CANTÀNIA 2026
L’últim rellotge

Venedora (parlant sola): On soc? No hi ha cap rètol enlloc. I no veig ningú. Que estrany…

La Venedora agafa la maleta, l’obre i en treu un rellotge (un de paret, rodó i gros, que es vegi bé). Se’l mira i torna a sospirar.

V: L’últim rellotge. Ja em diràs a qui el vendré!

Arriba l’Enigma. És un home sense identitat. Molt neutre i seriós. Amb el cap i la cara coberts. S’acosta a la Venedora, que no l’ha vist arribar.

Enigma: Benvinguda.

V (s’espanta): Renoi! Quin ensurt! (Se’l mira.) Qui ets? On soc? D’on has sortit?

E: Soc l’Enigma.

V: És broma?

E: Jo no faig mai broma.

V: Ah… I on soc?

E: A l’últim poble.

V: L’últim poble de…?

E: L’últim poble de tots.

V: Què vols dir?

E: El que he dit.

V: Eh?

E (amb to solemne): Si has arribat fins aquí, és que ja has visitat tots els pobles.

La Venedora se’l mira i l’escarneix.

V: …ji his visitit tits ils piblis…

E: Parlo seriosament.

V: Massa i tot. I on és tothom? O és que en aquest poble només hi vius tu?

E: No ho vulguis saber tot tan de pressa.

V: Va, que soc gran, no em vinguis amb endevinalles! On soc i qui ets?

E: Ja t’ho he dit: ets a l’últim poble i jo soc el teu enigma. I tu, qui ets?

V: Jo…

(cor)

Li diuen la venedora,
té rellotges a bon preu,
és una vella senyora
que viatja a tot arreu.

Li diuen la venedora,
té rellotges a bon preu,
és una vella senyora
que viatja a tot arreu.

V (orgullosa, potser ballant): Aquesta soc jo!

Ven rellotges de polsera,
de butxaca i de paret,
que qui espera desespera
passi gana, son o fred.

Ella ha anat de poble en poble,
i han quedat tots ben contents.
Del més vil fins al més noble
els ha fet devots del temps.

Li diuen la venedora,
té rellotges a bon preu,
és una vella senyora
que viatja a tot arreu.

Li diuen la venedora,
té rellotges a bon preu,
és una vella senyora
que viatja a tot arreu.

Té guardades mil històries
de la gent que ha conegut,
siguin grans o irrisòries,
de vellesa o joventut.

Des que va ser ben petita
que es dedica a vendre temps.
Per això ve de visita
però només és un moment.

Li diuen la venedora,
té rellotges a bon preu,
és una vella senyora
que viatja a tot arreu.

Li diuen la venedora,
té rellotges a bon preu,
és una vella senyora
que viatja a tot arreu.

(En tota la cançó hi ha tic-tacs afegits)

V (cantussejant i fent alguna mena de ball intimidatori i alhora còmic al voltant de l’Enigma): Em diuen la venedora, tinc rellotges a bon preu, soc una vella senyora que viatja a tot arreu.

L’Enigma la segueix amb la «mirada» (té la cara tapada), quiet, recte, com una estàtua, una mica incòmode. Seguim sense veure-li la fesomia.

E: M’ha quedat clar, gràcies.

La Venedora agafa l’últim rellotge i el mostra a l’Enigma en actitud de voler-l’hi vendre.

V: Rodó, lluent, sempre puntual, queda bé a qualsevol lloc i no falla mai. Què me’n dius?

E: Que aquí no ens en calen.

V: Au va, aquest posat seriós ja cansa.

E: Tu sí que deus estar cansada.

V: Jo? Per què ho dius?

E: Has voltat molt, no?

V: Sí…

E: Has visitat tots…

V (escarnint-lo i imitant-lo): Toooots els poooobles, sí!

E: Doncs per què no ens ho expliques?

V: A qui? A tu i a qui més?

La venedora mira a banda i banda, mentre apareix el cor.

(cor)

Vine, seu i fes memòria,
que volem la teva història.
Vine, seu i fes memòria,
que volem la teva història.

