COVID-19. Mesures de Seguretat per accedir a L’Auditori de Barcelona. MÉS INFO

Compositors convidats

Compositors convidats

Cassandra Miller, Thomas Adès

Quan Sir Simon Rattle va accedir a la direcció titular de l’Orquestra Filharmònica de Berlín, el 2002, el programa del concert inaugural el constituïa Asyla (1997) de Thomas Adès, juntament amb la Simfonia núm. 5 de Gustav Mahler. La tria i la combinació, en aquest esdeveniment històric, no van ser trivials: ambdues obres transiten intensament un caramull d’horitzons de referència, exploren i exploten, com un calidoscopi, tota la potencialitat continguda en el llenguatge simfònic dels últims segles.

Oscil·lant entre el pessimisme antropològic i la vitalitat brostada, entre l’estranyesa i la familiaritat, la música de Thomas Adès és indefugible en la configuració del cànon del segle XXI. La seva heterodòxia s’embranca en l’empremta eclèctica d’autors com Benjamin Britten o Héctor Berlioz, i entén l’escriptura com una il·luminació de recorreguts a través d’estructures transposades. La mirada surrealista és ubiqua en la seva música: una constant acció d’aproximar-se i distanciar-se des de l’escolta, un joc entre polaritats que s’atreuen i repel·leixen alhora, miralls que se superposen i proliferen. «Penseu en els milers de combinacions que hem format, com els peons en un tauler d’escacs», aquesta frase extreta de la seva òpera The Exterminating Angel (2016) sintetitza, com un aforisme vaticinador, el manifest estètic del compositor.

Amb l’eix comú de la relectura i la reflexió sobre les condicions de possibilitat de la creació, la programació d’Arcadiana (1994), Three Studies from Couperin (2006) i In Seven Days (2008) a L’Auditori garanteix un itinerari complet per tres obres cabdals en la seva producció, que clourà a la tardor de 2021 amb l’estrena d’Humouresques per a violí i orquestra i amb la direcció de l’autor, encàrrec de L’Auditori conjuntament amb la Finnish Radio Symphony Orchestra, la Danish National Symphony Orchestra i la Göteborgs Symfoniker.

La música de la compositora canadenca Cassandra Miller defuig deliberadament la idea de creació des del no-res. Tota la seva producció és un assaig constant de projeccions sonores d’ecos i ombres de fragments i traces, una elaboració temporal de found footages. Els materials de partida són de tota índole: fragments d’enregistraments, anotacions manuscrites, bocins de partitures. El treball de composició consisteix en diluir l’al·lusió fins a fer-la imperceptible, fins a extingir els vestigis de la seva aura. És aleshores quan s’albira un nou llindar d’escolta i de proximitat.

Cassandra Miller difumina i esquartera el punt de partida amb un treball minuciós de loops retallats i embastats en capes translúcides. Amb un procés d’elaboració minimalista pròxim al muntatge cinematogràfic, la dissolució de les citacions i dels seus contextos de recepció permet projectar –com en la vanitas– una lectura transcendent sobre tot allò efímer que s’esvaeix, desapareix i s’evapora. La música de Miller és un gran llenç de temps en què l’explosió de les coordenades espacials i temporals fa possible amplificar els matisos, descobrir l’anatomia de la nostàlgia des de la pervivència de les sonoritats arquetípiques. Els elements més bàsics de la retòrica musical clàssica –l’autora presenta una especial predilecció pel gest de caiguda o catàbasi– esdevenen crus i deslliurats d’elaboracions cosmètiques. La visita de la compositora a L’Auditori significa una ocasió insòlita per descobrir una de les veus més singulars de l’actualitat.

Jordi Alomar

Anar al principi