JOHANN SEBASTIAN BACH
(Eisenach, Alemanya 1685 – Leipzig, Alemanya 1750)

Cantata Lobet Gott in seinen Reichen, BWV 11

1. Cor: Lobet Gott in seinen Reichen
2. Evangelista (tenor): Der Herr Jesus hub seine Hände auf
3. Recitatiu (baix): Ach, Jesu, ist dein Abschied
4. Ària (alto): Ach, bleibe doch, mein liebstes Leben
5. Evangelista: Und ward aufgehoben zusehends
6. Coral: Nun lieget alles unter dir
7. Evangelista (tenor i baix): Und da sie ihm nachsahen
8. Recitatiu (soprano): Ach ja! so komme bald zurück
9. Evangelista: Sie aber beteten ihn an
10. Ària (soprano): Jesu, deine Gnadenblicke
11. Coral: Wenn soll es doch geschehen

Motet Lobet den Herrn, BWV 230

Cantata Lobe den Herrn, meine Seele BWV 69

1. Cor: Lobe den Herrn, meine Seele
2. Recitatiu (soprano): Wie groß ist Gottes Güte doch
3. Ària (alto): Meine Seele, auf, erzähle
4. Recitatiu (tenor): Der Herr hat große Ding an uns getan
5. Ària (baix): Mein Erlöser und Erhalter
6. Coral: Es danke, Gott, und lobe dich

La durada aproximada del concert és de 60’ sense pausa

COMENTARI

per Oriol Pérez i Treviño

A LA RECERCA DE DÉU

Amb permís del compositor i organista germano-danès Dietrich Buxtehude (1637-1707), cap altre compositor com Johann Sebastian Bach (1685-1750) és associat, en els nostres dies, amb el gènere de la cantata com el músic d’Eisenach. I això malgrat que, avui, l’ús d’aquesta denominació li resultaria força estrany a Bach i l’entendria millor amb el nom del gènere amb què era coneguda la cantata a la seva època: Kirchen Musik (Música d’església). També li costaria d’entendre aquesta adscripció tan estreta amb la seva figura quan contemporanis seus, pensem en Christoph Graupner (1683-1760) o Georg Philipp Telemann (1681-1767), van ser molt més prolífics amb el gènere que no pas Bach.

Avui, sota el guiatge de les forces del Bachcelona dirigits per una autoritat coral com Lluís Vilamajó, som convidats a escoltar dues cantates que, d’alguna forma, ens porten a com era la música de Bach en els seus darrers quinze anys de la seva vida. Segons l’obituari de Bach, va arribar a compondre fins a cinc cicles de cantates. Aquestes cantates tenien una funció important ja no només com a música per a la celebració litúrgica de la missa, sinó també per a altres oficis en interpretar-se, alternadament al mateix dia, a les esglésies de Sant Tomàs i Sant Nicolau.

En referència a les cantates de Bach, una qüestió terriblement interessant i a tenir molt en compte és la investigació perpetrada, a la dècada dels cinquanta del segle XX, pels musicòlegs Alfred Dürr (1918-2011) i Georg von Dadelsen (1918-2007). A partir de les marques d’aigua del paper autògraf, els musicòlegs van demostrar com, a diferència del que s’havia cregut des de les primeres biografies bachianes del segle XIX, el conjunt de cantates no va ser compost al llarg dels vint-i-set anys que Bach va desenvolupar el càrrec de kantor a Leipzig, sinó només durant els tres primers anys. Això, òbviament, deixa entreveure com els primers anys en el càrrec van ser per satisfer els seus profunds anhels artisticoteològics i, a la vegada, proporcionar un corpus d’obres totalment nou i renovat a Leipzig.

La laïcització i secularització de la nostra època ens fa poc conscients dels veritables objectius de Bach en la creació d’aquest ambiciós projecte de Kirchen Musik. Hem de tenir en compte, en primer lloc, com la seva interpretació musical era integrada de ple dins dels oficis religiosos i la cantata s’erigia en una reflexió o, fins i tot, una exegesi de la lectura de l’evangeli del dia. L’elecció del text (llibret) per ser musicat no era, en absolut, una qüestió gens secundària, ja que el mateix Bach realitzava posteriorment l’edició dels texts en format de petits quaderns.