(Aquestes dues primeres estrofes són xiuxiuejades. Després ja és tot cantat.)

Vine, seu i fes memòria,
que volem la teva història.
Vine, seu i fes memòria,
que volem la teva història.

(Enigma)

Va, venedora, explica’ns-ho,
et volem sentir a tu,
on has anat, a qui has vist,
tot allò que t’ha passat
sigui alegre, sigui trist,
un encert o un disbarat.

(cor)

Vine, seu i fes memòria,
que volem la teva història.
Vine, seu i fes memòria,
que volem la teva història.

(Enigma)

Venedora, no estem sols,
no els veus, però els tens aquí.

V: Queeeè?? Quiiii?? (Es gira com buscant algú.)

No tinguis por, són com nosaltres,
només et volen sentir.
Tenen set de meravelles,
aventures i cançons,
faci sol o hi hagi estrelles
han vingut de tots els mons
i han cantat mil cantarelles,
però ara arriba el teu torn.

(cor)

Vine, seu i fes memòria,
que volem la teva història.
Vine, seu i fes memòria,
que volem la teva història.

(Enigma)

Venedora, jeu, descansa,
ja no hauràs de voltar més,
que no et venci la recança,
ets al Poble de Després.
Aquí ja no hi ha cabòries,
som feliços sense temps,
per menjar volem històries
pots llençar el rellotge als fems!

V: Que llenci el rellotge a la brossa! Però què dius?!

(A partir d’aquí, secció de boca closa i cànon entre Enigma i Cor.)

Vine, seu i fes memòria,
que volem la teva història.

Vine, seu i fes memòria,
que volem la teva història.

V: I… I on són tots aquests que volen històries? Eh, digues.

E: Ja els veuràs.

V: I a tu, per què no et veig la cara?

E: Temps al temps.

V:  No em surtis amb el temps, tu, ara, eh!

E: Aquí no n’hi ha, o si ho prefereixes: aquí el tenim tot.

V: Has dit que som al Poble de Després?

E: Exacte.

V: I dius que tinc… tot el temps del món?

E: Això mateix.

V: Quina gràcia. (seu, es va calmant, mira a l’infinit) Això em recorda un poble que vaig visitar…

E (seient també, interessat): Ah sí? Digues, quin…

El cor crida, per seccions:

Cor 1: Són les set!

Cor 2: Ja són les dotze!

Cor 3: Són les tres!

Cor 4: Són les deu!

(cor)

Són les dotze per nosaltres,
tant és què diguin els altres.
Del migdia o de la nit,
no ho tenim pas decidit.

Són les set!
I les quatre!
Són les vuit!
I les tres.

Hi ha qui diu:
«són les nou»
perquè té gana.
«Són les tres»,
diu un altre que vol anar a dormir.

Els rellotges no ens calen.
Això és un guirigall!

E: Quin desordre!

V: Doncs espera’t! Que empitjora!

(cor dividit en 4, cànon)

Són les dotze per nosaltres,
tant és què diguin els altres.
Del migdia o de la nit,
no ho tenim pas decidit.

Són les set!
I les quatre!
Són les vuit!
I les tres.

Hi ha qui diu:
«són les nou»
perquè té gana.
«Són les tres»,
diu un altre que vol anar a dormir.

Els rellotges no ens calen.
Això és un guirigall!

(A partir d’aquí comença el cànon dividint el cor en 4 parts i l’Enigma i la Venedora parlen entremig.)

E: Això és caòtic!

V: I no hi vaig vendre ni un rellotge…

E: Em roda el cap!

V: Cap, exacte, cap ni un…

(cor dividit en 4, cànon, repetint-se)

Són les dotze per nosaltres,
tant és què diguin els altres.
Del migdia o de la nit,
no ho tenim pas decidit.

Són les set!
I les quatre!
Són les vuit!
I les tres.

Hi ha qui diu:
«són les nou»
perquè té gana.
«Són les tres»,
diu un altre que vol anar a dormir.

Els rellotges no ens calen.
Això és un guirigall!

