ANTONÍN DVORÁK
(Nelahozeves, República Txeca 1841 – Praga, República Txeca 1904)

Concert per a violoncel i orquestra en si menor, op. 104

(1894-1895) – 40’

Allegro
Adagio ma non troppo
Finale: Allegro moderato

Pablo Ferrández, violoncel

PAUSA 20’

LEONARD BERNSTEIN
(Massachussetts, Estats Units 1918 – New York, Estats Units 1990)

Candide. Obertura

(1955-1956) – 5’

West Side Story. Danses simfòniques

(1957) – 23’

Prologue – Somewhere- Scherzo – Mambo – Cha Cha – Meeting Scene – Cool Fugue – Rumble – Finale

COMENTARI

per Yolanda Quincoces

SOMNIS AMERICANS

En l’esdevenir de la història de la música occidental, els Estats Units eren vistos des d’Europa com un país, si més no, perifèric fins a ben entrat el segle XX, quan la música de George Gershwin, Aaron Copland o Leonard Bernstein (entre d’altres) va passar a formar part del repertori de les sales de concerts de manera estable. Una cosa que aquests noms tenen en comú és la creació d’una música eminentment americana, que integra sonoritats reconegudes com a nacionals o pròpies, desenvolupades a partir de la música folklòrica, els negres espirituals o el jazz.

Tanmateix, resulta curiós que un dels primers compositors a fer servir les influències populars amb èxit als Estats Units no fos americà, sinó bohemi. Després d’una carrera d’èxit a Europa, el 1892, Antonín Dvorák rebia una suculenta oferta per ocupar la plaça de director del Conservatori Nacional de Música de Nova York, càrrec que exerciria durant tres anys. Va ser un període breu, però fructífer, en què va escriure el seu quartet i quintet Americans, la Simfonia del Nou Món o el Concert per a violoncel en si m, op.104, acabat unes setmanes abans de tornar a Bohèmia. Les referències a la música popular americana trasllueixen en la simfonia i les peces de cambra, però no apareixen en el Concert per a violoncel, si bé les seves melodies estan impregnades d’un aire modal, característic del folklore, que el músic havia convertit en senya d’identitat.

Dvorák ja havia intentat, durant la seva joventut, escriure un concert per a violoncel, sense arribar a orquestrar-lo. El violoncel «es queixa en els aguts i rondina en els greus», lamentaria. La seva opinió canviaria radicalment en escoltar el segon concert del violoncel·lista Victor Herbert, el març del 1894, que el va deixar impressionat. Mig any després, es llançava a la composició de la que esdevindria una de les seves peces més celebrades. Tot i que Dvorák la va dedicar al seu amic Hanuš Wihan, va ser un jove Leo Stern qui va interpretar el concert, amb el compositor a la batuta, en l’estrena a Londres el 1896. «Si hagués sabut que era possible escriure un concert per a violoncel com aquest, jo també ho hauria intentat!», diria Brahms en tocar l’obra al piano per primer cop aquell mateix any.

El concert destil·la geni en les seves melodies i instrumentació, i la manera en què orquestra i solista dialoguen com a iguals. El primer tema del moviment inicial, ple de força, contrasta amb el lirisme del segon, de la melodia del qual Dvorák se sentia orgullós: «Cada vegada que la toco, començo a tremolar de dalt a baix». La malaltia de Josefína Kounicová, la seva cunyada i amor de joventut, el va inspirar a incloure en el segon moviment (i al final del tercer, a posteriori) una cita de la cançó Deixa’m sol, del seu cicle de Quatre cançons, op.82, la preferida d’ella. El rondó final es mou de si menor a un esperançat mode major que preludia la felicitat del compositor per la seva tornada a Praga.

En el cas de Leonard Bernstein, la seva capacitat d’adaptació al projecte que es portava entre mans va fer que deixés de banda les influències del jazz o el blues que havia adoptat en altres treballs per a Broadway davant la possibilitat d’escriure una obra de teatre musical basada en el Càndid de Voltaire, una novel·la satírica del 1759. Candide de Bernstein (1956) és una opereta a l’estil de Jacques Offenbach o Richard Strauss, amb llibret de la dramaturga Lillian Hellman, que no va causar gaire impressió entre el públic novaiorquès. Al marge de la sort de l’obra, que va patir múltiples revisions, l’obertura es va convertir des del començament en una reeixida peça de concert. Escrita en forma de sonata pròpia d’altres gèneres musicals, aquest breu però excepcional preludi presenta alguns dels temes principals de l’opereta, com el duo “Oh, Happy We” i la famosa ària “Glitter and Be Gay”, que acaba en un divertit i devastador crescendo.

West Side Story (1957), escrita en gran part alhora que Candide, amb coreografies de Jerome Robbins i lletres de Stephen Sondheim, va ser l’obra que va catapultar Bernstein a la fama, la qual va assolir èxit mantingut, com demostra el recent remake cinematogràfic firmat per Steven Spielberg. Aquesta adaptació moderna de Romeu i Julieta presenta una partitura brillant, de la qual el 1960 Bernstein va extreure nou números per acomodar-los a les sales de concerts. Les Danses simfòniques de West Side Story condensen la trama del musical i, alhora, en paraules de Jack Gottlieb, «és música per dret propi, música que no necessita dependre d’un coneixement previ dels fets que es desenvolupen a l’escenari». La història d’amor impossible de Tony i Maria, tan inestable com l’acord de tríton que recorre tota l’obra (aquest premonitori “Maria”), s’entreteixeix en el rerefons de les lluites de carrer dels Sharks i els Jets, barrejant influències del jazz i ritmes llatins, com l’animat “Mambo”. L’amor sembla triomfar per moments en un utòpic “Somewhere”, que es convertirà en desgràcia al final de la suite.

Concert dedicat a

Col·laboren: