EL WAGNER MÉS SIMFÒNIC

El so de l’orquestra wagneriana és únic, recognoscible, diferent. Wagner sona a Wagner, i no es pot comparar amb res més. A l’època que li va tocar viure, les orquestres eren de mida mitjana i començaven a engrandir-se incorporant instruments nous. Però ell en «necessitava» més, i més… i potser encara algun més. Berlioz havia obert la veda de l’ampliació orquestral, però Wagner la va continuar i, entestat a trobar un equilibri total entre instruments, cantants i espai escènic, va ser el primer a proposar que l’orquestra operística toqués amagada en un espai enfonsat entre l’escena i les butaques, anomenat precisament orquestra, per no tapar l’emissió dels cantants i, alhora, no perdre gens ni mica del color que havia aconseguit ampliant-la fins al centenar de músics.