Prokófiev 7

Entre les set simfonies de Serguei Prokófiev, l'última destaca per ser una mirada enrere, de retorn a la seva primera etapa soviètica. Recollint els fruits d'una llarga trajectòria simfònica, el compositor s'acomiada amb una escriptura simplificada per sobre de la qual brolla la inspiració melòdica que sempre el va acompanyar. És una partitura amb què va obtenir reconeixements nacionals, després d'uns anys difícils sota el focus del realisme socialista, i que es va estrenar a Moscou pocs mesos abans de morir: els últims compassos d'un dels principals simfonistes russos del segle XX.

La influència de Felip Pedrell va més enllà del seu llegat musicològic i del seu magisteri, pels quals han passat els noms més destacats de la música espanyola i catalana. Ho demostra la seva etapa més dedicada a les músiques per a cant i piano, escena i orquestra, un període que eclosiona en els seus viatges per França i Itàlia, i culmina en poemes simfònics com I trionfi (Els triomfs). Gairebé sense precedents nacionals, aquesta obra neix de la necessitat creativa, conscient com va ser que no l'escoltaria en vida. El primer dels tres trionfi és el Trionfo d'amore (Triomf de l'amor), dividit en tres parts: “Le ombre e gli spiriti” (Les ombres i els esperits), “Madrigale” (Madrigal) i “Estasi d'amore” (Èxtasi d'amor).