Arnau Obiols

Arnau Obiols assegura que tant el territori pirinenc com la seva tradició musical estan a les acaballes. Ho diu amb coneixement de causa. Potser per això, l’única manera de retre’ls tribut, de tornar-los a la vida o de donar-los-en una d’acord amb el segle XXI és vivint-los, cantant-los com els cantaria avui algú que viu a la muntanya. El dia a dia ja no és el que era, ni el temps transcorre al tempo en què solia fer-ho. «La quotidianitat era més cantada», explica Obiols. També «més col·lectiva». Igual que a la ciutat, allà, el que és col·lectiu s’ha diluït. Des d’aquesta individualitat, el músic de la Seu d’Urgell ha decidit que aquest nou projecte parli de la muntanya com a espai natural, i no tant dels seus habitants. En té prou amb la veu, una bateria i una mica d’electrònica. La seva música, això sí, habita sobre l’adob que hi van deixar les restes de la tradició, aquell patrimoni immaterial que manté el regust d’un passat (gairebé) extingit i que avui viu un present potser efímer.