EDWARD ELGAR
(Broadheath, Regne Unit 1857 – Worcester, Regne Unit 1934)

Concert per a violoncel i orquestra en mi menor, op. 85

(1919) – 26’

Adagio – Moderato
Lento – Allegro molto
Adagio
Allegro

Kian Soltani, violoncel

PAUSA 20’

DMITRI XOSTAKÓVITX
(Sant Petersburg, Rússia 1906 – Moscou, Rússia 1975)

Simfonia n. 10 en mi menor, op. 93

(1953) – 46’

Moderato
Allegro
Allegretto
Andante – Allegro

COMENTARI

per Pep Gorgori

El programa del concert d’avui aplega dues grans obres del repertori simfònic que comparteixen tres circumstàncies comunes, si bé amb matisos molt diferents: totes dues van suposar un punt d’inflexió en la carrera dels seus compositors, totes dues van ser creades en moments clau de la història del segle XX i totes dues han acabat ocupant un lloc destacat en el cànon del repertori simfònic i concertant. Ara bé, el context en què van ser creades, el significat que van tenir per a Elgar i Xostakóvitx i la reacció del públic després de l’estrena de cadascuna d’elles són la nit i el dia.

Escrit a les acaballes de la Primera Guerra Mundial, el Concert per a violoncel d’Elgar és fruit d’un darrer rampell d’inspiració de l’artista, després del qual vindria pràcticament un silenci creatiu que el portaria a escriure només algunes obres que no han passat a la posteritat fins que va morir, el 1939. En canvi, per a Xostakóvitx, la Desena Simfonia va suposar la rehabilitació en la vida pública soviètica després de la mort de Stalin.

L’agost de 1918, Elgar es va refugiar a Brinkwells, una caseta aïllada a Sussex. Tenia 61 anys, i el compositor anglès vivia moments d’incertesa: els ideals de l’era eduardiana s’esfondraven i el món que havia conegut desapareixia. En aquest context, va compondre quatre obres de cambra —Sonata per a violí, Quartet de corda, Quintet amb piano i Concert per a violoncel— que marquen un punt d’inflexió en el seu estil. Més contingudes i introspectives que les grans obres orquestrals anteriors, aquestes peces abandonen la densitat de detall i la intensitat afectiva de l’Elgar imperialista per abraçar una estètica més austera i reflexiva.

El Concert per a violoncel, estrenat al Queen’s Hall de Londres el 27 d’octubre de 1919 amb Felix Salmond com a solista i el propi Elgar dirigint, seria l’última gran estrena a la qual assistiria Lady Elgar. Ella moriria sis mesos després, el 7 d’abril de 1920, i amb la seva mort la creativitat del compositor pràcticament s’aturaria. El matrimoni de 1889 havia estat la “ignició inicial” de la carrera d’Elgar; la seva desaparició en reflectia el final.

L’obra s’obre amb un recitatiu del violoncel en solitari d’una audàcia increïble: poques vegades un concert s’havia iniciat amb el solista sense acompanyament, i menys encara amb una música que s’acaba dissolent en el silenci. Quan l’orquestra entra, el tema principal és suau i discret, exposat només per les violes. L’scherzo és un moto perpetuo ombrívol i fantàstic; l’adagio, un lament apassionat; el finale, un transcurs “falstaffià” que combina humor i dolor. A la cadenza del moviment final, solista i orquestra canten les visions més profundes d’Elgar: després d’arribar a la quietud amb una frase de l’adagio, el compositor talla dràsticament amb el recitatiu formal de l’inici, tancant el cercle d’una manera abrupta.

Inicialment, el Concert per a violoncel no va tenir una rebuda gaire càlida del públic ni de la crítica, però amb el pas dels anys s’ha acabat configurant com una de les obres cabdals del compositor britànic.

El 5 de març de 1953, Ióssif Stalin moria a Moscou. El mateix dia moria Serguei Prokófiev, però els funerals pomposos del dictador feren que l’enterrament del compositor passés desapercebut. L’estiu d’aquell mateix any, Xostakóvitx es retira a Komarovo per compondre la seva Desena simfonia, vuit anys després d’estrenar la Novena. La campanya antiformalista de 1948 l’havia posat a la llista negra del règim i, per sobreviure, havia hagut de compondre música per a pel·lícules i cantates propagandístiques.

La mort del dictador obria una finestra d’oportunitat. L’estrena de la Desena simfonia, el 17 de desembre de 1953 a Leningrad sota la direcció d’Ievgueni Mravinski, va ser un èxit aclaparador, però també va obrir una dura discussió al si del Sindicat de Compositors sobre el seu significat. Molts van entendre l’obra com una crònica del seu temps: el segon moviment, un scherzo violent i opressiu, era interpretat com un retrat de Stalin o del terror estalinista; el finale, amb el seu triomfalisme complicat per disjuncions d’ànim pertorbadores, semblava qüestionar qualsevol idea de victòria senzilla.

Per primera vegada en la seva carrera, Xostakóvitx incorpora obertament la seva signatura musical al tercer moviment: D-S-C-H (re-mi bemoll-do-si), les inicials del seu nom en notació alemanya. També hi xifra el nom d’Elmira Nazirova, jove alumna i confident del compositor durant aquells mesos. Aquests elements autobiogràfics dins d’una obra de gran significat públic demostren la confiança renovada de Xostakóvitx després d’anys de repressió.

Amb la Desena simfonia, Xostakóvitx va recuperar la seva posició com a compositor reconegut, i l’obra es va convertir aviat en model per a generacions posteriors de músics de tot el planeta. En aquesta partitura, l’artista rus no ofereix respostes fàcils ni triomfs rotunds: és la música d’un home que ha sobreviscut, però que sent com mai abans el pes de la memòria.