de Händel és brillant i —després d’iniciar-se amb un solemne i cerimoniós fa # m— evoluciona cap a una textura fugada que acabarà conduint a un gloriós i marcial allegro, potser símbol de la inclinació del protagonista cap als afers de Mart, deixant de banda els de Cupido.

D’Orlando, però en aquest cas de Vivaldi, en sentirem també una altra obertura, que és la que una de les màximes autoritats en el pretre rosso, el polifacètic Federico Maria Sardelli, va assignar —si bé es tracta d’un concert— a l’òpera homònima del compositor venecià, en la seva versió de 1714. La contraposició lent-ràpid que sentíem a l’obertura händeliana s’amplia aquí a l’esquema ràpid-lent-ràpid. Però no escoltarem la partitura en aquest ordre, sinó que —de manera contranatural al que seria propi— començarem pel moviment lent, per concatenar llavors el primer i el tercer sense solució de continuïtat.

Aquesta inversió d’ordre en els moviments és quelcom que succeeix també en el Concert per a cordes de Vivaldi en Re, així com en els concerts d’orgue, que fins i tot arriben a barrejar moviments de concerts diversos, cosa que —encara que avui ens pugui semblar estrany— era una pràctica natural a l’època dels nostres compositors. Aquests canvis d’ordre no són fruit de l’arbitrarietat, sinó que en el cas del Concert per a cordes de Vivaldi és evident que els responsables de l’Orquestra del Miracle han buscat la continuïtat sonora amb l’obra Für Lennart in memoriam d’Arvo Pärt, que aparentment emergeix com una rara avis —gens natural, per tant— enmig del concert. Però si ens deixem de compartimentacions estètiques (gens naturals, sovint) i ens deixem conduir per la naturalesa sonora d’aquestes obres, descobrirem que entre els moviments lents de Vivaldi i l’obra contemporània hi ha afinitats ben naturals: per limitar-nos a dues, direm que les tonalitats de Re i re m de l’adagio i el grave de Vivaldi es fusionen naturalment amb el centre tonal de re de la partitura de Pärt. I l’altra —i potser més important— és que sembla que hi hagi certes ressonàncies i textures dels moviments lents de Vivaldi que s’amplifiquen en l’obra de Pärt. Una obra, la de Pärt, que naturalment no està pensada per a una orquestra barroca, però la dimensió elegíaca de la qual apareixerà amb tota naturalitat a les mans de Juan de la Rubia.

El concert s’acaba amb la suite El pastor fidel, en què recupera temàticament i estilísticament el terreny propi de pastura d’una orquestra que —tot i tenir la seva seu en un entorn natural— ha demostrat ja en la seva curta existència que toca amb una naturalitat que la fa digna de presentar-se, naturalment, en qualsevol entorn urbà, naturalitzant qualsevol contranatura.