MAURICE RAVEL II
Fanfare / Menuet antique / Shéhérazade / Don Quichotte à Dulcinée / Trois poèmes de Mallarmé / Valses nobles et sentimentales
LA-OBC-009 | CD + HD WAV ESTÈREO | DATA DE PUBLICACIÓ: 31/01/2025
L’OBC i el seu director titular Ludovic Morlot, especialista en repertori francès reconegut amb quatre premis Grammy, publiquen l’obra orquestral completa de Maurice Ravel en sis CD’s entre l’abril de 2024 i el desembre de 2026. El primer volum de la integral, enregistrat a la Sala Pau Casals de L’Auditori amb Mike George i Stephen Rinker –productor i enginyer de so de la BBC i del segell Chandos–, inclou sis obres del compositor de Ziburu (País Basc francès).
La precisió i el control del color orquestral de Ludovic Morlot doten aquests enregistraments d’una gran transparència, de balanços sonors milimètrics, i d’una expressivitat que ens mostren una OBC amb una gran capacitat poètica. La integral compta, a més, amb la revisió editorial de les obres completes del compositor francès: la Ravel Edition, projecte que congrega artistes com ara Bertrand Chamayou, Renaud Capuçon, François-Xavier Roth, Ludovic Morlot, George Benjamin, Kirill Karabits o Cristian Măcelaru, entre d’altres.
PREMSA
“Une rigueur et une expressivité, une volubilité dynamique et une appétence coloriste
qui font rutiler les chatoyants sortilèges ravéliens”…
LE MONDE
“Poques vegades Ravel ha sonat
tan màgicament encantat i tan subtilment orquestral”…
RONDO MAGAZIN
“À chaque époque ses références, nul doute que celle s’inscrira dans le paysage discographique de notre temps”…
CRESCENDO MAGAZINE
“Morlot lleva a la orquesta a espléndidos momentos. El primero de una serie prometedora”…
REVISTA SCHERZO
“Morlot balances textures smartly throughout”…
GRAMOPHONE magazine
MAURICE RAVEL II
L’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) i Ludovic Morlot, el seu director titular, continuen la seva aventura discogràfica explorant la totalitat de la música orquestral –amb algun regal afegit– de Maurice Ravel (1875-1937), ara amb la complicitat de la mezzosoprano Fleur Barron i el baríton Alexandre Duhamel en les veus solistes de tres importants cicles de cançons. Shéhérazade fou escrita a principis del segle XX sobre poemes del poeta amb el pompós sobrenom de Tristan Klingsor, nom de ploma del polifacètic Léon Leclère, i sota la influència –sobretot pel que fa al tractament sil·làbic de la veu– del Pelléas et Mélisande de Debussy. La conformen tres suggeridores cançons d’un preciosisme sublimat i dotades d’una instrumentació màgicament atmosfèrica, finíssima i ricament sofisticada. I és que no podia ser d’una altra manera, atès el seu compositor, un dels millors orquestradors de tots els temps i, com és sabut, també admirador del brillant i acolorit ofici de Rimski-Kórsakov, autor justament d’una altra cèlebre obra homònima. La primera cançó, la panoràmica fantasia oriental “Asie”, és la més llarga i contrastant del cicle. La segueixen la deliciosament modal i sobrevolada per una delicada brisa de melanconia “La flûte enchantée” i, la darrera, “L’indifférent”, amb una part orquestral eminentment més vertical, amb acords nets i regulars, que és la peça en què la influència de Debussy, potser, s’hi veu més clara.
Don Quichotte à Dulcinée també és un recull de tres cançons, en aquest cas per a baríton i orquestra clàssica (amb arpa) sobre uns elegants i concisos poemes del políticament controvertit Paul Morand. Composta en la darrera dècada de vida del compositor i en la gènesi de la qual hi ha un curiós encàrrec (frustrat) per esdevenir la música d’una pel·lícula, l’obra és un seguit de danses cantades d’aire espanyol, caràcter auster –un adjectiu, parlant de l’univers sonor ravelià, que també podem considerar curiós– i una severa però calmada intensitat en homenatge al tragicòmic heroi de Cervantes. La “Chanson romanesque” és una guajira, amb l’alternança dels compassos de 6/8 i 3/4 que Ravel ja havia utilitzat en altres obres; la “Chanson épique” és un zortico basc –cal no oblidar, aquí, les arrels del compositor– i la “Chanson à boire”, una brillant jota aragonesa.