(El cànon acabarà de cop, amb l’Enigma cridant que prou.)

E: Prou! Prou! Prooooou!

E: Em sembla que m’he marejat… uf…

V: Ei! (l’assenyala) Mira, mira!

E: Què passa?

V: Et veig una mica la barbeta… (S’ajup per veure’l millor i l’Enigma se n’aparta.)

L’Enigma pot dur una caputxa i anar-se-la descobrint… (o qualsevol altra idea que tinguin des d’atrezzo). La idea és que al principi no té cara i li va apareixent a poc a poc, a mesura que la Venedora va entenent on és a través de les cançons.

E (encara refent-se): Ai… això és bo.

V (mig enfadada i mig desanimada): Bo per a què?

E: Bo per a tu…

V: No ho crec pas. Jo només volia vendre l’últim rellotge… (El té a les mans, el bressola, l’acaricia, com si fos la seva criatura.)

Cor: Tic-tac! Tic-tac! Tic-tac!

E: Funciona!

V: Esclar que va bé!

E: Perdona!

V: Mmm… És l’últim… Després què faré?

Cor: Tic-tac! Tic-tac! Tic-tac!

E: Podràs fer el que més et plagui,
tindràs llibertat,
allò que més t’agradi,
fins i tot un disbarat!

V: Però jo només sé vendre,
no em sé pas divertir.
Pot ser difícil d’entendre,
però, ves, soc així.

Cor: Tic-tac! Tic-tac! Tic-tac!

E: Reposa!

V: No sé si en sabré!

E: Distreu-te!

V: Ja t’ho explicaré!

Cor: Tic-tac! Tic-tac! Tic-tac!

Cor: Ha, ha, ha!

V: Es pot saber de què rius?

E: Qui, jo? No ric pas.

V: Ai, és veritat, que fas morros…

E: Morros, jo? Com ho saps?

V: Perquè te’ls veig!

Cor: Ha, ha, ha!

E: Ara ets tu qui riu!

V: Que no!

E: Doncs qui?

V: Potser és algú de Riuquerriu…

E: De Riuquequè?

(Cor; tota la cançó és plena de «ha, ha, ha».)

Al voltant d’un noble castell
distingireu aquest poblet
on tothom riu i ho fa a pleret
del més jove fins al més vell.

Però si rius tot el sant dia
i no recordes què et fa gràcia,
el que sents no és l’alegria
més aviat una desgràcia.

Ens hem fet tots tants tips de riure
que ja ens hem oblidat de viure.
I malgrat que està mal vist,
aquí tothom només vol estar trist.

Ja sabem que no us ho creureu,
però de riure estem cansats,
això és un joc dels disbarats
necessitem que ens ajudeu.

Enyorem tant els dies grisos,
les tristeses, dols i pors,
no distingim gens els colors,
el nostre viure no té cap matís.

Ens hem fet tots tants tips de riure
que ja ens hem oblidat de viure.
I malgrat que està mal vist,
aquí tothom només vol estar trist.

E: Pobra gent, no sé si riure o plorar.

V: A mi em sembla que més aviat rius…

E: Es pot saber com…?

V: Et veig uns clotets a les galtes…

E: Les galtes! Això és bo.

V: Que pesat, que només vull vendre aquest rellotge…

E: Que pesada tu també!

V: Segur que no el vols? Segur, segur, segur?!

Cor: NOOOOOO!

V: Ui… Torno a sentir veus…

E (dissimulant): I ara, per què ho dius?

V: No ho sé… Ni cas. Em faig gran. Però parlant de veus…

E: Què?

V: Coneixes Ciutat Desafinada?

E: No…

L’Enigma s’asseu amb ganes d’escoltar una altra història, la Venedora també està més còmoda.

V: Només m’hi vaig estar un matí!

E: Ui, per què?

(Venedora)

En el primer semàfor ja sents un grinyol,
mires a totes bandes, busques qualsevol,
sents unes veus agudes i uns udols molt greus
se t’ericen els pèls des del cap fins als peus.

