L’exposició mostra a través d’una proposta artística els vincles sorprenents entre els dos creadors, tant en la concepció de l’art com en les fonts d’inspiració. Es tracta doncs d’un diàleg sensible d’imatges, sons i paraules d’aquests dos «mestres de l’art del futur». El punt comú entre ambdós artistes és el silenci: l’arquitectura crea espais de silenci i la música neix en el silenci. D’una banda, Mompou convida a escoltar la veu del silenci a partir de la ressonància harmònica de Música callada o de Charmes, i de l’altra, Gaudí crea una arquitectura sonora.
El fil conductor d’aquesta exposició és la figura del compositor Mompou. A través de documentació personal – cedida per la Fundació Frederic Mompou que inclou materials inèdits: escrits del mateix Mompou, dibuixos i partitures–, el Museu presenta un espai biogràfic previ que situa la personalitat i l’obra del músic. Després, imatges, partitures, grafismes i aforismes ens conviden a un recorregut pel món estètic de Mompou i Gaudí.
Mompou (1893-1987) pertany a la generació de músics de les primeres dècades del segle XX i va viure els difícils anys de la guerra i la postguerra. Gaudí (1852-1926) va viure la Renaixença i és el màxim representant del modernisme arquitectònic català, amb una activitat que s’estén des de les darreres dècades del segle XIX fins a les primeres del XX. Malgrat pertànyer a diferents generacions i contextos culturals, i malgrat dedicar-se a disciplines artístiques diferents, Mompou i Gaudí van compartir la ciutat de Barcelona i la llum mediterrània.