MAURICE RAVEL
(Ciboure, França 1875 – París, França 1937)

Sites Auriculaires

(1895-97) – Orquestració de Kenneth Hesketh (2024) – 1a audició – 6’

ERNEST CHAUSSON
(París, França 1855 – Limay, França 1899)

Poème, op. 25

per a violí i orquestra

(1896) – 16’

Daniel Lozakovich, violí

MAURICE RAVEL

Tzigane

Rapsòdia de concert per a violí i orquestra

(1924) – 9’

Daniel Lozakovich, violí

PAUSA 20’

MAURICE RAVEL

L’heure espagnole

(1907) – Llibretista Franc-Nohain (1873-1934) – 50’

Fleur Barron, mezzosoprano (Concepción)
Nicky Spence, tenor (Torquemada, un rellotger)
Valentin Thill, tenor (Gonzalve, un estudiant poeta)
Alexandre Duhamel, baríton (Ramiro, un traginer)
Patrick Bolleire, baix (Don Iñigo, un banquer)
Agata Zajac, metrònoms (aprenent de rellotger)

L’heure espagnole serà enregistrada en directe en el marc del projecte dedicat a Maurice Ravel del segell discogràfic de L’Auditori. Se ruega al público que mantenga el máximo silencio durante la representación. Es especialmente importante que los teléfonos móviles permanezcan apagados en todo momento. Muchas gracias por su colaboración.

Agraïm la col·laboració del Museu de la Música de Barcelona per la cessió dels metrònoms utilitzats a l’obra L’Heure Espagnole.

COMENTARI

per Aleix Palau

Ravel: el rellotge i el miratge

El concert de cloenda de temporada de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya ens convida a recórrer diverses rutes de la música francesa entre el simbolisme i les avantguardes, un paisatge sonor on conviuen el refinament de saló, l’experimentació formal i una ironia que, lluny de desfer el lirisme, l’enriqueix.

Maurice Ravel n’és el gran protagonista, en tres moments creatius que dialoguen entre si: el jove compositor que cerca un llenguatge propi, el mestre del color orquestral i de la forma, i el narrador escènic, hereu de l’opéra-comique, però amb un peu ja en el segle XX. Aquest recorregut no només mostra la seva evolució estilística, sinó també la seva capacitat camaleònica per adaptar-se a cada gènere amb una personalitat inconfusible.

El concert s’obre amb Sites auriculaires, una obra primerenca per a dos pianos composta el 1897, però que no va veure la llum en versió orquestral fins al 2024, gràcies al treball meticulós del compositor britànic Kenneth Hesketh. El díptic inclou una Habanera, dansa sensual molt estimada per Ravel, i Entre cloches, que evoca una ciutat imaginada a través de tocs de campanes. Aquestes miniatures anticipen l’interès de Ravel pel color tímbric i pel motiu espanyol, constant en la seva producció. Hesketh ha sabut mantenir la transparència de la textura raveliana tot enriquint-la amb una orquestració que n’amplifica el misteri i l’encant.

El següent bloc presenta dues obres essencials del repertori per a violí i orquestra. El Poème, op. 25 d’Ernest Chausson és una de les pàgines més influents del repertori postwagnerià francès. Compost per a Eugène Ysaÿe, el gran violinista belga que també va estrenar la Sonata de Franck, el Poème es fon amb una expressivitat gairebé vocal. La forma lliure de fantasia, amb passatges de paroxisme emocional, reflecteix l’esperit decadent de la Belle Époque: un món que pressent la seva fi i es refugia en la intensitat interior. Chausson, deixeble de Massenet i proper a Franck, conjuga la fluïdesa harmònica wagneriana amb una contenció molt francesa.

Amb Tzigane, Ravel ofereix un contrast radical: virtuosisme encès, ritmes frenètics i una teatralitat exuberant que beu de l’orientalisme musical europeu. Escrita el 1924 per a Jelly d’Arányi, la neboda de Joachim, Tzigane és una obra de pirotècnia controlada. Encara que imita l’estil dels llaütistes gitanos hongaresos, és una obra plenament construïda, amb un rigor estructural i una claredat tímbrica que només Ravel podia assolir. En la versió orquestral, la peça esdevé una festa del color i del ritme, un monòleg instrumental que exigeix una intensitat i un domini tècnic excepcionals. Aquí, el violí assumeix un paper gairebé narratiu, amb una llibertat agosarada que recorda l’esperit d’improvisació dels grans mestres romàntics.

La segona part del concert la protagonitza L’heure espagnole, òpera en un acte estrenada el 1911 a l’Opéra-Comique de París. Amb llibret de Franc-Nohain, la trama satiritza les convencions socials i amoroses en una rellotgeria de Toledo. L’obra, subtilment eròtica, juga amb els temps musicals i escènics com si fossin mecanismes de rellotge. Cada personatge —la sensual Concepción, el poeta ridícul, el bàrman impassible, l’amant militar— es mou amb un tempo propi, que Ravel converteix en música. El seu tractament vocal exigeix una gran flexibilitat expressiva i una atenció precisa al text, i l’orquestració, plena de detalls humorístics, confirma l’habilitat de Ravel per crear escenes d’una teatralitat refinada. El compositor s’allunya aquí de la paròdia fàcil per oferir una obra intel·ligent i deliciosa, fidel a l’esperit lúdic de l’avantguarda parisenca.

El repartiment reuneix figures destacades del panorama internacional: Fleur Barron, Valentin Thill, Nicky Spence, Alexandre Duhamel i Patrick Bolleire, sota la direcció del mestre Ludovic Morlot, titular de l’OBC i una de les veus de referència del nostre temps pel que fa al repertori francès i, especialment, l’univers ravelià.

Amb aquest programa, l’OBC s’acomiada de la temporada explorant les fronteres de la tradició i la modernitat en la música francesa, amb Ravel com a far d’una estètica que continua captivant per la seva capacitat de suggerir més que no pas afirmar. Aquest viatge, alhora íntim i espectacular, ens recorda la potència de l’evocació sonora i la intel·ligència musical d’una època que encara ens parla amb veu pròpia.