La pluja que no para, carrers inundats,
i els professors de música sempre enfadats!
Ciutat Desafinada, infern musical:
«aquí cantar ens encanta, és un fes-ti-val»!

(cor)

El do-re-mi-fa
ningú el sap fer anar,
tothom fa com vol
el re-mi-fa-sol.
El mi-fa-sol-la
et pot fer plorar,
a tots ens fa por
el sol-la-si-do.

(Venedora)

Tots els diapasons els fan servir de taps,
d’udols i xiscles n’estan farts,
la roba no s’eixuga perquè sempre plou
i patir de migranya ja no els ve de nou.
Veuràs que alguns ballen amb aquest so indecent
i qui perd la rialla enmig de la gent,
aquí qui més qui menys viu una mica absort:
«Nena, crida una mica, que jo estic ben sord!».

(cor)

El do-re-mi-fa
ningú el sap fer anar,
tothom fa com vol
el re-mi-fa-sol.
El mi-fa-sol-la
et pot fer plorar,
a tots ens fa por
el sol-la-si-do.

(Venedora)

Ciutat Desafinada, ja m’has vist prou,
ningú vol cap rellotge, aquí no em guanyo el sou,
quan ho expliqui a la gent ningú no em creurà,
no hi he estat ni una hora i ja en vull marxar.
Jo corro esverada cap a l’estació,
i un senyor brama una horrible cançó.
Preparats?
«No te’n vagis encara i fes un nou intent,
au va, para l’orella i escolta’m un momeeent!».

 (cor)

El do-re-mi-fa
ningú el sap fer anar,
tothom fa com vol
el re-mi-fa-sol.
El mi-fa-sol-la
et pot fer plorar,
a tots ens fa porel sol-la-si-do.

E: Tu sí que cantes bé… i t’expliques com ningú.

V: Veig que tens bona oïda!

E: Aha…

V: I bones orelles!

E: Ui, ja se’m veuen?

V: Sí, escolta’m: saps que una vegada vaig anar a una ciutat que només es veia de lluny?

E: I com hi vas anar?

V: Doncs no ho sé del cert. Primer la tenia lluny davant meu i de cop i volta… després de caminar molt… ja la tenia al darrere.

E: Quin misteri…

V: Vols misteri? Vaig visitar un poble de carrers deserts.

E: Mare meva! Si em fa l’efecte que fins i tot en sento la pudor!

V: Tot un poble al lavabo! Amb mal de ventre!

E: Quina angúnia.

V: Ui, com arrufes el nas!

E: El nas? (Se’l toca.) Que me’l veus, ja?

V (contenta): Sí!

E: A Vilanohisom no hi devies vendre gaires rellotges, no?

V: Cap ni un, però a Ciutat Desmemoriada en vaig vendre un munt!

E: Ciutat Desmemoriada?

V: Sí, tothom hi anava tan perdut, que tenir com a mínim controlat quina hora era els va semblar una molt bona cosa. Hi vaig vendre un munt de rellotges de polsera!

E: Esclar, per poder saber l’hora en tot moment.

V: El problema és que llavors sabien quina hora era però no recordaven què havien de fer a aquella hora…

E: Ah, ja…

V: A Vila Escudella hi vaig vendre tota una remesa de rellotges de cuina.

E: Vila Escudella! Nyam, sona bé!

V: Aquell poble sí que feia bona olor! De fricandó, de cap i pota, de pollastre rostit, de carxofes farcides, de mandonguilles amb sípia…

E: Ai quina gana…

V: Oh, esclar que tens gana! Quant fa que em tens aquí explicant-te històries, digues! Fins quan ha de durar, això?

E: Quina impaciència…

V: No hi puc fer més, tants anys pendent de l’hora…

E: Sota una capa,
ben enigmàtic,

Cor: Ben enigmàtic!

E: surto a escena
un pèl antipàtic.

Cor: Un pèl antipàtic!

E: Tu no entens res,

Cor: No entens res!

E: no saps on ets,

Cor: Ni on ets!

E: però fora estrès,

Cor: Fora estrès!