Trois poèmes de Stéphane Mallarmé, per a veu, dues flautes, dos clarinets, piano i cordes, són una breu joia de visionària imaginació sonora. Van ser escrits entre l’abril i l’agost de 1913 i, per tal d’entendre-les millor, no és banal recordar que un any abans havia vist la llum el Pierrot Lunaire d’Arnold Schönberg. De l’autor dels poemes, en una entrevista al New York Times amb Olin Downes el 1929, Ravel en va dir: «no només considero Mallarmé el més gran poeta francès, sinó l’únic». La primera cançó s’obre amb un eteri i ondulant llit d’harmònics en bariolage de les cordes que dona pas, com en un díptic, a una segona secció d’amples harmonies en homofonia amb una petita coda on ressonen de nou, miraculosament suspesos a l’aire, fragments de la textura inicial. La segona cançó, “Placet futile”, és un pèl més expressiva i ens reserva, just a la meitat, una iridescent secció dominada pel piano. A “Surgi de la croupe et du bond”, el camp sonor s’obre –la primera flauta pren el flautí i el segon clarinet el clarinet baix– i hi apareix un caràcter més obscur i misteriós, acuradament dissonant. No es poden passar per alt les dedicatòries de cadascuna de les peces: a Igor Stravinsky, autor d’unes coetànies Trois poésies de la lyrique japonaise amb la mateixa instrumentació; a Florent Schmitt i a Erik Satie, respectivament.
Quant a música purament instrumental, hi trobem tres peces més. El Menuet antique –escrit per a piano, i estrenat per Ricard Viñes, l’any 1895 i orquestrat pel mateix Ravel l’any 1929, un any després de la composició del Boléro–, que tot i ser una peça primerenca i deutora encara d’un cert estil pretèrit tirant a academicista –pel que fa al material de base– ja revela el gust per la densitat paradoxalment diàfana de les estructures musicals i harmòniques. L’orquestració és un prodigi de subtilitats cromàtiques. La “Fanfare” que Ravel escrigué l’any 1927 com a preludi per al ballet col·laboratiu L’éventail de Jeanne –en què també participaren Ferroud, Ibert, Manuel, Delannoy, Roussel, Milhaud, Poulenc, Auric i Schmitt– és una peça brevíssima de 29 compassos però plena a vessar de fantasia que, amb ritmes puntejats i marcials triple picats, transita per totes les famílies instrumentals fins a un abrupte cop de tam-tam. I finalment una altra obra que també nasqué per al piano: els vuit Valses nobles et sentimentales, escrits l’any 1911 i orquestrats l’any següent, concebuts en homenatge a Schubert i els seus dos reculls de Valsos nobles D 969 i Valsos sentimentals D 779. Es tracta d’una obra brillant i charmante que ja apunta cap a una de les grans obres mestres, no només del nostre compositor sinó també del segle XX, que agafaria una forma definitiva poc temps després: La valse.
Joan Magrané Figuera
LUDOVIC MORLOT
L’ímpetu, l’elegància i la intensitat sobre l’escenari de Ludovic Morlot li han valgut l’estima d’espectadors i orquestres d’arreu, des de la Filharmònica de Berlín fins a l’Orquestra Simfònica de Boston. En els seus vuit anys com a director musical de l’Orquestra Simfònica de Seattle va anar més enllà de la programació concertística tradicional i va guanyar diversos Grammys.
Actualment és director emèrit de l’Orquestra Simfònica de Seattle i el 2019 va ser nomenat artista associat de l’Orquestra Filharmònica de la BBC, amb la qual ha mantingut una estreta relació durant molts anys. Cada temporada torna a dirigir totes dues orquestres. Ha estat director artístic i membre fundador de la Jove Orquestra Nacional de la Xina entre el 2017 i el 2021. Morlot ha dirigit la Filharmònica de Berlín, el Reial Concertgebouw, la Filharmònica de Txèquia, l’Orquestra Estatal de Dresden, la Filharmònica de Londres i l’Orquestra del Festival de Budapest, a més de moltes de les principals orquestres dels Estats Units, com la Filharmònica de Nova York, la Filharmònica de Los Angeles i les orquestres simfòniques de Chicago i Boston. Morlot té una connexió molt estreta amb Boston: va obtenir la beca Seiji Ozawa de direcció al Festival de Tanglewood i més endavant va ser designat director assistent de l’Orquestra Simfònica de Boston. Des d’aleshores ha dirigit l’orquestra en concerts d’abonament a Boston, a Tanglewood i en una gira per la costa oest dels Estats Units. També ha actuat moltes vegades a Àsia i Australàsia, en concret amb la Filharmònica de Seül, l’Orquestra Simfònica Japonesa Yomiuri i l’Orquestra Simfònica de Melbourne. Ha actuat als festivals d’Edimburg, d’Aspen, els Proms de la BBC i el Wien Modern.
