JOAQUÍN ZAMACOIS
(Santiago de Xile, Xile 1894 – Barcelona, Espanya 1976)

La sega

quadre simfònic

(1928) – Arranjament de Lluis Oliva i adaptació de Jordi Leon – 14′

ANTHONY PLOG
(Califòrnia, Estats Units 1947)

Concerto 2010

per a quintet de metall i banda simfònica

(2010) – 17′

Moderato – Allegro energico – Moderato
Allegro vivace
Adagio
Allegro – Cadència – Allegro vivace

PAUSA 20′

IRENE PLASS
(Barcelona, Espanya 1996)

Dins l’espurna

(2024) – Obra encàrrec de L’Auditori a l’aula de composició de l’ESMUC. Estrena absoluta – 8′

AMANDO BLANQUER PONSODA
(Alcoi, Espanya 1935  – València, Espanya 2005)
90è aniversari del seu naixement

Concierto para banda

(1971) – 19′

I. Allegro
II. Adagio – Andante – Adagio
III. Tempo di Marcia

Tarde de abril

marxa mora

(1957) – 6′

COMENTARI

per José R. Pascual-Vilaplana

Al concert de la Banda Municipal de Barcelona dins del Festival Emergents 2025, hem volgut planificar un repertori que ens parla de la natural lluita de l’art envers allò establert i que pot arrimar-lo a l’ombra de la involució.

Joaquim Zamacois (Santiago de Xile, 1894 – Barcelona, 1976), fill de pare basc i mare catalana, és un dels compositors i pedagogs catalans més versàtils i personals del segle XX. La seva tasca docent a diferents institucions acadèmiques barcelonines (Liceu, Escola Municipal de Música) el va portar a escriure manuals teòrics musicals que han format milers d’alumnes en tot l’estat espanyol i a Llatinoamèrica. La seva producció musical ofereix un catàleg ben divers i eclèctic, des dels seus inicis amb la música lleugera del Paral·lel barceloní fins a la sarsuela i els poemes simfònics per a orquestra. En 1927 escriu el quadre simfònic La Sega, basat en el conegut poemari La vida al camp (1910) del poeta empordanès Ramon Masifern (1862-1936). La música descriu diverses tasques dels segadors envoltades amb melodies populars balears. La versió orquestral de l’obra fou estrenada en 1928 per l’Orquestra Pau Casals i va rebre el premi de la Fundació Patxot. En 1941, Lluís Oliva creava la versió bandística per a la Banda Municipal de Barcelona i avui presentem una adaptació d’aquesta a l’organologia actual realitzada pel mestre Jordi León (1952).

Anthony Plog (Califòrnia, 1947) és un reconegut trompetista americà que aconseguí la plaça de solista a la Filharmònica de Los Angelesa l’edat de dinou anys. La seva experiència com a instrumentista, tot col·laborant amb directors com Zubin Mehta, James Levine, Claudio Abbado o Michael Tilson Thomas, junt amb la seva tasca docent als EUA, Suècia, Suïssa, Itàlia o Alemanya, l’ha portat a escriure un notable catàleg de composicions per a instruments de vent. El seu Concerto 2010 és una mostra d’aquesta tasca creativa on un quintet de metall dialoga amb una banda simfònica, de vegades a la manera del concerto grosso i d’altres com si fos un conjunt solista destacat. La interacció tímbrica del quintet amb la resta d’instruments de vent i percussió fan d’aquesta peça una partitura idiomàtica ben definida. Per interpretar aquesta proposta, la Banda Municipal de Barcelona compta amb els joves músics de KamBrass Quintet com a solistes emergents.

I és clar, en aquest festival que potencia el treball de joves artistes, havíem d’incloure l’obra que, des de fa uns anys, ens prepara el Departament de Composició de l’ESMUC per ser estrenada en la nostra temporada. Aquesta vegada, la compositora escollida ha estat Irene Plass (1996), qui ens ha escrit una partitura denominada Dins l’Espurna en la qual una guspira embrionària es transforma i evoluciona generant ambients ben contrastants en la paleta colorista de la banda.

En 2025 es commemora el 90è aniversari del naixement del mestre alcoià Amando Blanquer (1935-2005), tot un referent en la creació musical del segle XX i a qui hem volgut retre homenatge en aquesta temporada des de la Banda Municipal MUNICIPAL de Barcelona. Alumne de Messiaen a París i de Petrassi a Roma, la seva música beu de les avantguardes de mitjan segle xx per enlairar una proposta estètica ben personal i mullada de la seva pròpia experiència, sobretot al món de les bandes. El seu Concierto para banda (Concert per a banda), guardonat amb el Premi Maestro Villa de Madrid en 1971, respon a una idea fonamental i renovadora en l’estètica blanqueriana: «La banda», deia, «és una entitat sonora de primer ordre i és digna de ser destinatària de treballs musicals de qualitat que aprofitin la seva personal idiosincràsia.» Amb aquesta premissa, la idea d’escriure un concert per dignificar la banda com a eina d’expressió artística volia «aprofitar al màxim el timbre dels instruments de vent que componen la Banda, considerats tots i cadascun en un alt grau de virtuosisme, juntament amb el dinamisme que emana de l’acció combinada del ritme, melodia i harmonia. A cada moment es troba actuant una força que aspira a crear un ordre constructiu, força que sorgeix del plantejament estructural en funció de la vivència musical de la forma». Si el Concerto for Orchestra (Concert per a Orquestra) (1943) de Béla Bartok (1881-1945) ja plantejava una partitura en què diverses seccions orquestrals es convertien en ‘solistes’ d’un concert per a solista i orquestra, de la mateixa manera, Blanquer desenvolupa el seu concert bandístic: «El concert és una manera de mostrar com alternen un solista i un conjunt instrumental, però he intentat que aquest instrument solista siguin els diferents grups o famílies instrumentals.» Els alumnes de l’ESMUC s’uniran a la Banda Municipal de Barcelona per afrontar la gruixuda plantilla demandada per aquesta partitura. També, tots plegats, conclourem amb una peça mítica del repertori blanquerià, la marxa mora Tarde de Abril (Tarda d’Abril) (1957). Aquesta proposta de renovació de la literatura bandística per a la Festa de Moros i Cristians no va ser acceptada pels erudits musicals de l’època, però, tanmateix, avui en dia s’ha convertit en tot un símbol de la necessitat i el compromís de fer art amb la música que s’escriu per a la festa popular.

Seguim emprant la banda per anar contra la natura que quelcom ha instaurat com a normalitat en no considerar el seu ús dins les estructures de la cultura educativa i artística contemporànies. El camí es demostra caminant. Com deia el mateix Blanquer: «Amb l’esperança que l’estètica no absorbeixi el camp de l’ètica ni que el verbalisme s’imposi al verb, intento construir la meva música tot apropant-me a l’home d’avui.»

En col·laboració amb

Amb el suport de