La temporada de Música de Cambra 2018-19 de L’Auditori arriba a la fi amb els seus dos darrers programes, que protagonitzen el violinista Chad Hoopes i el Trio Arriaga.

Chad Hoopes actua aquest vespre a L’Auditori acompanyat del pianista David Fung. Serà a les 20 h a la Sala 2 Oriol Martorell en una ocasió excepcional per gaudir, per primera vegada a Barcelona, de la seva faceta com a músic de cambra a través d’un repertori de tall romàntic i impressionista.

A la Sonata en Sol menor, L. 140, la darrera obra de Claude Debussy, podrem apreciar l’allunyament que el compositor emprengué, en els seus darrers anys, de l’estil impressionista que havia abanderat i gaudir de la fusió d’elements clàssics amb tècniques del violí gypsy. La Sonata núm 2 en Sol major, M. 77, és una excitant barreja d’estils –que inclou fins i tot un blues- en la qual Maurice Ravel contraposa més que igualar el timbre dels dos instruments.

Amb la Sonata núm 1 en Re menor, op. 75, Camile Saint-Saëns va inspirar un dels passatges més dolços de la cèlebre obra de Marcel Proust Pel Cantó de Swann, i va llençar un repte tècnic perpetu a tots els violinistes. I la Sonata núm 3 en Re menor d’Eugene Ysaÿe és una obra per a violí sol que convoca, en un únic moviment, l’ambient de les sonates de Bach i el virtuosisme dels capricis de Paganini.

La darrera cita de la temporada ens arribarà de la mà del Trio Arriaga, format per tres solistes de prestigi internacional com són Daniel Ligorio, Juan Luis Gallego i David Apellániz, el proper 30 de maig a les 20 h a la Sala 2 Oriol Martorell.

El Trio Arriaga és una de les formacions nacionals de cambra més sòlides del moment i la punta de llança d’un ressorgiment del trio amb piano a casa nostra, tal i com ho confirmen els joves Trio Pedrell i Trio Fortuny.

En el seu concert a L’Auditori, el Trio Arriaga ens proposa dues grans obres del repertori de cambra que es troben emparentades tant per la nacionalitat dels seus compositors com pel seu caràcter elegíac. Piotr Ilitx Txaikovski va escriure el Trio amb piano en La menor, op. 50 l’any 1882 en memòria del seu amic i mentor Nikolai Rubinstein, mort l’any anterior. Xostakóvitx ho va fer el 1944 sota el pes dels anys de guerra viscuts i els efectes de la mort del seu estimat amic, Ivan Sol·lertinski, a qui dedicaria el Trio amb piano en Mi menor, op. 67.

Tot i el seu origen comú, cadascuna de les obres expressa l’abatiment provocat per la mort des de perspectives diferents: Txaikovski ho fa impregnat d’un incontenible sentimentalisme romàntic, mentre que Xostakóvitx ens trasllada al seu món de contrastos extrems, a través dels quals expressa el patiment i l’horror d’una humanitat capaç de perpetrar el més gran dels horrors.