JULIÁN ARCAS
(1832-1882)

Soleá

FRANCISCO TÁRREGA
(1852-1909)

La Cartagenera

Variaciones basadas en las Murcianas de Julián Arcas

Gran Jota de Concierto

POPULAR/MIQUEL LLOBET
(1878-1938)

El Testament d’Amèlia

El Mestre

MANUEL DE FALLA
(1876-1946)

Homenaje pour Le Tombeau de Debussy

PACO DE LUCENA/AMALIO CUENCA

Alegrías

RAFAEL MARÍN
(1862-1953)

Malagueñas

MIGUEL BORRULL (padre)
(1866-1926)

Granadinas

MIGUEL BORRULL (hijo)
(1899-1973)

Danza Gitana (Zambra)

RAMÓN MONTOYA
(1879 – 1949)

Rondeña

Tangos

Minera

La Rosa

COMENTARI

per El Dorado SBF

PRÒLEG. DE LLOBET A MONTOYA

La Barcelona moderna, la que construeix el seu Eixample, la ciutat del segle XIX que vol entrar a la Modernitat amb veu pròpia, aquesta Barcelona i el flamenco comparteixen cronologia. L’enderrocament de les muralles per fer possible l’Eixample va ser un èxit col·lectiu, amb una forta implicació de la societat civil de l’època.

Barcelona havia perdut la guerra de Successió a principis del segle XVIII, en apostar pels Àustries mentre acabaven vencent els Borbons. Com a ciutat derrotada, va patir les conseqüències: el 1714 s’enderrocà mig barri de la Ribera per construir, dins les muralles, una fortalesa militar: la Ciutadella. L’espai limitat de la ciutat no podia absorbir el creixement demogràfic; la població augmentava any rere any i l’amuntegament esdevingué insuportable. Hi hagué epidèmies, revoltes… L’enderrocament de les muralles era, doncs, un clam social. Durant gairebé un segle i mig, els governs municipals van demanar reiteradament, sense èxit, l’enderroc del cinturó emmurallat, però el Ministeri de la Guerra sempre s’hi oposava.

Finalment, amb l’arribada del primer govern progressista l’any 1854 i la inestimable col·laboració del ministre d’Hisenda, Pascual Madoz, que coneixia la situació de primera mà, es va aconseguir. Els anys posteriors, amb la construcció de l’Eixample, foren un exercici de vitalitat permanent. La ciutat sabé crear un ambient propici per acollir aquelles aventures amb carisma i valor de futur.

El flamenco, per la seva banda, tingué la fortuna que el Romanticisme posés el focus en l’àmbit local. Arreu, les músiques vernacles prengueren protagonisme, i el flamenco, que tenia prou qualitats per mostrar-se amb garanties, visqué el seu moment històric i el sabé aprofitar. Això afavorí un intercanvi intens de coneixements entre la música anomenada culta o acadèmica i la música popular. Igual com Albéniz, Granados o Turina —i abans que ells, Pedrell— cercaven en el repertori popular materials per a les seves composicions, també els músics populars, especialment guitarristes, es nodrien de l’Acadèmia per incorporar tècniques solvents i formes de composició als seus treballs. Així, la música flamenca assolí en poc temps un alt nivell de qualitat.

Quan s’inaugura el Gran Teatre del Liceu (1847), ho fa amb un espectacle mixt. Una de les parts de la vetllada fou La Rondeña, una coreografia de Joan Camprubí per a dotze parelles de ball. S’hi ballaren la Cachucha, el Jaleo, seguidillas, etc., danses que ja havien arribat a París i que aleshores es coneixien com a Aires Andaluces o Aires Nacionales, perquè el flamenco encara no tenia nom. Faltava una dècada perquè aquestes danses es coneguessin com a flamencas. Eren, doncs, manifestacions del que avui anomenem ‘preflamenco’ o ‘protoflamenco’.

D’altra banda, un any després de la publicació del decret que permetia l’enderrocament de les muralles, es coneixen a Sevilla el lutier Antonio de Torres i Julián Arcas, el músic més influent del moment. Junts desenvolupen el prototip de guitarra, tant clàssica com flamenca, tal com la coneixem avui.

Després de la inauguració del Liceu, s’instal·la a Barcelona el cèlebre músic Trinitario Huertas, pare de la guitarra rasgueada. Més endavant ho farien també Julián Arcas, Tàrrega (que hi vingué buscant Arcas), Paco de Lucena i Miguel Borrull. Tots ells, en èpoques diferents, prengueren Barcelona com a camp d’operacions per a les seves activitats, ja que s’hi havia creat, al voltant del Liceu, el nucli guitarrístic més important d’Espanya. En aquell ambient tan propici van créixer Miguel Llobet i altres músics de la seva generació.

Aquest és el teló de fons de les quatre activitats que es desenvoluparan com a pròleg de l’edició de Desvarío d’enguany. Les dues conferències ens donaran les coordenades del marc històric i musical, i els concerts ho il·lustraran amb la música que el sustenta, amb repertoris escollits per a l’ocasió.

Organitzen El Dorado, Sociedad Flamenca Barcelonesa i el Districte de Nou Barris.

En col·laboración amb el Festival Grec.