La seva titularitat a Seattle va suposar un període importantíssim en la trajectòria musical de l’orquestra. La seva programació innovadora inclou la seva tria de repertori, a més de produccions teatrals i actuacions fora de l’espai tradicional de la sala de concerts. Ha fet un gran nombre de col·laboracions amb músics de diferents gèneres, encàrrecs i estrenes mundials. Per alguns d’aquests projectes —com Become ocean de John Luther Adams, el Concert per a violí d’Aaron Jay Kernis, interpretat per James Ehnes, i una exploració de la música de Dutilleux— l’orquestra ha obtingut cinc premis Grammy, a més de la nominació a Orquestra de l’Any 2018 atorgada per Gramophone. Morlot ha publicat 19 gravacions amb el segell Seattle Symphony Media, que va néixer el 2014.
Amb formació de violinista, va estudiar direcció a l’escola Pierre Monteux (EUA) amb Charles Bruck i Michael Jinbo. Va continuar formant-se a la Reial Acadèmia de Londres i, més endavant, al Reial Conservatori de Música de Londres, després d’obtenir la beca de Direcció Norman del Mar. Morlot és professor associat de la Facultat de Música de la Universitat de Washington, a Seattle, i artista convidat al Conservatori de Colburn, a Los Angeles. El 2014 va ser nomenat membre de la Reial Acadèmia de Música, en reconeixement per la seva important contribució a la música.
FLEUR BARRON
Considerada «una intèrpret sensacional» per The Times, la mezzosoprano britanicosingapuresa Fleur Barron va triomfar fa poc a la Simfònica de San Francisco com a protagonista de l’òpera de Kaija Saariaho Adriana Mater, en una producció dirigida per Peter Sellars i Esa-Pekka Salonen, i al Festival d’Ais de Provença en el paper d’Ottavia a L’incoronazione di Poppea (La coronació de Poppea) de Monteverdi. Actualment és una estrella emergent del Concertgebouw d’Amsterdam i col·laboradora artística de l’Orquestra Simfònica del Principat d’Astúries, per a la qual supervisarà i interpretarà diversos projectes al llarg d’unes quantes temporades. Fervent intèrpret d’obres operístiques, concertístiques i de música de cambra que van des del Barroc fins a la música contemporània, Fleur compta amb la mentoria de Barbara Hannigan.
Fleur comença la temporada 23-24 tornant a actuar amb l’Orquestra Simfònica de Londres: serà la solista al seu concert inaugural de la temporada al Barbican, en què interpretarà Wo bist du Licht (On ets, llum), de Claude Vivier, i la setmana següent interpretarà Pulcinella, de Stravinsky, en ambdues ocasions sota la batuta de Barbara Hannigan. La tardor del 2023 Pentatone Records publicarà la seva interpretació del paper protagonista de Dido and Aeneas (Dido i Eneas) de Purcell amb La Nuova Musica. A més, començarà una col·laboració que s’estendrà diverses temporades amb l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya i el director Ludovic Morlot, amb els quals enregistrarà Shéhérazade i Trois poèmes de Mallarmé (Tres poemes de Mallarmé), de Ravel, i interpretarà Shéhérazade i Cinc cançons negres de Montsalvatge a l’Auditori de Barcelona i també a Hamburg i Estocolm. Altres compromisos orquestrals són la Simfonia n. 3 de Mahler amb la Filharmònica de Txèquia i Semyon Bychkov al Festival de Baden-Baden; Das lied von der Erde (La cançó de la Terra) i la Simfonia n. 2 de Mahler amb l’Orquestra Simfònica del Principat d’Astúries, sota la direcció de Nuno Coelho, i Spell book (Llibre d’encanteris) de Freya Waley-Cohen amb el Col·lectiu Manchester al Barbican.
Alexandre Duhamel
Nominat com a “Révélation lyrique de l’année” als Victoires de la Musique Classique, el baríton Alexandre Duhamel és un dels cantants francesos més destacats de la seva generació. Format al Conservatori Nacional de París i al Programa de Joves Artistes de l’Opéra de París, ha rebut prestigiosos guardons com Le Prix Lyrique du Cercle Carpeaux i Le Prix de l’Association pour le rayonnement de l’Opéra National de Paris. Al llarg de la seva carrera, ha col·laborat amb directors de renom com Michel Plasson, Sir Antonio Pappano, Marc Minkowski i Philippe Jordan.