Les dues cantates programades per avui s’erigeixen en exemples compostos en anys força posteriors. Així, la cantata oratori Lobet Gott in seinen Reichen (Lloeu Déu en el seu regne), BWV 11s’ha d’integrar dins un ambiciós pla bachià d’aprofundiment en la figura de Jesús de Natzaret realitzat a la dècada dels anys trenta del segle XVIII. Més enllà dels programes exegètics aplicats a les cantates compostes en els primers anys com a kantor de la Thomasschule, el cas és que Bach també va necessitar aprofundir en capítols «especials» de la vida del natzarè, a part del corresponent capítol de les «Passions» que, predominantment, va conrear a la dècada dels anys vint. Aquests capítols especials van ser els relacionats amb el naixement, la resurrecció i l’ascensió de Jesús amb la composició de l’Oratori de Nadal, BWV 248, l’Oratori de Pasqua, BWV 249i un oratori per a l’Ascensió que, en realitat, es tracta d’una cantata (BWV 11), totes obres datades el 1735.

Aquest aprofundiment en la figura de Jesús de Natzaret (ca. 4 aC – 30 dC), Bach el va realitzar no pas amb la composició ex novo, sinó a partir de materials musicals provinents d’anteriors cantates dedicades, principalment, per a l’onomàstica reial o el naixement del príncep. Conscient que l’esforç que havia dipositat per a la composició de músiques interpretades en una sola ocasió havia estat d’allò més gran, va decidir aplicar la tècnica de la paròdia amb què va realitzar, de manera més inconscient que conscient, una operació psíquica gens desconeguda en la història de la cultura d’Occident. Com han indicat importants historiadors de l’art paleocristià, moltes de les primeres basíliques i catedrals cristianes havien estat, anteriorment, temples pagans que, així mateix, havien estat ubicats en els anomenats genius loci. Bach va realitzar una operació, en certa manera, molt semblant en situar aquestes músiques paganes anteriors dins un nou ordre cristià. Òbviament, en cap cas hem de pensar en una operació senzilla de transposició i canvi textuals de les obres, sinó que aquesta va afectar seriosament qüestions relacionades amb l’ús de les tonalitats, els canvis d’instrumentació o la mateixa arquitectura sonora. D’aquesta manera, Bach crea una de les cantates més belles, la BWV 11,en què el seu final coral s’ha convertit en un dels números més celebèrrims de tota la seva obra.  

Tretze anys després, i erigint-se en una de les darreres mostres del gènere compostes per Bach, el kantor va concebre la cantata Lobe den Herrn, meine Seele (Lloa el Senyor, ànima meva), BWV 69 per a la constitució del consistori municipal de Leipzig, el 26 d’agost de 1748. Una vegada més, Bach, dins dels paràmetres de ser el «músic savi» que va ser sempre, segons el musicòleg Christoph Wolff, va portar a l’extrem els procediments de la paròdia i de la reelaboració, basant-se en una cantata homònima anterior (BWV 69a) composta per al dotzè diumenge després de la Trinitat i estrenada el 15 d’agost de 1723.

El motet Lobet den Herrn, alle Heiden (Lloeu el Senyor, totes les nacions), BWV 230, per la seva banda, ens porta a una de les mostres de música bachiana que mai va deixar-se d’interpretar, de manera que es va constituir en part del nucli d’aquella música bachiana que mai va deixar de sonar després de la seva mort. El fet que els motets s’usessin com a música per als funerals és el que explica la seva pervivència i el motiu que explica per què els Motets, BWV 225-230 van ser una de les primeres obres a ser editades per la Breitköpf & Härtel, entre els anys 1802 i 1803, i es van avançar en més de quaranta anys a la primera edició de la Missa en si m realitzada per Nägeli i Simrock el 1845.

Més enllà de la disposició constructiva dels motets, en aquest ens trobem amb un motet a quatre veus esquitxat de la saviesa contrapuntística i d’una bellesa en què el més important és adonar-se de com Bach intenta portar a la pràctica la seva convicció que la música, per ella mateixa, constitueix sempre una realitat religiosa i que com més perfectament es realitza la seva composició i interpretació, també Déu està més de forma immanent a la música. Estem, per tant, al davant d’unes músiques que van a la recerca de Déu.

En coproducció amb

Amb el suport de

En col·laboració amb