E: jo t’ho diré.

Cor: T’ho diré!

E: Ara ja sé la teva història,
tots aquests pobles,
i tants rellotges.
Vinga, seu, descansa,
ara soc jo qui canta.

E: Ets al Poble de Després,
aquí ja ho tenim tot fet,
a partir d’ara ja ets algú
amb tot el temps del món per tu.

Cor i Enigma: Ets al Poble de Després,
aquí ja ho tenim tot fet,
a partir d’ara ja ets algú
amb tot el temps del món per tu.

E: Tan sols has de descobrir
què és el que més et fa gaudir.

M’has regalat tantes històries
que t’allibero de cabòries
i et puc dir que des d’ara mateix
a tu el que més et diverteix
és seure aquí en aquest pedrís
i contant contes, ser feliç.

Sota una capa,
ben enigmàtic,

Cor: Ben enigmàtic!

E: estic a escena
i ja soc simpàtic.

Cor: Ja soc simpàtic!

E: Tu ho entens tot,

Cor: Ho entens tot!

E: ja saps on ets,

Cor: Saps on ets!

E: jo ja t’he dit

Cor: Ja t’hem dit…

E: tots els secrets.

Amb l’última estrofa la Venedora s’ha anat relaxant i s’ha estirat en posició fetal abraçant fort l’últim rellotge.

V: Estic tan cansada.

E: «i contant contes ser feliiiiç» (com dient un conjur).

V: Taaan… caaan… saaa… daaa…
Badalla, tanca els ulls. La Venedora s’adorm.
Només se sent el tic-tac del seu rellotge.
I el tic-tac a poc a poc s’apaga.
Silenci.

L’Enigma s’acosta a la Venedora, la toca amb suavitat.
Ella s’il·lumina, obre els ulls, s’incorpora, asseguda.
Mira al seu voltant, busca el rellotge.

E: Tota la vida has venut temps.

V: He venut temps.

E: Has viatjat per tot arreu.

V: He viatjat per tot arreu.

E: Ets com una…

V: Soc com una comercial…

E: …comercial,
i ara això ja t’és igual.

V: I ara això ja m’és igual.

Tots dos: Has/He visitat un munt de pobles
i has/he travessat moltes ciutats,
a tot arreu venent rellotges
i escoltant els vilatans.

Cor i Venedora: Viles de mar i de muntanya,
pobles amb sol i altres d’humits,

E: I altres d’humits.

Cor i Venedora: ciutats fantasma, ciutats illa,

Cor i Venedora: deltes, valls i turons florits.

E: Ciutats illa.

E: Valls, turons florits.

Cor i Venedora: He conegut gent variada,

Cor i Enigma: dones amb seny,

Cor i Venedora: molta canalla,

Cor i Enigma: senyors cansats,

Cor i Venedora: uns quants manaires,

Cor i Enigma: monarques nobles,

Cor, Venedora i Enigma: reines cruels,
mosses valentes, nens sense cor,
nenes porugues,

V i E: vells…

V: i la mort.

L’Enigma es torna a cobrir tot amb la capa, com al principi.

E: I ara que ja no comptes hores,
maleta buida i el cor ple,

V: No vull…

V i E: …pas la lluna en un cove
només un ritme més serè.

E: T’asseus calmada en un pedrís,

V: M’assec calmada en un pedrís,

E: repasses tot el que has viscut,

V: repasso tot el que he viscut,
i contant contes

E: ets feliç,

V: Soc feliç,

V: Enigma, m’has convençut.

E: Ja ho saps tot.

V: Tot?

E: Tot el que volies saber. Benvinguda al Poble de Després.

V: I aquest to de comiat? Que te’n vas? Per què ja no et veig la cara?

E: Tinc feina. Sempre tinc feina. I per a tu ja no soc un enigma.

L’Enigma desapareix.
La Venedora mira al seu voltant, contenta, tranquil·la, feliç, dona voltes sobre ella mateixa, passeja per tot arreu, amb ulls nous, alegria…
I se senten unes notes que la fan ballar…