Va debutar a l’Opéra National de París amb Gianni Schicchi i hi ha tornat per interpretar L’Enfant et les Sortilèges, La Fanciulla del West, Don Giovanni, Platée i Les Indes Galantes. Entre els seus compromisos recents destaquen Marcello (La Bohème) al Théâtre des Champs-Élysées, Lescaut (Manon) al Liceu, Golaud (Pelléas et Mélisande) a l’Opéra de Lille i Alberich (Siegfried) a l’Stuttgart Staatsoper. També ha actuat en teatres com La Scala de Milà, el Festival de Salzburg, el Tokyo Opera City, el Grand Théâtre de Gènova i el Festival de Glyndebourne.
En concert, ha cantat amb la Simfònica de Seattle, als BBC Proms i a l’Auditorio Nacional de Madrid, interpretant obres de Ravel, Fauré, Berlioz i Beethoven. La seva discografia inclou Pelléas et Mélisande (Harmonia Mundi, Alpha Records) i L’Heure Espagnole amb Stéphane Denève. Entre els seus projectes futurs hi ha els enregistraments de La Sorcière d’Erlanger i Don Quichotte à Dulcinée amb Ludovic Morlot i l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya.
FLEUR BARRON, ALEXANDRE DUHAMEL
ORQUESTRA SIMFÒNICA DE BARCELONA I NACIONAL DE CATALUNYA
Primers violins: Vlad Stanculeasa, Ori Wissner, Sarah Bels, Walter Ebenberger, Ana Galán, Katia Novell, Lev Mikhailovskii, Katia Novell, Ivan Percevic, Pilar Pérez, Jordi Salicrú, Aurora Zodieru-Luca, Octavi Martínez, Laura Pastor, Francesc Puche / Segons violins: Peter Biely, Emil Bolozan, Maria José Aznar, Maria José Balaguer, Clàudia Farrés, Alzy Kim, Melita Murgea, Robert Tomàs, Paula Banciu, Ana Kovacevic, Olesksandr Sora, Yulia Tsuranova / Violes: Aine Suzuki, Anna Puig, Christine de Lacoste, David Derrico, Josephine Fitzpatrick, Franck Heudiard, Sophie Lasnet, Miquel Serrahima, Adrià Trulls, Oreto Vayá / Violoncels: Charles-Antoine Archambault, José Mor, Blai Bosser, Irene Cervera, Lourdes Duñó, Vincent Ellegiers, Jean-Baptiste Texier, Yoobin Chung / Contrabaixos: Christoph Rahn, Dmitri Smyshlyaev, Jonathan Camps, Apostol Kosev, Matthew Nelson, Albert Prat / Flautes: Francisco López, Guillermo González, Ricardo Borrull / Oboès: Rafael Muñoz, José Juan Pardo, Disa English / Clarinets: Miquel Ramos, Francesc Navarro, Alfons Reverté / Fagots: Silvia Coricelli, Noé Cantú, Slawomir Krysmalski / Trompes: Juan Manuel Gómez, Joan Aragó, Pablo Marzal, David Bonet, José Antonio Soria / Trompetes: Mireia Farrés, Adrián Moscardó, Andreu Moros / Trombons: Eusebio Sáez, Vicent Pérez, Raúl García / Tuba: Daniel Martínez / Timpani: Luc Rockweiler / Percussió: Joan Marc Pino, Juan Francisco Ruiz, Ignasi Vila, Eloi Gomà, Miquel Àngel Martínez, Diego Sáenz / Arpes: Magdalena Barrera, Laura Boschetti / Piano: Emeline Archambault / Director tècnic de l’OBC: Joan Cortés / Gestió artística: Montserrat Grau / Assistent del director tècnic: Núria Torrens / Producció Artística: Jose Sanchis / Gestió de personal de l’Orquestra: Leticia Martín / Arxivera Musical: Begoña Pérez / Administradora d’oficina: Mercè J. Puertas / Enllaç de l’Orquestra: Walter Ebenberger / Coordinador Tècnic: Ignasi Valero / Encàrrec d’Escena: Luís Hernández
Producció musical: Mike George / Enginyer de so: Stephen Rinker / Assistència de so: Toni Vila, Oriol Baulenas, Alejandro Parra / Direcció d’art gràfica: Lorena Noblom / Fotografia: May Zircus / Direcció editorial: Santi Barguñó
Àlbum enregistrat el Desembre de 2023 a la Sala Pau Casals de L’Auditori de Barcelona.
L’enregistrament del projecte Ravel de l’OBC s’ha realitzat amb les partitures revisades de la Ravel Edition. raveledition.com
Amb el finançament del Ministeri de Cultura, en el marc de la Capitalitat Cultural de Barcelona impulsada pel Ministeri de Cultura i l’Ajuntament de Barcelona i el suport de l’Institut Ramon Llull:
